Uns dies enrere, a la terrassa d’un bar de barri pobre on acostumo a parar de camí cap a casa després de la feina vaig sentir la conversa entre dos obrers jubilats, avui més preocupats per les coses de la seva salut que per les d’Espanya. Un va explicar a l’altre que el “motobolisme” de la gent gran és més lent que el dels joves. Vaig somriure per dintre meu però no em vaig riure d’ells: un ha après que s’ha de ser comprensiu amb aquella gent que va néixer a l’Espanya trista i cruel de Franco i que no van tenir més oportunitats que una de sola: la de treballar de peons a qualsevol fàbrica o taller, sense haver rebut una educació digna. A aquesta gent els ho van negar gairebé tot quan van eren nens i joves, encara que sí que els van donar l’opció d’anar als toros o al futbol.
Per la mateixa raó per la qual és immoral riure’s de la ignorància d’aquesta generació i d’aquells homes de barri baix, construït per treure les famílies de les barraques, s’ha d’acusar aquelles veus que avui promouen l’estupidesa i la ignorància des dels alts púlpits i els profunds canals online: quan la senyora Ayuso compara els disturbis lleus a Madrid quan hi va passar la Volta Ciclista amb el que va succeir a Sarajevo només es pot sentir fàstic i menyspreu per l’ús espuri dels seus micròfons.
La dreta espanyola sap que el poble és idiota i se n’aprofita, sap que se’l pot confondre amb tres o quatre ximpleries sense cap indici de veracitat. A Catalunya, la senyora Orriols deixa anar ximpleries i tòpics sobre la immigració i les essències medievals i a cada nova ximpleria els creix l’expectativa de vots. Tant és així que el pobre senyoret Turull copia algunes idees i després rescata Laura Borràs, que semblava morta i enterrada, per contrarestar l’Orriols. Trist paisatge el que contemplem des dels nostres tristos carrers, escenes de patriotisme tavernari amb guió de Luis García Berlanga i disfressa de Torrente.
El pobre senyor Feijóo, que s’assembla una mica a Turull, dona cops de volant com un estaquirot que oscil·la a cops entre les bestieses d’Abascal i les burrades d’Ayuso, incapaç de mantenir l’equilibri, atabalat i arruïnant les seves possibilitats de ser algú que mana per interpretar el ninot que volia ser algú si el deixen. En un món en què ja ningú no sap qui mana, si el més ximple o el més ric. Potser ha arribat el moment en què es comença a percebre que l’escassa inversió en educació a Espanya, i la caiguda dels estudis d’humanitats comencen a aflorar per mostrar aquest rostre horrible, la reedició de la ignorància orgullosa i maligna, la ignorància satisfeta de ella mateixa que maneja unes quantes dades que ja ningú sap si són certes però ho semblen: si Trump va arrasar gràcies al vot de les classes pobres i empobrides el mateix podria passar a Espanya. Amb un precedent indubtable: durant els terribles anys del procés català, les mentides, les xorrades i les fantasies més fosques d’aquells penosos líders independentistes van obtenir majoria absoluta al Parlament i la gent sortia al carrer per aplaudir uns fatxendes creguts.
El futur d’Espanya no és gens afalagador i un es tem la victòria del terraplanisme que professen aquests líders de la derechita, derechaza, derechona. Javier Milei ha suplicat un rescat de 20.000 milions de dòlars a l’oncle Donald per salvar alguna cosa, però els fans de Milei (com la molt independentista senyora Pilar Rahola) segueixen aplaudint l’argentí que canta rock’n’roll a les seves aparicions públiques. Potser algun dia, el pobre senyor Feijóo sortirà a l’ascenari per cantar alguna cançó gamberra de Siniestro Total (ho veig poc propable però vés a saber), l’Ayuso interpretarà “Aire” de Mecano, l’Orriols el “Bon dia” dels Pets i Jordi Turull l’embafadora “Boig per tu”, potser mirant de reüll la senyora Laura Borràs, que està trossejant uns contractes a la rebotiga.
Potser aquest és el futur de la política en aquest dissortat país. I algú preguntarà: on dimonis s’ha ficat l’esquerra? Quines propostes que ens tornin l’esperança fa? Doncs bé, l’esquerra catalana està ampliant l’aeroport per a alegria del turisme de masses que arrasa amb tot, i l’espanyola esprement-se el cervell per treure alguna idea sobre l’habitatge perquè intueixen que això és un problema de dimensions horribles. I mentrestant, a Europa, segueixen entossudits que vostè no pugui separar el tap de plàstic de l’anella que el lliga a l’ampolla mentre, per la cua de l’ull, veuen créixer a la seva esquena l’ombra negra que amenaça, tan ignorant com enorme.
