En els darrers anys, s’ha anat consolidant un discurs que presenta les persones jubilades com a privilegiades i, fins i tot, com a responsables de la precarietat que afecta les generacions més joves. Aquesta narrativa, que intenta enfrontar joves i pensionistes, no només és una mentida sinó que és injusta i malintencionada, ja que amaga les veritables causes del malestar social: un sistema econòmic que genera desigualtats i exclou cada cop més persones.
Aquest relat forma part de l’estratègia del neoliberalisme, que ha imposat la seva hegemonia ideològica fins al punt de fer creure que els conflictes de classe són cosa del passat. Tal com assenyala Joan Coscubiela en un escrit publicat recentment, s’ha substituït el conflicte entre capital i treball per una falsa confrontació entre generacions, desplaçant el focus del debat cap a una lògica de greuge comparatiu.
És cert que la precarització laboral i vital afecta greument la joventut que, amb contractes temporals, sous baixos, dificultats per accedir a l’habitatge i incertesa vital, són realitats que no es poden ignorar.
Ara bé, pretendre utilitzar la situació econòmica actual com a coartada per assenyalar les persones pensionistes com a responsables de desequilibris socials o pressupostaris és una simplificació esbiaixada, profundament injusta i una gran mentida, ja que aquesta narrativa, a més de ser tendenciosa, alimenta una divisió generacional artificial que no respon a la realitat dels fets.
Amb dades contrastades a la mà, es pot afirmar amb rotunditat que una part significativa de la població jubilada viu en condicions econòmiques precàries. Prop de la meitat dels pensionistes perceben menys de 1.000 euros mensuals, una quantitat que se situa per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i que, en molts casos, no permet cobrir les despeses bàsiques de vida.
Aquesta vulnerabilitat econòmica és especialment acusada i greu entre les dones, que pateixen les conseqüències d’una trajectòria laboral marcada per la desigualtat salarial, la discontinuïtat en les cotitzacions i la càrrega històrica de tasques de cura no remunerades.
Les xifres desmunten el mite del pensionista privilegiat. La veritable causa de la precarietat juvenil no és el cost de les pensions, sinó un sistema que ha convertit drets fonamentals com l’habitatge en actius especulatius, sotmesos a les lògiques dels mercats globals
Per tant, en lloc de criminalitzar o estigmatitzar a les persones pensionistes, cal reconèixer la seva contribució social i econòmica al llarg de dècades, així com garantir-los una vida digna en la vellesa i el debat hauria de centrar-se en com construir un sistema de protecció social més just, equitatiu i sostenible, no en buscar culpables entre els més vulnerables.
A més, el discurs que afirma que el cost de les pensions impedeix invertir en altres àmbits socials parteix d’una premissa tramposa: que la riquesa és limitada i que no es pot redistribuir millor. Aquesta visió ignora la possibilitat d’una fiscalitat més justa i d’un mercat laboral més equitatiu.
Si volem abordar de manera honesta la precarietat juvenil, cal deixar de banda la confrontació generacional i posar el focus en les veritables causes del problema. Cal transformar el sistema socioeconòmic, garantir drets com l’habitatge i el treball digne, i obrir un debat rigorós sobre la sostenibilitat del model actual. Però aquest debat ha de tenir condicions: no es pot fer sense parlar de classe social, de redistribució de la riquesa i del conflicte entre capital i treball.
En definitiva, la precarietat que afecta les persones joves no és, en cap cas, responsabilitat de les persones pensionistes. Pretendre enfrontar generacions és una estratègia simplista i perillosa que desvia l’atenció del veritable problema: un sistema econòmic que posa el lucre per damunt de la dignitat humana. És aquest model, basat en l’explotació, la desigualtat i la mercantilització de la vida, el que condemna els joves a la inestabilitat laboral, a l’accés limitat a l’habitatge i a unes condicions de vida cada cop més fràgils.
Només, els treballadors i les treballadores des d’una mirada crítica, valenta i transformadora podrem revertir aquesta situació.
Per això, cal repensar les prioritats col·lectives, apostar per polítiques públiques que garanteixin drets i promoguin la solidaritat intergeneracional i construir una societat més justa, equitativa i sostenible.
I això no és una utopia: és una necessitat urgent que ens interpel·la a totes les generacions.
