Una de les derives més preocupants de les societats contemporànies és la progressiva normalització de comportaments i discursos que, en essència, haurien de ser excepcionals o directament rebutjables. Allò que comença com una dissonància moral acaba integrant-se en la quotidianitat fins a esdevenir invisible. Aquest procés, que sovint opera sota la forma d’una aparent tolerància o indiferència, constitueix una de les formes més subtils de degradació democràtica.
Quan el llenguatge de l’odi o de l’exclusió es repeteix amb constància, perd el seu caràcter de transgressió i es transforma en rutina. Les idees extremes —sigui en relació amb la immigració, el feminisme o la diversitat— es filtren en el discurs públic mitjançant la repetició i la banalització. D’aquesta manera, la violència simbòlica s’incorpora al teixit social sense resistència aparent, mentre el rebuig es dissol en un clima d’acomodació emocional.
El veritable perill no rau tant en l’existència d’aquests discursos com en la tolerància que els acull. La indiferència, sovint justificada en nom de la llibertat d’expressió, esdevé una forma de complicitat que erosiona els fonaments ètics de la convivència. Quan la societat deixa de reaccionar davant la injustícia o l’ofensa, perd la capacitat d’autocorrecció moral. L’acceptació acrítica de la crueltat és el primer pas cap a la seva institucionalització.
Revertir aquesta tendència exigeix una actitud de vigilància moral i intel·lectual. Cal recuperar la capacitat de discernir entre la llibertat i la impunitat, entre el debat i la deshumanització. Només des d’una consciència crítica —alimentada per l’educació, el diàleg i el compromís cívic— és possible restituir el valor del respecte com a principi bàsic de la vida col·lectiva.
Dir “això no és normal” no és un acte de rigidesa moral, sinó un exercici de responsabilitat. És afirmar que la convivència no es construeix des de la resignació, sinó des de la lucidesa.
