Historiador, periodista i traductor. També muntanyenc. És autor de sis assajos. Ha publicat, entre altres, Si cantara el gallo rojo i La virtud en la montaña. Ara surt a les llibreries La bandera en la cumbre. Memoria política del montañismo (Capitán Swing).
Per què això de la bandera al cim?
La intenció del llibre és tractar d’omplir un buit d’una cosa que m’hauria agradat llegir i mai vaig tenir l’ocasió de fer-ho: una història política de l’alpinisme. Hi ha hagut històries esportives, romàntiques o generals, en les quals podia aparèixer algun comentari polític, però com una qüestió menor, afegida. Segons el meu parer, és el contrari. El muntanyisme ha estat polític des dels seus orígens. La bandera al cim expressa una mica això, en la mesura que és una cosa literal (se sol col·locar una bandera en coronar un cim) i de vegades també molt simbòlica.
Parles de la muntanya com un escenari de llibertat? Universal, metafòric, local…?
Des dels seus orígens, el muntanyisme ha estat una via de consciència política, llibertària, emancipadora, per a molta gent. Poso l’exemple de dones que, en practicar el muntanyisme, van descobrir que no eren malaltisses, tal com pensaven, sinó que, per contra, eren molt fortes. Una cosa que després se solia traduir en una consciència feminista. En més d’una ocasió, la bandera sufragista va ser plantada al cim.
També, dius, hi ha hagut exemples del contrari, d’opressió?
Hi va haver alpinisme nazi durant el nazisme. I abans de la seva arribada al poder, va haver-hi clubs de muntanya alemanys i austríacs que van introduir clàusules, diguem-ne àries, en els seus estatuts, per impedir que els jueus hi poguessin pertànyer. S’apujaven artificialment els preus dels refugis perquè els obrers no poguessin accedir-hi… El totalitarisme ha estat també molt present en la pràctica de l’alpinisme. En aquest sentit, la muntanya ha sigut un espai de conflicte polític.
Quan i com apareix l’afició, la crida de la muntanya, a Europa?
Es considera que l’ascensió fundacional del muntanyisme modern va tenir lloc l’agost del 1786, protagonitzada pel guia Jacques Balmat i el doctor Michel Gabriel Paccard, quan van ser els primers a coronar el Mont Blanc. Va ser una gesta difícil i perillosa. Abans d’això, és clar, s’havien pujat muntanyes. Els pastors ho havien fet, però no per esbarjo, gaudi esportiu, poètic… A la fi del segle XIV, Petrarca ja havia pujat al mont Ventoux. Quan al britànic mort a la muntanya George Mallory li van preguntar per què pujava als cims, va respondre: “Perquè són aquí…”.
L’alpinisme està molt lligat al romanticisme?
Quan es va deixant el camp i van creixent les ciutats sorgeix una nostàlgia de la natura, que també porta la gent a les muntanyes. Amb objectius utilitaris, polítics… Els britànics exploren les muntanyes de l’Índia per veure quins recursos hi ha per explotar. És una cosa molt vinculada a l’imperialisme, al colonialisme, de l’època. També hi havia propòsits militars. En qualsevol cas, el muntanyisme sí que està vinculat al romanticisme. Forma part del descobriment del paisatge, tal com ara l’entenem. L’àvia d’un amic meu, d’un poblet d’Astúries, va anar als Picos de Europa i va dir “que lleig que és això”. Ho deia, és clar, perquè en aquella massa de pedra no hi creixia herba per poder-hi pasturar una vaca o terra per plantar-hi patates. La seva mirada estava determinada per la utilitat.
Comença el teu llibre, al·ludint a un personatge de Thomas Mann, a La muntanya màgica, que diu que tot és política, inclosa la muntanya…
En el context d’un debat entre dos personatges de la novel·la, en el qual un li diu a l’altre que està polititzant coses que no cal polititzar, Settembrini, model d’intel·lectual racionalista i humanista, li respon que tot és política. Amb això es tracta de contextualitzar el llibre, qüestionant que les muntanyes siguin només espais que serveixen per evadir-nos dels problemes i les cuites del món. Però, allà dalt, seguim sent persones marcades pels conflictes de la ciutat.
Moisès va rebre els manaments al Sinaí, Jesucrist va exposar la seva doctrina al Sermó de la Muntanya… Simbolitza això que la muntanya, per la seva altura, està més prop de Déu?
Per a totes les religions, no només les del Llibre, les muntanyes han estat llocs sagrats, on vivien els Déus. Els dels grecs, a l’Olimp; les mítiques divinitats de l’Himàlaia… Sant Joan de la Creu té un poema sobre la pujada a una muntanya, com a metàfora de la pujada cap a la Gràcia. També l’islam va néixer en la cova de Hira, situada al Jabal al-Nur (Muntanya de la Llum). Quan, en la modernitat, veiem la muntanya com aquest lloc idealitzat, angelical, ho devem una mica a aquesta tradició. A principis del segle passat, el papa Lleó XIII fa una crida a posar creus en els cims d’Itàlia, com una manera de recristianitzar el paisatge. Hi ha sants alpinistes. Acaben de santificar Giorgio Frassati, anomenat “l’alpinista de Déu”. Hi ha hagut papes alpinistes, com Joan Pau II.
Per què Anglaterra, on no hi ha muntanyes altes, s’erigeix des dels seus orígens com a referent de l’alpinisme modern?
Anglaterra és el primer país que fa la revolució industrial, i la seva afició muntanyenca està molt vinculada als Alps. El Grand Tour, una mena de ritu de pas per Europa de l’aristocràcia britànica, solia incloure els Alps. Edward Whymper va ser el primer que va pujar al Cerví, el 1865.
La tirada per la muntanya constitueix gairebé un senyal d’identitat dels nacionalismes?
Una de les ideologies més lligades al muntanyisme és el nacionalisme. No és casual que el Club Alpí Francès naixés després de la guerra francoprussiana. França atribueix la seva derrota a la divisió, i planteja reforçar els llaços nacionals. “No som ni d’esquerres, ni de dretes, només francesos”, proclamava el butlletí del club. A Espanya, Unamuno apel·la a reforçar el patriotisme al·ludint a la muntanya. Els primers a associar nacionalisme i muntanyisme són els mendigoizales bascos, un moviment promogut pel PNB, que va arribar a tenir 9.000 afiliats, a començaments del segle XX. A Catalunya, amb el Modernisme, es creen llaços entre nacionalisme i muntanya. També és molt interessant el vincle de l’anarquisme dels anys 20 i 30 amb la muntanya. A Madrid, Menéndez Pidal, Giner de los Ríos, Machado… també descobreixen la Sierra. La Institución Libre de Enseñanza porta els nens a Guadarrama. En aquest moviment també hi van participar amants de la muntanya d’altres països. Alguns dels cims més alts dels Picos de Europa, inclosos els 2.650 metres de Torre Cerredo, van ser coronats per primera vegada per francesos.
Més enllà d’Europa, l’alpinisme adquireix, diguem-ne, característiques pròpies?
Rússia, Nova Zelanda, la Xina, el Japó… La primera dona que va pujar a l’Everest era japonesa. Van ser els xinesos els últims a conquistar un 8.000. Va haver-hi un alpinisme soviètic, que va sorgir amb ànim de diferenciar-se de l’occidental: ha de ser més col·lectiu, de propòsit utilitari… Algunes muntanyes són batejades amb noms com ara “XX Congrés del Partit Comunista d’Azerbaidjan”.
On es pot trobar l’últim reducte verge de la muntanya, en un món tan colonitzat i consumista com l’actual?
Per exemple a Bhutan. Un país molt muntanyenc que manté tancat l’accés als alpinistes estrangers. Això va passar amb la conquista dels vuit mils, que es va produir als anys 60. Abans no va poder ser perquè alguns països estaven tancats. Aquestes decisions, que són polítiques, també marquen la història de l’alpinisme. I avui dia hi continua havent fins i tot set mils sense conquistar.
Què es pot dir, per contra, de les massificacions, com la que pateix l’Everest?
Si vols gastar-te uns quants milers de dòlars no és difícil pujar a l’Everest, sinó tot el contrari. Pagues a xerpes i als portadors, compres oxigen, que potser falta als hospitals de la zona, i ja està. Es fan bogeries com les ascensions exprés, que, de diumenge a diumenge, t’agafen a casa teva a Londres, ja aclimatat, et pugen, et baixen, i a casa altre cop. Això sembla incompatible amb l’esperit de la muntanya, però hi ha les selfies, les xarxes socials…
Es pot parlar amb propietat d’un cert perfil conservador en el muntanyisme?
Sí, també hi ha una part d’això. La pulsió d’alguna gent per fugir de la ciutat i retrobar-se amb llocs on el temps sembla haver-se aturat. Hi ha tòpics, com el de la idíl·lica Suïssa, que tenen molt poc a veure amb la realitat. Viatgers del segle XIX descriuen una vida, com la de l’avi de la Heidi, en la qual no tenien res per menjar, patien de goll. Igual que els xerpes del Nepal, guiaven la gent per la muntanya.
