Des que un te ús de raó ha vist algunes guerres i, malauradament, algunes massacres a la seva vida. Segurament les més mediàtiques van ser la guerra del Golf de principis dels anys 90, les guerres de l’antiga Iugoslàvia de 1991 a 2001 —amb una estimació d’almenys 130.000 morts, que podrien haver arribat als 200.000— o la guerra de Ruanda, que va viure com a epíleg el genocidi dels tutsis —en què les víctimes mortals haurien estat entre 800.000 i un milió de persones—. Parlem de conflictes abominables, sobretot el darrer, en què l’objectiu era l’extermini de l’ètnia minoritària del país per part de la majoritària, els hutus, que van arribar a matar el 70% dels seus compatriotes.
Amb el que molts identifiquen ja també com a genocidi, a Gaza s’està produint un altre episodi d’oprobi per a la humanitat, potser més greu perquè l’estem presenciant en directe, i tots som més o menys conscients del que està passant. A aquestes alçades, no és fàcil fer una aportació diferent, però no podem deixar de denunciar una situació que s’ha convertit en escarni per part dels que l’estan cometent i que, com en els exemples abans esmentats, serà difícil d’oblidar en molt de temps, si és que mai s’oblida.
El 7 d’octubre de 2023 es va viure un atemptat execrable, en què Hamàs, grup polític i paramilitar que governa la franja des del 2007, va atacar població civil israeliana causant al voltant de 1.200 morts i retenint uns 250 ostatges. El “dret a defensar-se”, invocat en un primer moment pel govern israelià amb l’objectiu d’eliminar Hamàs, ha derivat aquests dos darrers anys en constants bombardejos sobre la població civil, amb un degoteig diari de desenes de morts. Les xifres oficials, a data de redacció d’aquest article, superen els 66.000, diguem-ho clar, assassinats.
Com ha dit l’actor José Sacristán aquests dies, els de Hamàs no només són terroristes, són uns “imbècils” que han portat la desgràcia al seu poble. Històricament, l’estat hebreu ha necessitat poques excuses per atacar els països limítrofs, no parlem ja dels territoris palestins, i en l’operació de Hamàs del 2023 ha trobat el pretext perfecte per desenvolupar la idea del Gran Israel, alimentada pels sectors més conservadors i més ultradretans del seu govern. En aquest sentit, Benjamin Netanyahu ha esdevingut la nova mà executora d’aquesta ambició d’estendre els territoris israelians cada cop més, caigui qui caigui i amb tantes vides com s’hagi d’emportar per davant.
El Gran Israel es correspondria amb els territoris que la Bíblia jueva —bàsicament l’Antic Testament de la cristiana— establiria com la terra promesa per part de Jahvè al poble hebreu. Les interpretacions difereixen si es tractaria des del Nil, o un altre riu egipci al nord-est de la península de Sinaí, però en tot cas fins a l’Eufrates. Això afectaria els territoris palestins, que és el més fàcil per les autoritats israelianes —donada l’administració que hi van exercir durant uns 30 anys i que, amb els assentaments i control de fronteres, no han deixat de dominar a efectes pràctics durant els darrers 50—, però també a estats com el propi Egipte, el Líban, Síria, Jordània, l’Iraq i l’Aràbia Saudita.
Davant d’aquest panorama de mort i destrucció que està duent a terme Israel, fonamentalment a Gaza, però que després podria abastar Cisjordània i, si no se li barra el pas, els països del voltant, la comunitat internacional hauria de dir “prou”, de ser possible amb una sola veu que s’escoltés clara i forta. La intervenció de Netanyahu a la seu de Nacions Unides el passat 26 de setembre va ser un símptoma en aquest sentit, quan desenes de delegats de diversos països van abandonar la sala abans que el líder hebreu comencés el seu discurs.
En la mateixa direcció van iniciatives com la Flotilla Global Sumud i a l’altre extrem se situen propostes com la de crear un resort turístic a la franja de Gaza, un cop s’hagi completat la neteja ètnica. Un polític que s’ha significat reiteradament per la necessitat d’aïllar Israel perquè detingui la massacre és Josep Borrell, ex-alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. En unes declaracions recents, ha denunciat les úniques dues opcions que el ministre de Defensa israelià contempla per als gazatís: “marxar o morir”. Serà la comunitat internacional capaç d’evitar això abans que sigui massa tard? Serà possible que Europa i altres països actuïn com a contrapès al suport dels Estats Units? La vergonya és gran, és enorme i, si no fem res aviat, la vergonya serà absoluta.
