Aquests dies hem sabut l’adéu a la política d’una de les regidores històriques i més joves de l’Ajuntament de Barcelona. La marxa de Janet Sanz és una noticia molt important que mai rebrà prou ressò als mitjans de comunicació tradicionals, per desgràcia ara acostumats a tractar la informació per a que s’oblidi el dia següent, el que impedeix digerir-la o entendre-la.
La regidora de Barcelona en Comú fou un dels pilars del canvi de 2015. A la Història de Catalunya pocs partits han aconseguit el Poder tan de pressa. Els antecedents, ja que la formació d’Ada Colau nasqué el gener de 2015 i guanyà les eleccions d’aquell maig, serien la Lliga Regionalista el 1901 i l’ERC de la primavera de 1931, mostra de la transcendència del fenomen, envoltat de polèmiques a les investidures de l’alcaldessa, però amb un llegat notable malgrat molts errors i la pífia de no treballar bé als barris.
Sanz podia haver sigut la successora de Colau, però el personalisme d’aquesta impedí que sorgís una alternativa al seu lideratge. Això ara ho paguem tots a una capital catalana comandada per un polític sense gaire interès a canviar la ciutat, que aplica les obres dels Comuns i destrossa el seu llegat amb total impunitat, com a Pi i Margall, retornat a l’asfalt pur i dur, com si no existís el canvi climàtic i no governessin socialistes.
En fi. La regidora que diu adéu ocupà llocs decisius durant dues legislatures. A la primera fou una espècie de súper ministra municipal que manegava transports, sostenibilitat i urbanisme, al cap i a la fi res estrany si analitzem com tot, aleshores, com hauria de ser, anava lligat a fons. De cop i volta, amb un antecedent clar i oblidat com el de Jordi Hereu, el verd començà a fruir, nasqueren noves paraules pel lèxic ciutadà i es pensaren reformes adients al segle.
Dues d’elles s’han aconseguit i es feren massa tard. No ho dic des de la opinió, sempre tan precària, sino per una conversa amb la nostra protagonista. La Via Laietana i l’Eixample havien de capgirar-se l’any 2020 per una qüestió òbvia: les grans obres s’han de realitzar quan manca temps per a les eleccions, doncs així és com la gent les omet o accepta.
Amb ella fora de joc sembla que es postuli com a candidat a la Casa Gran un home amb molt recorregut als Comuns, però no sé si amb prou força: Gerardo Pisarello. Pot guanyar els comicis de maig de 2027? Ho dubto moltíssim, però almenys ja posen sobre el tapet un nom recognoscible amb cara i ulls per a combatre amb Collboni, el batlle sense carisma que, almenys fins a la data d’aquest article, campava cofoi sense cap mena d’adversari, entre d’altres factors perquè cap ciutadà coneix el nom dels seus representants a Sant Jaume.
Ja fa molt anys, em passa una mica com a la Janet Sanz, que tinc presència a Barcelona i sé força coses, però com ni socialistes ni comuns accepten crítiques o autocrítiques mai han acceptat els meus suggeriments per a millorar la ciutat i fer-la més de les persones i no tant de BCN. Al Pisarello li recomanaria amb tot el cor que anés barri a barri, que trepitgés carrer per a deixar enrere la desprestigiada camisa de polític al ús i es preocupés per a comprendre el terreny i aquells que l’habiten. Pot ser molt maco elucubrar des d’un despatx, però a Barcelona si volen recuperar el bastó de comandament han d’anar allà on els socialistes no volen que se’n parli, llocs invisibles a la premsa, inexistents pel gruix de la població, curiosament els mateixos que, a una o altra latitud, hi viuen.
Si Pisarello mou aquesta fitxa potser recupera un esperit que els Comuns tingueren als seus orígens i mai aplicaren, el mateix alé que Janet Sanz pogué tenir sense adonar-se’n.
