Psicòleg clínic. Professor de Psicologia Social a la Universitat Rey Juan Carlos. Va treballar en màrqueting, ha tingut uns quants blogs i és autor del llibre Retales de una bandera blanca. Ara, al costat d’Ana Garrido, publica Ana contra Gürtel. La historia jamás contada que acabó con el gobierno de Mariano Rajoy (Editorial Alrevés).
Què explica un llibre amb una portada tan judicial com Ana contra Gürtel?
El llibre és una novel·la, però està basada en fets reals. Explica la història d’una dona, l’Ana, que va conèixer el que ella no sabia que acabaria sent la trama Gürtel. Va haver de lluitar contra el sistema. Per això la imatge de la portada del llibre fa al·lusió a l’home del tanc a la plaça de Tiananmen. Ana també és una dona sola enfront de la política, els jutges, els mitjans de comunicació… A la corrupció, a Madrid.
Com va ser que l’Ana es veiés embolicada en la trama Gürtel?
Vaig conèixer l’Ana a través de la mare d’una amiga. Estava escrivint un altre llibre, sobre el Goya d’Esperanza Aguirre, en clau d’humor. També sobre la corrupció a Madrid. Documentant-me, vaig contactar amb Ana Garrido. Coneixia bé el seu cas, perquè va ser molt famós, coincidint amb el 15-M. L’Ana estava patint assetjament laboral per part de l’alcalde d’un ajuntament de l’oest de Madrid, on treballava. Va demanar una baixa, i va començar a informar-se sobre els tripijocs del batlle. Així va anar fent-se un dossier, amb la complicitat de gent de l’ajuntament (“goles profundes”) que l’ajudaven. Pensava, en principi, que només anava contra un alcalde corrupte, i no contra un putiferi de l’envergadura de la trama Gürtel.
La corrupció és un terme que encobreix moltes coses, i molt diferents, que està quedant reduït a arma llancívola de la política?
Sí, és un terme molt suat, que abasta massa coses. Crec que caldria anar posant-li cognoms. El cas d’Ana m’agrada precisament perquè parla de diversos tipus de corrupció. Des de la corrupció dels titulars de premsa, fins a la gran corrupció, que acaba amb governs, passant per la petita corrupció quotidiana, del dia a dia: gent que t’aconsegueix una entrada per a un concert, que contracta un amic per a una feina a l’ajuntament, com a assessor a un altre amic… És una forma de corrupció que tots veiem, amb la qual transigim… Corrupció, en fi, de baixa intensitat, de la qual amb prou feines es parla i que forma part d’un substrat cultural en què ens movem tots.
Una cosa que, en fi, forma part de la cultura de l’èxit, dels diners costi el que costi, tan pròpia del neocapitalisme?
Hi ha una corrupció diguem-ne proactiva, de l’ànim de lucre, de l’arribista… tan visible avui al món. I també existeix la de mirar cap a un altre costat, que també s’aborda al llibre. La majoria de la gent que es troba en una organització, en aquest cas un ajuntament, s’adona que hi ha corrupció. Però no ho denuncien, no es queixen perquè saben que si ho fan seran represaliats. Per exemple, a l’ajuntament de l’Ana se sabia que si t’afiliaves al PP tindries ascensos, complements salarials, una vida més fàcil… O sigui, hi havia qui per acció o omissió, participava en el sistema instaurat.
En qualsevol cas, el terme corrupció posa gairebé sempre el focus en l’àmbit públic, i no en el privat, de manera intencionada?
Perquè hi hagi corrupció pública ha d’haver-hi també un corruptor privat, cosa que gairebé sempre es manté oculta. Això també es trasllueix en el llibre. L’Ana tenia una amiga a qui convidaven molt sovint a festes. Qui hi havia en aquestes festes? Polítics i empresaris. Realment no eren festes, sinó reunions amb canapès i cubates. Un promotor immobiliari que havia fet una residència, una empresa d’arquitectura… El que a Madrid es coneix com a “capitalisme d’amiguetes”. Hi ha càrrecs públics que actuen com a assalariats d’algunes empreses, cobren pels serveis prestats.
En la corrupció també importa la mida?
Importa, és clar, la dimensió. També les característiques, la qualitat de l’assumpte. Les dues coses solen estar bastant lligades, perquè una vegada que entres en assumptes petits, no t’importa tant anar als grans. En psicologia, existeix un concepte que es coneix com a “efecte de violació de l’abstinència”, que planteja la ruptura de la resistència com a porta oberta a la fartanera, com quan fas dieta. En el llibre es veu com gairebé tots els càrrecs de l’ajuntament eren amics, amics d’amics. La dona de l’amic de Rato, el nebot d’Acebes, les classes de ioga les feia una afiliada al PP… Aquesta mena de coses. Diguem-ne corrupció per sota del radar, que no es veu.
Però, quan la cosa transcendeix, en molts casos no acaba simplificant-se, personificant-se i, en definitiva, no se’n dilueix l’abast, la gravetat, i fins i tot el sentit?
El cas de Montoro sembla més aviat quantitatiu. Es trobava en un lloc on podia fer autèntiques barbaritats. Però un alcalde o un regidor fan el mateix a petita escala.
On buscar, en fi, l’ADN de la corrupció? En l’ànim de lucre, potser en l’Homo homine lupus, de Hobbes?
Per descomptat, ens podem preguntar si el tema és cultural, profund, o es tracta només d’unes quantes pomes podrides. Això és el que planteja el llibre, i no resulta fàcil de respondre. Crec que tots, en certa mesura, participem d’aquest sistema que, en definitiva, acaba afavorint alguns en detriment d’uns altres. En general, pocs contra molts, però alguns d’aquests n’acaben sent també partícips, perquè es conformen amb les engrunes. Amb això, contribueixen a lubrificar aquest sistema. I és una cosa que crec que és molt difícil d’arreglar.
La corrupció se circumscriu de vegades a la picaresca, l’esperpent, la cutreria… i altres tòpics tan espanyols? Els fets no semblen posar de manifest que l’assumpte és més aviat universal, de vegades amb perfils més escandalosos i nocius que els de collita pròpia?
De llibres de picaresca n’hi ha per tot arreu. Per exemple, d’alemanys, sense anar més lluny. Associar la corrupció al caràcter dels espanyols és un mite. Com si tots els espanyols descendíssim del Lazarillo de Tormes. Hi ha hagut períodes de finestra en els quals les coses podrien haver estat d’una altra manera. Però desgraciadament, nosaltres hem viscut el franquisme, que era un sistema clientelar, estructuralment corrupte, durant molts anys. La transició va canviar algunes coses, però altres no. No va ser tan profunda per poder canviar, com estem veient, la justícia, o el sistema econòmic. Molts dels consellers delegats de grans empreses no han accedit als seus llocs de manera meritocràtica, sinó tot el contrari. Els fills i ara els nets dels que es van beneficiar del règim segueixen fent-ho. Els cognoms es reprodueixen… El sistema està tan viciat que resulta difícil reformar-lo.
Tots els partits polítics, les persones que els integren, i els que presten un servei públic, a través d’aquests, són igual de corruptes, com diu una opinió bastant generalitzada?
“Tots són iguals” és una estratègia que ve d’un espectre ideològic molt concret, que és la dreta. A la dreta li interessa aquest marc per diluir responsabilitats, aprofitar-se’n i, en el fons, desprestigiar l’exercici de la política. Qui hi guanya quan, tota l’estona, s’està parlant de la corrupció? En el nostre cas, clarament el PP, i també Vox. Hi ha com un degradé: de l’extrema dreta a l’esquerra radical, de més a menys corrupció. No és que l’esquerra estigui exempta de corrupció, però els fets demostren que és més decent. La dreta porta una gran motxilla de casos de corrupció, però n’hi ha prou que n’hi hagi un a l’altre costat per fer sang.
Les xarxes socials, com a gran amplificador, contribueixen a magnificar la corrupció?
Tenen efectes negatius, però també positius. A l’Ana la van salvar, en certa manera, les xarxes, perquè si no l’haurien triturat sense que ningú se n’assabentés. Gràcies a les xarxes, la gent es va mobilitzar i va comptar amb molt suport social. Jo tinc un lloc amb uns 20.000 seguidors. He d’ajustar-me a 160 línies, cosa que no permet aprofundir, esplaiar-se sobre un tema. Per això els llibres són importants. Permeten reflexionar, explicar la complexitat, els matisos…
A grans trets, com era el modus operandi de la Gürtel?
La Gürtel pot concebre’s com una empresa dedicada a sostreure recursos públics, molt ben organitzada. Treballava amb la mateixa lògica de les empreses i, com passa entre elles, i també a les màfies, competien amb altres que feien el mateix per emportar-se una part del pastís, dins del mateix PP. Ignacio González, que va ser president de la Comunitat de Madrid, estava a matar amb Francisco Granados perquè tenien interessos enfrontats.
