Professor de filosofia jubilat, va impartir matemàtiques a la UNED. Col·labora amb les revistes El Viejo Topo i Crónica Política. És un dels estudiosos de l’obra de Manuel Sacristán, i també del seu deixeble Francisco Fernández Buey. És autor de La destrucción de una esperanza, Entre clásicos i La observación de Goethe. Ara, edita Manuel Sacristán Luzón. M.A.R.X.: Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres (El Viejo Topo).
Què s’amaga al darrere d’aquestes “màximes, aforismes i reflexions, amb algunes variables lliures”, de Sacristán?
Filosofia bona i interessant, molt dir les coses bé. A les persones que hem tingut la sort de sentir-lo i llegir-lo ens ha cridat l’atenció la capacitat que tenia per formular aforismes, frases que impacten el lector. Recordo, per exemple, una entrevista publicada al Diario de Barcelona, el 1977, en què deia que Gramsci “era un clàssic, un autor que té dret a no estar de moda mai, i a ser llegit sempre”. Un altre exemple. En una entrevista del 1983, a la revista Argumentos, se li va preguntar sobre la crisi del marxisme. Val la pena recordar la seva resposta: “Tot pensament decent ha d’estar sempre en crisi, per tant, per mi, que duri aquesta crisi”. No cal dir que aquesta perspectiva està molt present en la seva concepció del marxisme, en el seu antidogmatisme, en les seves rectificacions.
Has treballat amb textos ja publicats de Sacristán o en reveles alguns d’inèdits?
Al final del segle passat vaig tenir accés a la documentació de treball de Sacristán, unes 80 carpetes, amb resums, cartes, articles, etc. Vaig llegir-ho tot i les seves anotacions de lectures, per exemple. I vaig tornar a pensar en la bellesa, la singularitat i la profunditat de moltes de les seves afirmacions. Una mena, per dir-ho així, de filosofia concentrada. Vaig pensar llavors que tots aquests materials mereixien ser recollits, ordenats i difosos. Això és el que conformen els 18 capítols de M.A.R.X., el llibre que estem comentant i que acaba de reeditar El Viejo Topo. M.A.R.X. compta, a més, amb un pròleg i un epíleg de dos dels seus grans deixebles: Jorge Riechmann i Enric Tello.
Com va viure Manuel Sacristán el trauma de Stalin en el moviment comunista internacional?
Com molts altres partits comunistes, el PSUC-PCE va acceptar la figura de Stalin de forma massa acrítica. Sacristán va començar la seva militància comunista el 1956, quan va acabar els estudis en l’Institut de Lògica de Münster. Va ser l’any en què, durant la celebració del XX Congrés del PCUS, Khrusxov va presentar l’Informe secret, una crítica a l’estalinisme. Sacristán recordava que, en explicar l’Informe a la militància comunista antifranquista (que associava la figura de Stalin a la tradició marxista revolucionària i al triomf sobre el nazisme) les reaccions inicials van ser d’incredulitat. No podia ser veritat, allò era falsa publicitat burgesa. Anys després, el 1978, en una taula rodona que va compartir amb Manuel Vázquez Montalbán, va fer una intervenció molt crítica respecte al que havia significat l’estalinisme. Entre altres coses va afirmar que l’estalinisme havia estat una tirania sobre la població soviètica, una tirania assassina sobre el proletariat soviètic, i que conservar la nostàlgia de tot allò era estúpid i criminal.
De quina manera va portar Sacristán la política del Pacte per la Llibertat, liderada per Santiago Carrillo?
Sacristán va estar d’acord amb la política de reconciliació nacional defensada pel PCE des dels anys 50. Era un intent d’aconseguir la màxima unitat possible entre forces no franquistes per aconseguir la ruptura amb la dictadura i conquistar avanços democràtics. Però després va ser molt crític amb l’estratègia del PCE-PSUC durant els anys de la transició. Amb els Pactes de la Moncloa, per exemple.
Quina va ser la seva posició respecte a l’esquerranisme, aleshores rabiós contra Carrillo, i el que s’anomenava el “revisionisme” del PCE?
Inicialment, no va simpatitzar amb cap d’aquells corrents de l’esquerra comunista. Ell mai va ser maoista, per exemple. Tampoc trotskista. Més tard, va valorar molt positivament el decisiu paper del MC (Moviment Comunista) i de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària) als comitès anti-OTAN, i va recolzar una candidatura que encapçalaven aquestes forces en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.
I del nacionalisme, concretament el català, que n’opinava?
En els anys 70 i 80, i també abans, un moment que no té res a veure amb l’actual, Sacristán va defensar el dret d’autodeterminació d’Euskadi i Catalunya, de les nacions oprimides, es deia llavors (també de Galícia). Estava molt lluny de les posicions que mantenien alguns sectors de l’esquerra comunista, que assenyalaven que la cultura catalana era burgesa i estava al seu servei, que el català era un idioma de la burgesia. Però tampoc va compartir la línia de desmarcar-se del PCE que defensaven i practicaven col·lectius del PSUC. Sacristán entenia que la lluita del PSUC era part de la lluita global a Espanya. Va ser marcadament antinacionalista. De jove, quan escrivia a Laye i encara no estava vinculat al comunisme, ja va manifestar les seves crítiques al nacionalisme. Més fortament després de la mort de Franco i de l’auge del pujolisme i el secessionisme a Catalunya, Sacristán va defensar la tradició marxista (i leninista) clàssica en aquest tema, l’internacionalisme, com un dels grans valors de la tradició emancipadora, i l’Espanya federal.
Com i d’on procedeix la sensibilitat de Sacristán per l’ecologisme i el feminisme?
Hauríem de situar-nos al Maig del 68 i, sobretot, en la destrucció de la Primavera de Praga. Per Sacristán, sense desconèixer la complexitat de la situació, la via txecoslovaca al socialisme era un intent de reforma democràtica comunista. La va recolzar amb força. La invasió de Txecoslovàquia va ser una autèntica patacada per a ell. Calia repensar moltes coses de nou. A partir del 1971-72, va començar a utilitzar nous conceptes, com per exemple, sociofísica, forces productivo-destructives…, en la línia del que nosaltres ara anomenem ecosocialisme (o ecocomunisme). El 1976 va fer una conferència a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb el títol “De la filosofia de la ciència, a la política de la ciència”, on es va manifestar clarament en contra del desenvolupisme, el creixement il·limitat en un planeta finit, i, en línia amb Wolfgang Härich, va començar a defensar la idea d’un comunisme homeostàtic, allunyat del comunisme tradicional de l’abundància.
Quina va ser la posició de Sacristán sobre Europa, la dels marchands, en els debats de la seva època?
Si no ho recordo malament, mai va escriure directament sobre el tema. Però no tinc cap dubte que, per ell, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la futura UE, no tenia res a veure amb cap aspiració socialista. La seva opció no era aquesta.
L’OTAN?
Des de principis dels 80, amb el PSOE ja al govern, va estar des del primer moment donant suport als comitès anti-OTAN i participant en manifestacions. Va escriure un article amb el títol “L’OTAN cap a dins” en què defensava que Espanya no havia de formar part d’una aliança militarista, que era falsa la cantarella del perill soviètic, i insistia sobretot en els efectes negatius que tindria la manipulació de la ciutadania per aconseguir l’adhesió a l’aliança. Es destruïa la confiança en la possibilitat d’una vida política decent.
I la guerra del Vietnam, que tant va marcar la nostra generació, com la va viure Sacristán?
Va considerar que la lluita d’alliberament vietnamita, com la revolució cubana, per exemple, constituïa un fet essencial de la lluita antiimperialista.
Sacristán va participar, d’alguna manera, en el diàleg amb el cristianisme d’esquerres?
Hi va participar directament. Sacristán no era creient, era ateu, i creia en aquest diàleg. Per ell, el pitjor que es podia fer era enganyar-se mútuament. Però, en essència, era l’aspiració a una societat més justa, més humana, que compartien les dues tradicions. Es podia fer molt camí unint forces i coneixent-se millor.
Algun apunt especial en aquest llibre teu sobre Sacristán?
Hi ha una nota de lectura de les que potser diuen més d’ell. Lucio Colletti, quan ja estava en transició cap al berlusconisme, havia escrit un article, “La crisi del marxisme”. En llegir-lo, Sacristán va fer una anotació en què assenyala: “No s’ha de ser marxista (Marx); l’única cosa que té interès és decidir si un es mou, o no, dins d’una tradició que intenta avançar, per la cresta, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d’un mar en el qual totes dues conflueixin”. Cernuda en roig.
