Va passar en una gelateria barcelonina del barri de Gràcia fa unes setmanes, en ple agost, en un local que, contra el que indica l’Ajuntament de la ciutat, complia la norma vigent sobre retolació lingüística.
Un breu resum del que ha passat: Una ciutadana va entrar al comerç i en català, amb tot el dret del món, va demanar un gelat de xocolata i maduixa. La persona que la va atendre, probablement una treballadora que fa poc temps que és entre nosaltres i no ha tingut temps per aprendre l’idioma, li va preguntar pel significat de “maduixa”. Va entendre la resta de la frase, però desconeixia el significat de la paraula.
Interrompo l’explicació, conjecturo dues possibilitats.
Suposem, no suposo impossibles, una societat assenyada, prudent, on els ciutadans i ciutadanes es comporten raonablement, amb cortesia. Què podríem esperar així? Què haurien respost vostès a la treballadora? Doncs segurament una cosa així com el següent: “Maduixa significa en castellà fresa. Li estic demanant un gelat de xocolata i fresa. Quan pugui, gràcies.” Raonable, sembla el més assenyat i educat.
Un supòsit més. Suposem ara que la persona que entra a la gelateria té un interès especial pel català, pel coneixement social del català. Desitja, com molts desitgem, que el coneixement de l’idioma sigui generalitzat, que totes les persones que vivim a Catalunya comprenguem i fem servir voluntàriament el català. Què hauria pogut respondre una persona amb aquest interès marcat? Doncs una cosa semblant, una cosa així com el següent (parlant en català, a poc a poc, sense crits, ajudant, facilitant la comprensió): “Maduixa” significa fresa en castellà. A poc a poc ho anirà entenent. Li recomano que assisteixi als cursos d’aprenentatge del català que s’imparteixen en alguns sindicats. Per exemple, a Comissions Obreres.
Sembla una resposta adequada des de l’òptica on estem instal·lats conjecturalment. Tots sabem que una condició necessària per aprendre un idioma, per no distanciar-se, és no tenir cap animadversió contra ell, acostar-s’hi amb “bon rotllo”. Qualsevol defensor o defensora del català sap que l’atac, la desconsideració al nouvingut que encara no parla català, el crit, l’enfrontament, l’insult, no ajuda gens a defensar-lo.
Però, què va passar realment? El que vostès ja saben o s’imaginen: desqualificacions, denúncies, amenaces, tergiversacions, atacs a la gelateria, pintades ofensives de condemna, etc. etc. En síntesi: la treballadora que va demanar ajut per a la comprensió de maduixa és una feixista espanyolista, una colonitzadora lingüística, que no mereix la menor consideració. Un nou atac contra la llengua i contra Catalunya!
I aquí estem. Pel que m’expliquen, a les mal anomenades “xarxes socials” molta gent s’ha manifestat a favor de la “clienta enfadada”. La seva “argumentació”: “tenim dret a parlar en català sempre i en qualsevol circumstància. Si no els agrada, que se’n vagin. I punt. Visca Catalunya!”.
Sens dubte que ningú nega el dret de ser atès en català a .Cat, però és obvi que hi ha consideracions bàsiques d’educació, de comprensió, de cortesia, d’ajuda a la treballadora, que no quadren amb la intransigència descrita.
Alguna cosa segueix fent mala olor i no és a Dinamarca. El nacionalisme .Cat de tota tendència i condició (des de la CUP fins a Aliança Catalana passant per Junts, ERC, ANC, Òmnium i col·lectius afins) segueixen defensant que el català ha de ser l’única llengua de l’esfera pública (actuant amb la màxima intransigència en cas contrari) i que el castellà es vegi reduït a un idioma familiar. És a dir, la imposició del monolingüisme en una societat marcadament bilingüe (sense oblit ni exclusió de les nombroses llengües que es parlen a Catalunya).
No cal dir que som molts els que ens oposem a aquesta cosmovisió esbiaixada, intransigent i molt perjudicial per al coneixement, l’extensió de la llengua i el “viure en català”.
