Cada vegada que una agressió sexual arriba a judici i es dicta sentència creix la nostra indignació i estupefacció. Aquests dies hem sabut que els acusats de “la Manada de Castelldefels” han arribat a un acord amb la Fiscalia i les víctimes, i accepten penes de 8 a 3 anys de presó per haver mostrat penediment i indemnitzar a les noies violades amb 30.000 euros. S’enfrontaven a penes d’entre 28 i 53 anys per haver violat, humiliat, gravat i difós les agressions sexuals organitzades a 4 noies. Alguns no aniran a la presó després dels tres anys que hi han passat esperant el judici.
La violència sexual no és un fet aïllat: és part del mateix sistema que sosté la desigualtat entre dones i homes. Primer ens agredeix l’home —l’“home normal”, sovint proper: parella, amic, familiar— i després ens agredeix el sistema: es dubta de nosaltres, se’ns interroga com a sospitoses, se’ns exigeixen proves impossibles i se’ns empeny al silenci. Aquesta doble desprotecció explica per què les denúncies són només la punta de l’iceberg. El que passa quan es denuncia i es jutja els agressors, amb penes nul·les o irrisòries, completa el triplet.
De l’experiència individual al marc que la fa possible
Quan cada cas es viu com un drama aïllat, sembla que el problema sigui “aquest home” o “aquella nit”. Però si mirem el conjunt, apareix el patró: un entorn que trivialitza, disculpa o normalitza la violència sexual i que, a més, revictimitza qui s’atreveix a denunciar. I aquest entorn té nom: la cultura de la violació.
És el marc social que normalitza, minimitza i justifica la violència sexual contra les dones. No es limita a casos extrems: és al comentari que ridiculitza, a la cançó que suggereix que “ella diu no, però en realitat sí”, a l’escena que presenta com a romàntic l’assetjament insistent, al comentari que culpa la víctima per la roba, l’alcohol o la seva “ambigüitat”. La cultura de la violació desplaça la responsabilitat de l’agressor i la col·loca sobre la dona, assentant així les bases de la impunitat.
La segona agressió: el circuit institucional
Quan una dona denuncia, entra en un recorregut ple d’obstacles: relats repetits, dubte sistemàtic sobre la seva memòria, la seva actitud i les seves intencions, costos econòmics i emocionals, temps judicials interminables i tecnicismes que esquarteren la seva experiència en categories fredes. La suposada “neutralitat” del sistema serveix d’excusa per no veure la desigualtat real. Massa vegades, la justícia no protegeix; revictimitza. Per això diem que més denúncies no signifiquen més justícia.
Els mites que habiten l’imaginari de la violència sexual
Perquè existeixi impunitat sostinguda, cal un relat que la sostingui. Un relat social que creï dreceres mentals per excusar els agressors i mantenir sota vigilància les víctimes. I justament aquí s’assenten els mites que alimenten la cultura de la violació:
“Són monstres o malalts mentals”
“Elles s’ho inventen / exageren”
“Ella ho va provocar” —com quan Eva va temptar Adam.
“Si és veritat, per què no ho va denunciar abans?”
“Si de debò l’haguessin violada, estaria tan deprimida que ni sortiria de casa” (el mite de “la víctima perfecta”)
Aquests mites són la base de la cultura de la violació. Funcionen com un escut per als agressors i com un pes extra per a les víctimes. El concepte de “monstre” permet pensar que són casos aïllats, quan en realitat són homes comuns, integrats socialment: el teu germà esportista, el veí que sempre saluda, el marit afectuós o l’amic graciós. El “s’ho inventen” i el “va ser un malentès” desacrediten la paraula de les dones i converteixen el consentiment en un joc retòric. L’“ella ho va provocar” és l’arrel històrica de la culpabilització femenina, hereva directa del mite bíblic d’Eva. I el “per què no ho va denunciar abans?” ignora l’evidència: que la majoria no denuncia perquè sap que al dolor de l’agressió s’hi suma el d’un sistema que no protegeix, sinó que qüestiona i revictimitza.
Finalment, el mite de la “víctima perfecta” afegeix un filtre encara més cruel: s’espera que una dona violada es comporti segons un guió rígid —plorar, enfonsar-se, no reprendre mai la vida, no somriure més—. Qualsevol reacció que se n’aparti es fa servir per posar en dubte la seva credibilitat. Si surt, si treballa, si somriu, si reprèn una relació sexual, llavors “no pot ser que hagi estat violada”. Aquest mite esborra la variabilitat de respostes davant el trauma i torna a situar la càrrega de la prova sobre les víctimes, no sobre els agressors.
La tercera desprotecció: les penes imposades
Les poques vegades que s’arriba a una condemna, la justícia patriarcal torna a mostrar el seu rostre: les penes són escasses i sovint no es compleixen a presó efectiva. El 2023, el Ministeri de l’Interior va registrar prop de 22.000 delictes sexuals a Espanya, però l’INE va comptabilitzar només 2.867 adults condemnats per aquests delictes aquell mateix any, una xifra a més un 10,4 % inferior a la de 2022. Entre aquestes condemnes, amb prou feines 30 sentències fermes van reconèixer el delicte com a violació (amb penetració). (1)
Fins i tot en els casos més greus, les condemnes es redueixen o se suspenen. L’aplicació retroactiva de l’anomenada llei del “només sí és sí” va derivar en més de 1.200 reduccions de pena i almenys 126 excarceracions d’agressors sexuals, mostrant fins a quin punt el sistema prioritza els drets dels condemnats per damunt de la protecció de les víctimes.
El missatge és devastador: la violència sexual contra dones i nenes no es castiga de manera proporcional a la magnitud del dany. Al contrari, el sistema judicial reforça la sensació d’impunitat, alimentant la cultura de la violació.
Anomenar per canviar
“La vergonya ha de canviar de bàndol” és més que un lema: és estratègia política. Significa creure les dones, trencar l’aïllament, construir xarxes, i assenyalar aquells que minimitzen o es lucren amb aquesta violència (indústria pornogràfica, prostitució, mitjans còmplices). Significa exigir a les institucions que deixin de funcionar com a filtres de descrèdit i reconeguin que la seva pretesa neutralitat ha estat —i és— patriarcal.
Ens agradi o no, la violència sexual, igual que tota violència masclista, és un instrument que serveix al patriarcat per disciplinar les dones. Per això parlem d’(IN)JUSTÍCIA PATRIARCAL: perquè en aquest sistema, la impunitat no és casualitat, és estructura. I mentre la justícia sigui patriarcal, les dones no tindrem justícia.
Concentració de protesta per la sentència de la Manada de Castelldefels el proper dilluns 29 de setembre a les 18:30 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona
[1] Font: Ministeri de l’Interior (Balanç anual 2023 — ~22.000 delictes sexuals) i INE (2.867 condemnes fermes per delictes sexuals el 2023, −10,4 % vs. 2022).
