L’auge de les formacions d’extrema dreta al món està provocant que el resultat de qualsevol cita electoral es converteixi en un autèntic maldecap pels partits i els electors que creuen en els valors democràtics i en la política com un espai de deliberació des d’on resoldre les diferències.
Les forces ultraconservadores, en canvi, fan permanentment una esmena a la totalitat a aquest paradigma i defensen, ja sense embuts, l’ús de la intimidació i de la violència per assolir els seus objectius. Només cal recordar les protestes xenòfobes de Torre Pacheco o el missatge de Santiago Abascal propugnant l’enfonsament d’Open Arms.
La dreta europea, per la seva part, continua sense haver resolt el dilema de si ha de pactar o no amb aquestes opcions. A Espanya, per exemple, el PP ha arribat a acords amb Vox en aquelles institucions en les que ha precisat els seus vots. I hi ha, ara per ara, pocs dubtes que Núñez Feijóo pactarà amb l’extrema dreta en cas que necessiti els seus diputats per ser investit president del Govern. A Alemanya va ser clau que Angela Merkel critiqués un cert flirteig del seu partit amb l’AfD perquè l’aleshores candidat Merz acabés refusant un eventual acord amb els ‘ultres’. Amb tot, cal recordar que el líder alemany ha assumit part de les polítiques ultraconservadores, sobretot en matèria de gestió de la immigració. I això planteja un segon debat: és ètic que, per frenar l’auge de la dreta més extrema, els partits assumeixin part dels seus postulats?
El fort ascens del nacional-populisme ha anat pràcticament en paral·lel a la caiguda d’una esquerra, principalment socialdemòcrata, que no ha sabut llegir del tot bé el moment que vivim. Mentre la dreta i l’extrema dreta han sabut connectar molt bé amb la por d’unes societats canviants a marxes accelerades, l’esquerra no ha estat capaç d’articular un missatge d’esperança i de millora en el futur. Per això, la recuperació d’aquests partits es produirà, entre altres motius, si els dirigents d’aquestes formacions són capaços de renovar el contracte social que les successives crisis dels darrers anys han trencat. Unes crisis que han disparat les desigualtats -els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres- i que han provocat que una part de la població, enfurismada amb la classe política, hagi apostat per unes opcions que, lluny de resoldre els seus problemes, li dona una (falsa) seguretat. Aquest nou contracte social hauria de posar en el centre aquells elements que garanteixen la igualtat d’oportunitats: l’educació, la sanitat, els serveis socials i, sobretot, l’accés a l’habitatge.
Per qüestions polítiques i geogràfiques, Pedro Sánchez i Keir Starmer són, avui dia, els màxims exponents de la socialdemocràcia europea. Si bé és cert que tots dos comparteixen una vocació europeista, la realitat és que responen a patrons ben diferents.
A diferència d’Starmer, el president espanyol pot abanderar que les seves reformes han situat Espanya en unes xifres d’ocupació sense precedents i que la seva aposta per l’estat del benestar –amb l’assignatura pendent de l’habitatge- ha estat notòria. La gestió del líder laborista, en canvi, és bastant menys lluent: ha impulsat retallades en serveis públics i ajudes socials que no han reflotat una economia que ha quedat molt tocada després del Brexit. Del que pot fer gala Starmer és del fet que governa amb majoria absoluta al Parlament -tot i que ha hagut de fer marxa enrere amb algunes propostes per la posició defensada pels diputats més progressistes del seu grup-, una sort que no té Sánchez, que ha de pactar qualsevol llei amb els múltiples partits que van facilitar la seva investidura.
La principal diferència entre ambdós rau en la gestió de les persones que venen d’altres països: mentre el president espanyol ha defensat que el progrés del nostre país està vinculat, entre altres qüestions, a la immigració, el líder laborista ha articulat, en aquest àmbit, un discurs pràcticament idèntic al de l’extrema dreta. Amb quin objectiu? Frenar l’auge que pronostiquen les enquestes del líder extremista i xenòfob Nigel Farage.
Sánchez i Starmer responen a paradigmes molt diferents d’entendre l’esquerra. El seu èxit no només està lligat al futur del seu país, sinó també a la capacitat de sembrar la llavor de la socialdemocràcia europea del futur. Les urnes, quan hi hagi comicis, tindran l’última paraula.
