Són les que es reuniren, segons la Guàrdia Urbana, a Barcelona per a manifestar el seu clam per a la independència després de la Diada. Avui, 11 de setembre, quan m’he posat a escriure aquest article he recordat com, anys enrere, aquesta jornada era de text obligat, amb anàlisis que cercaven de ser objectiu mentre tenia la tele engegada i amb l’altre ull consultava les piulades de la comunitat virtual, maniquea a més no poder, sense considerar gens els matisos del gris.
La mort del procés que mai fou tal, ja que en cap moment es cercà la construcció de quelcom sòlid perquè hi havia molta pressa, s’ensumà des del 27 d’octubre de 2017, continuà amb les sentències del mateix mes de 2019 i es tancà a nivell d’hegemonia al relat amb l’arribada de la pandèmia. Fou aleshores quan molts catalans un xic lobotomitzats comprengueren com la vida era més important que un ideal, definit per un vell líder d’una antiga formació, abans comunista, com la conseqüència de trobar molts ciutadans avorrits amb mentalitat d’esplai, disposats a sucumbir a les directrius de quatre il·luminats molt perillosos, més encara quan ells mateixos es creien d’esquerres, quan, oh sorpresa!, una ideologia amb supòsits de superioritat sobre un determinat grup de persones sol ser més aviat el contrari.
Els 28 mil sota la pluja són respectables, com respectables som els que durant aquells anys ominosos quedàrem marginats, sense que ningú ens hagi compensat. Alguns, a base d’insistència i coherència, aixequem el cap i podem tornar a trobar feina a casa nostra, però aleshores haguérem de confiar a la bondat de Madrid, ja que aquí s’exerciren vetos des d’un fanatisme complaent i provincià, brutal per mirar-se el melic, exhibir ceguesa i no comprendre tot el mal plantat per a l’endemà.
La xifra d’aquest 2025 és una mica superior a la de l’any 2011, el previ a tot el malson organitzat. Potser això hauria de fer pensar als governants com ja no té cap mena de sentit continuar amb el joc de riure les gràcies a quatre gats, ben agressius durant la seva decadència.
De fet, és al·lucinant com s’ha capgirat la truita i aquests milers d’ara són els mateixos que l’any 2019 titllaven de prostituta i escopien a l’alcaldessa Colau quan fou escollida per segona vegada amb els vots de Manuel Valls. Els seus representants van de la mà al congrés de Madrid amb el Partit Popular i Vox, però els dóna igual, perquè els pocs amb pancartes i lemes ja caducs mai han meditat gaire de politica, absent durant tota la dècada processista a la Ciutadella, on, per sort, ara sembla aixecar el cap, almenys pel seguit de propostes del President Illa, si bé moltes continuen el patiment de dependre d’una aritmètica endimoniada on encara cuegen moltes ressaques, amb ERC presa d’aquest complex d’inferioritat amb els antics convergents, plena de por de matar a un pare amb el cap anat des de fa força temps.
Illa és el tercer president dels socialistes dins de l’actual cicle històric. El primer era un geni que arribà tard al càrrec, un home amb una visió més enllà del país com demostrà durant tota la seva trajectòria. El segon fou insultat per no parlar bé la llengua i tancà la qüestió del xarnego fins que tornà el racisme català al més alt nivell de poder. Montilla fou escollit, si no em falla la memòria, amb una campanya sota el lema fets, no paraules. Com a ciutadà, com a intel·lectual, estic fart de veure com es perden possibilitats a Catalunya parlant del sexe dels àngels, de la Nació i de metafísiques inútils. Vull Fets, no paraules.
