A finals de 1944, quan les tropes soviètiques s’acostaven a Auschwitz, els nazis van intentar esborrar les proves del seu infern. Cremaren documents, desmuntaren cambres de gas, obligaren els presoners a caminar fins a l’interior del Reich en les anomenades marxes de la mort. Volien que el món no sabés. Volien que el silenci fos etern.
Però no ho van aconseguir. El 27 de gener de 1945, els soldats russos van entrar al camp i van trobar l’horror nu: milers de cadàvers, tones de cabell humà, muntanyes de roba, ulleres, sabates… i 7.000 persones vives, trencades, malaltes, a punt de morir. El món va mirar, es va escandalitzar, va plorar. I va jurar que mai més.
Avui, però, no cal esperar que cap exèrcit alliberi res. No cal que ningú entri a cap camp per descobrir el genocidi. El tenim davant dels ulls. Cada dia. A cada pantalla. A cada titular. A Palestina.
Veiem infants sota runes, hospitals bombardejats, famílies senceres esborrades. I el món, que va prometre no repetir Auschwitz, calla. Mira cap a una altra banda.
Els governs europeus, doblegats davant els interessos del egòlatra i desequilibrat president dels Estats Units, el xèrif Donald Trump, han renunciat a la seva autonomia moral. No només callen sinó que justifiquen, blanquegen, col·laboren activament amb l’horror. Han abandonat qualsevol pretensió d’ètica, qualsevol vestigi de dignitat. La seva complicitat és escandalosa. La nostra impotència, total. La nostra ràbia, infinita.
Ens repeteixen que tot té matisos, que tot és complex, que cal entendre els contextos. Però no hi ha matisos en l’extermini. No hi ha complexitat en la mort d’una criatura que dorm. No hi ha justificació en la destrucció metòdica, calculada, d’un poble sencer. Davant la barbàrie, els eufemismes són una forma de violència.
El més devastador no és només el crim. És la impunitat. Sabem que no hi haurà tribunal. No hi haurà càstig. No hi haurà justícia. No hi haurà Nuremberg. El món, anestesiat per la comoditat i la hipocresia, mirarà cap a una altra banda. Com sempre. Com quan era més fàcil callar que incomodar. I mentre els culpables celebren, només quedarà el dolor dels qui han perdut, la vergonya dels qui han callat, i la certesa que el “mai més” era una mentida disfressada de promesa.
Aquest silenci no és neutral. És violència. És complicitat. És una traïció als principis que diuen defensar. I cada vegada que el món calla davant l’horror, mor una mica més la democràcia. Es destrueix la credibilitat de les lleis. Es buiden de sentit els drets humans. Perquè si no serveixen per protegir els vulnerables, aleshores només són decorats per justificar el poder.
No és només una crisi. És una rendició. Una claudicació moral col·lectiva. És la derrota de la consciència davant la brutalitat. Davant d’això, no podem ser espectadors passius, ni còmplices silenciosos. No podem ser moderats. No podem ser prudents. La prudència, en aquest context, és covardia disfressada. La moderació, un luxe que no ens podem permetre mentre es destrueixen vides, es bombardeja la dignitat i es trepitgen els drets més bàsics.
Cal cridar. Cal cridar amb tota la força de la indignació. Cal assenyalar culpables amb noms i cognoms, amb dades, amb proves. Cal incomodar, sacsejar consciències, trencar la comoditat dels qui miren cap a una altra banda. Perquè si no ho fem, si ens limitem a lamentar en silenci, serem part del silenci que perpetua la barbàrie. Serem part del mecanisme que normalitza l’horror.
La impotència ens crema per dins. La frustració ens ofega. La ràbia ens desborda. Però aquesta ràbia no és destructiva: és la força que ens empeny a no callar, a no resignar-nos, a no acceptar que la vida d’uns valgui menys que la d’altres. És la ràbia que ens recorda que encara tenim veu, que encara podem resistir, que encara podem denunciar.
Palestina no és només un territori ocupat. És el símbol viu d’una injustícia que es perpetua amb la complicitat d’un món que prefereix no mirar. I nosaltres, des d’on som, tenim l’obligació moral de mirar, de parlar, de fer soroll. Perquè el silenci, en aquest cas, no és neutralitat. És violència. És un genocidi.
