Cap a on va la humanitat? El multimilionari Elon Musk, que considera que la Terra esdevindrà inhabitable d’aquí a uns anys, ens vol enviar cap a Mart. Sembla mentida que donem cap mena de credibilitat a aquest perillós sonat, per molts diners que tingui. La nostra obligació -a la qual hem de dedicar tota la intel·ligència i els esforços- és convertir el Món en un jardí, com cantava Georges Moustaki, on regnin la pau i l’harmonia entre les persones i els pobles.
En aquest sentit, les Nacions Unides -que celebren la seva 80ª Assemblea General aquest mes de setembre- són la gran i l’única esperança que tenim per construir aquest planeta possible i millor que tots anhelem des del fons del cor i dels temps.
Avui, l’escena internacional està, malauradament, condicionada per tres assassins, amb set de sang i de rapinya: Donald Trump, Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu. Aquests tres genets de l’Apocalipsi intenten trencar el curs de la història i enfonsar-nos en una era fosca, dominada per les armes, la violència i l’autoritarisme.
Vladímir Putin vol conquerir Ucraïna; Benjamin Netanyahu vol arrabassar Gaza i Cisjordània als palestins i Donald Trump vol convertir-se en l’amo del món i dels seus recursos naturals. Ho fan sense ni un bri de sensibilitat humana per tot l’immens dolor que provoquen els seus criminals deliris expansionistes.
Cal combatre aquests tres psicòpates enemics de la humanitat, fins a desposseir-los de la seva supèrbia i del seu poder. En aquest nou curs que comença, la disjuntiva és clara: o ells o nosaltres. Al món hi ha 193 països i la immensa majoria estem en contra d’aquests monstres i els seus còmplices, que ens volen tiranitzar, esclavitzar i esclafar. Plantem-los cara i confrontem-los!
Cap a on va Europa? El projecte de construcció i vertebració comunitària està en un atzucac. La feblesa i la desunió dels principals líders europeus han fet que el Vell Continent s’hagi convertit en un sandvitx, emparedat entre les ambicions criminals de Donald Trump i de Vladímir Putin. El president nord-americà ens vol sagnar per partida doble -aranzels i rearmament de l’OTAN- i el president de Rússia amenaça d’atacar-nos si continuem donant suport a Ucraïna.
Els valors socialdemòcrates, democristians, liberals i ecologistes, que són els fonaments de la Unió Europea i del model d’Estat de Benestar que tenim, estan sent corcats per una “quinta columna” feixista, que connecta directament amb la ideologia i els interessos espuris de la Casa Blanca, el Kremlin i Tel-Aviv. Governants europeus, com Viktor Orbán o Giorgia Meloni, operen en aquesta òrbita.
L’excusa és l’emigració que ha arribat els últims anys al Vell Continent, procedent de països pobres o en guerra. La crisi demogràfica i d’envelliment de la població que patim les societats europees fa necessària la incorporació de migrants per rejovenir la piràmide generacional i cobrir la demanda laboral de les empreses.
El problema de la barreja i la integració és sempre feixuc i lent, com passa històricament amb totes les migracions, però hem d’encarar i guanyar aquest repte. És qüestió de dues o tres generacions per aconseguir-ho i, en aquesta tasca, l’educació pública i obligatòria hi té una funció cabdal.
Els brots feixistes i xenòfobs que proliferen en diversos països europeus, impulsats pel descontrol de les xarxes socials (en especial, X i Telegram), han de ser aturats i erradicats sense contemplacions amb les armes de la política, la policia, la justícia i els mitjans de comunicació. Amb la democràcia i la llibertat no s’hi juga.
La Unió Europea necessita ser més forta, més autònoma i més valenta. Ja hem constatat, amb consternació, que Donald Trump i Vladímir Putin són uns mentiders compulsius i que cal evitar establir-hi relacions i lligams, més enllà dels estrictament diplomàtics.
El món és molt gran i divers. La Unió Europea -prescindint dels Estats Units, de Rússia i d’Israel- té l’oportunitat d’estrènyer les seves relacions polítiques i comercials amb el Regne Unit, Llatinoamèrica (en especial, Brasil i Mèxic), Canadà, la Xina, l’Índia, Austràlia, els països musulmans, l’Àfrica… en benefici mutu.
El model de llibertat, democràcia i benestar social que hem assolit a Europa és cobejat arreu del planeta. Hem de reivindicar i sentir-nos orgullosos d’aquests avenços, conquerits durant dècades i segles de combat polític i sindical. Hi ha països que anhelen formar part de la Unió Europea (Ucraïna, Albània, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, Islàndia…): facilitem la seva adhesió i ampliem la zona d’implantació de l’euro!
El gran problema d’Europa és la nostra dependència dels hidrocarburs i del gas. No en tenim i ens hem de proveir en països tercers. Per això, és prioritari escometre la sobirania energètica del Vell Continent i, entre altres mesures, fer una transició intensiva cap a la mobilitat elèctrica.
Les institucions europees estan a mig fer. Cal convertir l’actual puzle de 27 països interdependents en uns veritables Estats Units d’Europa, amb uns poders legislatiu, executiu, fiscal, judicial i militar amb plena jurisdicció competencial sobre els 450 milions d’habitants.
En aquest sentit, Ucraïna és la nostra pedra de toc. Cal exercir tota la pressió necessària per aconseguir que Vladímir Putin deixi de matar i respecti les fronteres que han deixat aquests tres anys de guerra absurda i sanguinària. La Unió Europea s’ha d’involucrar a fons en la defensa i la reconstrucció d’aquest país i accelerar la seva integració.
Cap a on va Espanya? La DANA de València i els incendis forestals d’aquest estiu han posat tràgicament de manifest la incapacitat del bloc PP-Vox per governar. Per això, l’únic lideratge viable és el del president Pedro Sánchez, sempre que continuï comptant amb el suport dels partits que van investir-lo.
Hi ha un objectiu irrenunciable: la presentació i aprovació dels Pressupostos per l’any 2026. Si Pedro Sánchez no se’n surt, aleshores la lògica democràtica obliga a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions anticipades.
La pilota és a la teulada de dues formacions polítiques: Junts x Catalunya i Podemos, que són les més reticents, d’entrada, a aprovar els comptes. Sobre les espatlles de Carles Puigdemont i de Ione Belarra recau la responsabilitat històrica de donar oxigen a Pedro Sánchez o d’accelerar l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo, amb el suport de Vox, a la Moncloa. Els seus votants no entendrien la segona opció.
Però sobre la vida política espanyola plana una variable incontrolada: la tírria i l’odi manifest d’un sector -minoritari, però molt poderós- de les forces policials i de la judicatura contra Pedro Sánchez. Després de l’esclat dels casos Álvaro García Ortiz, Koldo García, José Luis Ábalos, Begoña Gómez i David Sánchez, quins altres “conills” guarden al barret el “Deep State” i els suposats “guardians de les essències pàtries” per enderrocar aquest Govern? Aconseguiran forçar la dimissió de Pedro Sánchez?
Hi ha un denominador comú que uneix el PSOE i les forces polítiques del bloc d’investidura: la transformació d’Espanya en un veritable Estat federal, que inclou la conversió del Senat en una Cambra de representació territorial. Els desastres climatològics obliguen a replantejar el funcionament de l’Estat i l’impuls del president Salvador Illa per ordenar el sistema de finançament autonòmic dinamitza aquest debat imprescindible.
Tindran intel·ligència i responsabilitat política els grups que van confirmar Pedro Sánchez com a president del Govern per aparcar els seus rampells particularistes i fer d’aquesta legislatura la culminació de la transició democràtica, encetada fa 50 anys amb la mort del dictador Francisco Franco? Aquesta és la qüestió que els interpel·la.
Cap a on va Catalunya? Salvador Illa condueix amb mà ferma i prudent la Generalitat. En només un any, ha tornat el prestigi i la solvència a la nostra institució d’autogovern, tot i que el PSC està en minoria al Parlament. Els grans i els petits problemes de la societat catalana han estat diagnosticats i abordats pel potent equip de comandament que ha confegit.
El Govern de Catalunya transmet avui una imatge de seriositat i de professionalitat. Les bones dades de l’economia catalana ratifiquen que el camí emprès és el correcte. És obvi que hi ha grans reptes (integració de la immigració, manca d’habitatge assequible, baix nivell de l’educació, disfuncions en el sistema sanitari, mal funcionament de Rodalies…), però ja s’han activat les estratègies i els mecanismes per solucionar-los.
Ara, és important mantenir el ritme i els compromisos adquirits, en permanent diàleg amb els representants empresarials i socials. Però, per això, cal aprovar els Pressupostos de la Generalitat per l’any vinent, que no dubto que el president Illa aconseguirà negociar.
L’independentisme té futur polític? No, ha cremat la seva credibilitat pública. La llengua catalana està en perill? No, però cal impulsar, de manera empàtica, el seu coneixement entre els nouvinguts.
Catalunya té dues grans assignatures pendents: la seva organització interna i la seva projecció exterior. Amb 947 municipis, 42 comarques i l’Aran, vuit àmbits funcionals territorials, més quatre diputacions provincials i l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un garbuix administratiu i competencial que cal racionalitzar amb criteris del segle XXI.
El president Salvador Illa, recollint la torxa encesa per Pasqual Maragall, ha d’apostar fort per la dimensió euroregional de Catalunya. El fet que el PP governi a l’Aragó, les Balears i la Comunitat Valenciana no hi ajuda, però cal perseverar en l’estratègia de diàleg, entesa i col·laboració amb els veïns. La regió d’Occitània, que presideix la socialista Carole Delga, és receptiva a “trencar” la barrera dels Pirineus i cal aprofitar aquesta sintonia per intensificar la cooperació transfronterera.
Com a bastió del Mediterrani, Catalunya té també una missió històrica en clau de futur: promoure la integració de Portugal -façana atlàntica- en el projecte de valorització i revitalització d’Ibèria, com a “hub” privilegiat on convergeixen quatre continents. Els justificats recels portuguesos envers la dinàmica centrípeta de Madrid han de ser contraposats amb els enormes beneficis que implica una aliança intel·ligent entre l’Atlàntic (Portugal) i el Mediterrani (Catalunya), que donaria equilibri a la península.
