Pels lectors i estudiosos de l’obra de Manuel Sacristán.
Per a Paco Fernández Buey (1943-2012), in memoriam et ad honorem.
Avui, 27 d’agost del 2025, fa 40 anys de la mort de Manuel Sacristán, un dels grans filòsofs espanyols del segle XX, un dels cims del marxisme espanyol, iberoamericà i europeu. El proper 5 de setembre recordarem el primer centenari del seu naixement. Què en queda, què en quedarà de la seva obra, de la seva praxi?
Si les coses no empitjoren més i seguim estimant, pensant i lluitant al llarg d’aquest segle, el Segle de la Gran Prova com deia un dels seus grans deixebles, Jorge Riechmann, de la praxi del traductor de Gramsci i Quine queda i quedarà el compromís amb els més vulnerables; la seva participació decisiva en la lluita antifranquista des de posicions comunistes democràtiques al llarg de més de dues dècades; els seus 23 anys de militància en el durament perseguit partit dels comunistes espanyols i catalans (PSUC-PCE), del qual va ser dirigent durant uns 15 anys, després de renunciar a una plaça de professor a l’Institut de Lògica Matemàtica i de Fonaments de la Ciència de la Universitat de Münster (Westfàlia), on va estudiar entre 1954 i 1956.
Queda i quedarà el seu suport a les lluites mineres asturianes (recordem Rafael González, miner assassinat el 1963, als 36 anys) i moltes altres lluites obreres; la seva ferma i arriscada protesta contra el vil assassinat de Julián Grimau; la seva participació decisiva en la formació del SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona); el seu radical rebuig de la invasió de Txecoslovàquia i de l’esclafament de la Primavera de Praga per les tropes del Pacte de Varsòvia (“veurem coses pitjors”, va assenyalar amb tràgic encert); el seu equilibrat balanç crític de les lluites (no només parisenques) del Maig del 68; la seva participació a la tancada de Montserrat en protesta per les condemnes a mort del judici de Burgos.
Quedarà, ha de quedar també, la indignació dels estudiants antifranquistes i la ciutadania democràtica per les dues expulsions universitàries, pel maltractament que va patir al llarg d’anys i anys, per la repressió a què va ser sotmès. Era un roig, el van tractar com a tal. Però mai no van aconseguir doblegar-lo.
Seguirem recordant la seva decidida participació en la lluita dels professors no numeraris, el seu suport a la lluita de mestres i professors de secundària, les seves classes d’alfabetització d’adults a la parròquia de Can Serra (l’Hospitalet de Llobregat), el seu coratge polític i el seu protagonisme en la (polèmica) constitució de la federació d’ensenyament de les CCOO, en les lluites antinuclears dels anys setanta i vuitanta (va ser membre del Comitè Antinuclear de Catalunya, CANC), en la lluita ecologista en general, en la lluita pacifista i antimilitarista, i especialment en la mobilització antiotànica. També el seu suport a la lluita feminista (mentre, va ser, segueix sent, una revista roig-verd-violeta), les seves documentades i sentides crítiques a les posicions defensades per l’esquerra institucional durant els anys de la transició política espanyola, les seves precises crítiques a l’estalinisme, el seu concepte fort, no demediat, de democràcia i de les llibertats ciutadanes i obreres, l’autenticitat i veracitat de la seva autocrítica: “ A Lukács, com en qualsevol comunista intel·ligent, crítica de l’estalinisme és autocrítica, perquè no és assenyat creure’s insolidari de trenta anys del propi passat polític, encara que un hom en tingui només vint”.
Manuel Sacristán, com va dir Brecht i va cantar Silvio Rodríguez, va ser un imprescindible, i és just i raonable que el seguim considerant com a tal. Una vida militant i filosòfica molt activa i arriscada contra la barbàrie, una llarga trajectòria de lluita guiada per la conquesta d’una humanitat lliure, justa, fraterna i ecològicament sostenible. Paco Fernández Buey, deixeble, amic i company seu en mil combats, ho ha expressat així: “Mai vaig conèixer un altre mestre igual: tan rigorós en les coses del coneixement i tan desprès en el lliurament a ideals col·lectius. Acabava llavors de llegir el barojiào arbre de la ciència i la seva figura em semblava com una síntesi.” Sacristán, afegia l’autor de Marx (sin ismos), “va ser un marxista que a la seva obra va tractar sempre de complementar coneixement científic i passió eticopolítica. I ho feia, buscava complementar aquestes dues coses, amb esperit didàctic o pedagògic, amb la intenció de servir als altres, als anònims, als sense nom, als de sota.”
D’aquelles arriscades pràctiques que van comportar vigilància, controls, detencions, empresonaments i patiment van sorgir textos i reflexions essencials per a les tradicions emancipatòries, per a la lluita antifranquista, per a la cultura democràtico-socialista (mai va ser Sacristán un marxista teòric sense praxi); Per exemple: “Para leer el Manifiesto comunista” (amb la col·laboració de Giulia Adinolfi, la seva esposa, i Pilar Fibla), “Tres notas sobre la alianza impía”, “Studium generale para todos los días de la semana”, “Por una universidad democrática”, “El dálogo”: consideración del nombre, los sujetos y el contexto”, “La universidad y la división del trabajo”, “Amb tots los bons que em trob en companyia (Raimon 1959-1973)”. Molts altres.
És tasca nostra que aquestes arestes pràctiques, essencials en el seu estar al món, no es vagin desdibuixant amb el temps (la nostra memòria no sol encunyar bé les seves monedes!), perquè Sacristán, com el seu estimat Gramsci (“algú digne d’amor”, va escriure; també ell ho era) i molts dels seus amics i deixebles, amics (Juan-Ramón Capella, Jacobo Muñoz, Víctor Ríos, Miguel Candel, Félix Ovejero, Joaquim Sempere, Manolo Monereo, Manuel Cañada i molts altres), va ser un agut filòsof de la praxi, en el sentit per ell mateix assenyalat en una nota al peu de pàgina de “El filosofar de Lenin”: “… que la descripció d’Althuser és formal, que es tracta de saber en què consisteix la nova pràctica, i que per a aquesta pregunta els marxistes de la prassi tenien precisament una resposta d’interès: el filosofar del marxisme és el filosofar de la pràctica marxista (en genitiu subjectiu, no objectiu: de la pràctica, no sobre la pràctica), pràctica que es caracteritza per la seva excepció d’ideologia, per ser una manera “d’alliberar-se de la filosofia substantiva”, com deia Labriola.
De la seva obra teòrica, molta d’ella no estrictament teòrica com s’ha assenyalat, caldria dir allò que ell mateix digué de Heinrich Scholz, un dels seus pocs mestres: “Personalitat molt rica, Scholz deixa darrere seu una obra veritablement considerable, la part de la qual no escrita -els deixebles, l’Institut de Münster i la xarxa de relacions matemàtica- sobrepassa sens dubte la importància ja molt respectable del seu llegat literari”. El mateix en el seu cas, amb les seves variants singulars. La seva aportació depassa amb molt el que hi ha (que no és poc ni menor) als seus llibres, assajos, notes i articles publicats (o pendents de publicar). Molts dels que van escriure sobre ell els dies que van seguir a la seva mort van reconèixer haver-ne après tant en allò que escrivia com en allò que feia i en el tracte personal. Paco Fernández Buey i Félix Ovejero han remarcat aquest punt amb tota raó.
No hi ha hagut ni hi haurà, però, parlant pròpiament, “sacristanisme”, “paradigma Sacristán”, “cosmovisió Sacristán”, “escola Sacristán”. No hi ha cap “sistema filosòfic” (en l’accepció clàssica del concepte) atribuïble a ell que hàgim heretat. Mai no va ser aquest l’objectiu del seu filosofar. El traductor d’El Capital no ens ha deixat una ètica, una estètica, una lògica, una metafísica, una ontologia,…
Però queda -i ha de quedar- el seu impecable rigor intel·lectual, el seu estil filosòfic, el seu mètode d’estudi i anàlisi, la seva passió per la veritat i el coneixement, la seva incansable tasca socràtica (Joaquim Sempere), la seva agudesa crítica, el seu “saber llegir”, el seu ser i estar filosòfics (“Per molt dintre que es trobi d’una tradició, el filòsof digne d’aquest nom escriu precisament per alterar-la en major o menor mesura, per afegir temàtica, o per rectificar punts del seu mètode, o per sotmetre a examen crític la seva manera de validesa, la seva capacitat d’evolucionar, etc”), les seves idees sobre formes de vida alternatives, sobre formes del bon viure (Epicur va ser filòsof proper), el seu racionalisme documentat i atemperat irracionalisme, les seves mai oblidades aproximacions a la vida i obra d’Antonio Gramsci (amb l’excepcional treball d’edició d’Albert Domingo Curto), els seus neologismes letrateniente, tontiastuto, cultiprofundo, tonitruante, remurimiento, les seves riques aportacions als conceptes de pràctica i dialèctica, i l’absència d’idealització al parlar de la relació entre Naturalesa i l’ésser humà (també ell Naturalesa).
També la seva concepció pràxica, gens dogmàtica ni sectària ni conservadora, de la tradició: “No s’ha de ser marxista (Marx); l’únic que té interès és decidir si ens movem o no dins d’una tradició que intenta avançar, per la carena, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d’un mar on tots dos conflueixen; la seva reflexió sobre el marxisme com una religió obrera: “el marxisme ha estat i és molt més una religió que una ciència. Això és obvi, obvi per a qualsevol que tingui dos ulls i vol mirar. L’aclaparadora majoria dels militants marxistes ha estat fidel d’una religió. No han estat cultivadors freds d’uns teoremes”; la seva ampliació i renovació de la teoria (i de la praxi) marxista; la rectificació d’idees emancipatòries errònies com l’aspiració a un comunisme de l’abundància; la seva concepció del filosofar com un enfrontament reflexiu i compromès amb la realitat i la vida, com a reflexió crítica ininterrompuda sobre la naturalesa i la societat enteses com un tot.
Quedarà, ha de quedar un Sacristà epígon de Sòcrates si es vol, fortament establert en una àmplia i llarga tradició filosòfica. Quedarà la seva vida de filòsof, el seu filosofar sobre la vida (Fèlix Ovejero, Joaquín Miras), el seu paper de profeta exemplar (Antoni Domènech), que no de profeta guia, la seva concepció del socialisme: “L’assumpte real que va darrere de tanta lectura és la qüestió política de si la naturalesa del socialisme és la qüestió política de si la naturalesa del socialisme és fer el mateix que el capitalisme, encara que millor, o consisteix en viure una altra cosa”. És viure una altra cosa, ens va ensenyar.
Podrem seguir llegint, aprenent i gaudint dels seus textos de crítica literària i teatral (Alberti, Wilder, Eugene O’Neill, Sánchez Ferlosio, Goethe, Heine, Brossa, Raimon), dels seus interessants escrits de joventut (personalisme, Simone Weil, Unamuno, de Montesquieu, gnoseologia de Heidegger (amb el seu magnífic capítol de conclusions), de les seves riques i decisives aportacions al desenvolupament i consolidació de la lògica i la filosofia de la lògica a Espanya (La seva Introducción a la lógica y al análisis formal va fer molt de bé), de les seves riques (i crítiques) aproximacions a l’obra d’Ortega, de les seves crítiques tradicions filosòfiques marxista i analítica (“Marx és, com Kant o Freud, iniciador d’un camí: està confús sovint, perplex i indecís sense saber-ho.”), de les seves observacions metacientífiques (“No hi ha theoria que no es prolongui en techné, si és bona cosa. Però això és una cosa, i una altra que cal manipular menys i acariciar la naturalesa. L’essencial és que la tècnica d’acariciar no es pot basar sinó en la mateixa teoria que possibilita la tècnica del violar i destruir”), del seu realisme: ni progressista ni fantasmagòric i sempre amb nítida mirada autocrítica: “Em sembla [carta a Félix Novales] que, malgrat les diferències, cap història d’errors, irrealismes i sectarismes és excepcional en l’esquerra espanyola. El que estigui lliure de totes aquestes coses que tiri la primera pedra. Estic segur que no hi haurà pedregada”.
Seguirem aprenent de la seva reflexió sobre el lloc de la filosofia als estudis superiors, que tant va agitar (i segueix agitant) les estancades aigües de la filosofia espanyola dels anys seixanta, setanta i posteriors. Quedarà (per seguir enlluernats) la seva ingent obra de treballador editorial, la seva impressionant feina d’editor –pane lucrando, però també de gran incidència cultural-, de traductor (90 llibres, més de 26.000 pàgines, 5.000 de Lukács). Seguirem recordant el projecte OME (Obres de Marx i Engels) que va tenir entre mans i cervell (12 llibres editats dels gairebé 70 projectats) i les revistes en què va participar, va dirigir en ocasions, i va deixar empremta: Qvadrante, Laye, Nuestras Ideas, Quaderns de cultura catalana, Nous Horitzons, Veritat, Materiales, mientras tanto.
Ens quedarà la lectura i relectura dels seus pròlegs, de les entrevistes (més que entrevistes moltes d’elles), de les notes editorials, dels textos d’intervenció política sempre d’interès i amb bona crítica: sobre llibertat i privacitat, sobre el diàleg entre marxistes i cristians, sobre la polèmica de l’austeritat, sobre l’oli de colza, sobre el perill de les guerres amb armament nuclear, sobre les vagues de fam.
Quedaran els seus grans textos sobre la universitat, incloent el seu mai oblidat “Studium Generale para todos los días de la semana”: “Per tot això, l’única manera de ser de veritat un intel·lectual i un home del que Goethe va anomenar l’harmonia, de l’existència humana sense amputacions socials, és una manera militant; consisteix a lluitar sempre, pràcticament, realment, contra la actual divisió irracional divisió del treball, contra el nou punt feble que presenta aleshores aquesta vella mutilació dels homes. I així successivament, al llarg d’una de les moltes asímptotes que semblen ser la descripció més adequada de la vida humana. La resta és utopia, quan no és interès. Això, en canvi, és un Studium generale i fins i tot un viure general per a tots els dies de la setmana.”
També quedaran les seves classes de Metodologia de les ciències socials (“una obra d’art”, com va dir Karl Popper de les classes de Moritz Schlick), inclosos els seus cursos impartits a la UNAM. (Algunes d’aquestes classes gravades i transcrites s’estan editant a Filosofía y Metodología de las Ciencias Sociales I, II, III). Quedarà el vívid record del seu enlluernaor castellà oral, de les seves conferències (cinc d’elles es poden sentir en el material complementari que acompanya els documentals de Xavier Juncosa, “Integral Sacristán”), conferències que segueixen inesborrables en la memòria de molts i que van ser durant dècades una aportació essencial a la formació ciutadana i universitària. Quedaran els seus textos de marxista estudiós, agut, penetrant i crític (“El trabajo científico de Marx y su noción de ciencia”, “Karl Marx como socióleg de la ciencia”, ¿Qué Marx se leerà en el siglo XXI?”), els seus textos sobre el filosofar de Lenin, les seves aportacions sobre Engels, a qui mai va considerar un segon violí desafinat de l’orquestra marxiana (“La tarea de Engels en el Anti-Dühring” és un dels seus grans clàssics.) Ens quedaran, és just destacar-ho, les seves pioneres intervencions sobre temes ecologistes, els seus textos pacifistes i antimilitaristes, els seus escrits de política socialista de la ciència, els dedicats als indicis ecològics a l’obra de Marx, i a la tradició i els nous problemes. Gramsci, Lukács, Labriola, Heller, Harich, Markus, Korsch i tants altres, i aquesta meravella filosòfica que creix i creix amb el temps: les seves anotacions a la biografia de Gerónimo editada per S.M. Barrett: “…els indis pels quals aquí més ens interessen són els seus millors noms cristians que amb prou feines disfressen els vells ritus. I el seu exemple indica que potser no sempre és veritat això que, de vell, afirmava el mateix Gerónimo; és a dir, que no cal donar batalles que se sap perdudes. És dubtós que avui hi hagués una consciència apatxe si les bandes de Victorio i de Gerónimo no haguessin arrossegat el calvari de deu anys de derrotes admirables, ara farà un segle”. En fi, com va assenyalar Félix Ovejero, Sacristán va ser un savi, i el savi “no juga amb les idees. No li val qualsevol idea perquè les seves idees regeixen la seva vida i vol portar la seva vida de la millor manera. Es pensa de debò, com li agradava dir a Sacristán”.
A més de savi, Sacristán és també un autor clàssic, cada cop més clàssic, i, com ell mateix digué de Gramsci, els clàssics mereixen no estar de moda mai i ser llegits sempre i per tots (que així sigui sempre si és el cas). I n’hi ha més: en un dir orteguià que va recordar Victor Sánchez de Zavala després de la mort del seu amic, també Víctor Méndez Baiges més recentment en la imprescindible La tradición de la intradición, és una impietat limitar-se a llegir els grans mestres, del que es tracta és d’imitar les seves virtuts. Ortega pensaria probablement en les virtuts dianoètiques, intel·lectuals; afegim nosaltres les poliètiques.
La tasca és llavors, si és possible, més difícil, molt més difícil, perquè Sacristán, amb excel·lent sentit de l’humor fins i tot en durs moments de derrota (“parlar i escriure com a derrotats amb bon humor, amb autoironia” va dir en els seus últims anys), va ser, com recordàvem, de debò, seriosament. molt seriosament. El seu fer, pensar, el seu exemple, ens va fer, ens fa millors.
El 1979, en els compassos finals d’una conferència sobre una política socialista de la ciència en què estava present el seu amic José María Valverde, va recitar uns versos de Guillevic (poeta desconegut llavors per a molts de nosaltres) que diuen molt de la seva forma de concebre la tradició emancipatòria, el seu sentit de la vida, la solidesa de la seva militància:
Nous n’avons jamais dit
Que vivre c’est facile
(No hem dit mai que viure seria fàcil)
Et que c’est simple de s’aimer…
(ni que sigui senzill estimar-se…)
Ce sera tellement autre chose
(Serà tot molt diferent)
Alors. Nous espérons
(Per tant. Tenim esperança)
P.S. Pensant sobre el Marx que llegiríem al segle XXI, el que va ser dirigent del PSUC-PCE, membre de CCOO, del CANC i dels Comitès anti-OTAN va assenyalar que una paraula tan camp com «revolucionari» seria potser la que descrivia més adequadament la personalitat del company de Jenny von Westphalen, del pare de Tussy Marx i l’assumpte central de la seva obra i pràctica. Potser nosaltres podem pensar avui que aquesta mateixa paraula, que segueix sent tan camp com aleshores, potser més, és una de les que millor el descriu també a ell.
El seu deixeble Víctor Ríos així ho va assenyalar a la conferència inaugural (Aula Magna de la UB) de les Jornades dedicades al seu amic i mestre en el vintè any de la seva mort. I, al meu entendre, la va encertar, al centre de la diana, al cor del projecte polític-filosòfic-vital del que fou lluitador comunista antifranquista, gran filòsof, estudiós marxista addicte a la lògica, director de mientras tanto, ecomunista (Ariel Petruccelli) internacionalista, traductor d’El Capital i espòs i company de la hispanista italiana Giulia Adinolfi.
