En el context d’un auge tecnològic sense precedents i on la intel·ligència artificial ha esdevingut una eina imprescindible en molts camps professionals i àmbits, els forts incendis dels darrers dies, que han afectat – i encara afecten- diverses comunitats autònomes, ens han fet tornar a tocar de peus a terra i ens han recordat el grau de fragilitat de l’espècie humana. Una espècie humana que, en la major part dels països occidentals, s’ha vist encoratjada per la forta velocitat dels avenços tecnològics i que s’ha acabat creient amb la capacitat de resoldre qualsevol situació que té al davant. Però no: la natura és més poderosa que nosaltres.
Precisament, sobre la irrupció de la tecnologia en totes les esferes socials, fenòmens com la covid-19, la DANA de València o els recents incendis a diverses zones del nostre país han estat un recordatori que qui salva vides; protegeix terrenys, llars o establiments; cuida els col·lectius més vulnerables; o vetlla per la salut física, mental o psicològica dels qui ho han perdut tot són persones: des dels bombers, els agents rurals i/o forestals i els policies als serveis d’emergència, els psicòlegs o els metges passant pels transportistes o els professionals que mantenen nets els pavellons on roman la ciutadania que ha estat evacuada. És evident que els avenços tecnològics i la digitalització de diferents processos faciliten (i molt) la seva tasca, però únicament amb les màquines no aniríem enlloc. Les crisis sanitàries o ecològiques dels darrers temps són la prova que l’individualisme que generen les xarxes socials i que propugnen determinats grups polítics respon a una realitat fal·laç.
No obstant això, resulta evident, al mateix temps, que l’auge de pluges torrencials, calors extremes o forts vents hauria de fer replantejar-nos el nostre paradigma de creixement econòmic i, conseqüentment, el nostre model de vida.
A banda de la constatació que l’ésser humà és més fràgil del que sembla en aparença, també hi ha un altre factor que explica la forta virulència dels incendis: la falta d’inversió i les retallades en matèria de prevenció per part de les administracions públiques i, molt especialment, d’aquelles en les quals Vox té la clau de la governabilitat. O, dit d’una altra manera, l’assumpció, per part dels governs locals i autonòmics del PP, de bona part de l’agenda política de l’extrema dreta per tal d’assegurar-se l’aprovació dels seus projectes o dels seus pressupostos. I no estem parlant únicament de l’agenda verda, sinó també de qüestions com les polítiques socials o migratòries. Una agenda i unes polítiques que situen els populars cada cop més a la dreta. I ja se sap que la població entre l’original i la còpia sol escollir el primer.
Paradoxalment, qui treu més rèdit del malestar social que es genera en aquest tipus de situacions dramàtiques són formacions com Vox. Formacions que, en altres paraules, canalitzen les creixents crítiques a la classe política (com si ells no en formessin part) i que s’erigeixen, amb propostes populistes, autoritàries i sovint fora de la realitat, com l’única opció capaç de canviar el sistema de dalt a baix i de “garantir” una vida digna a la ciutadania.
Al PP, tot i la fuga de vots al partit d’Abascal, l’auge de la desafecció política no li va malament perquè sol ser un factor que desmobilitza els votants progressistes. En canvi, per a les forces d’esquerres la desconnexió de la ciutadania de les institucions públiques acostuma a tenir conseqüències molt nefastes.
Per això, soc dels que pensa que, tot i ser rellevant que les formacions progressistes assenyalin la vinculació entre l’augment dels incendis, el canvi climàtic i les retallades econòmiques dels executius conservadors, no constitueix aquest un element suficient per erigir-se en alternativa de cara als comicis locals i autonòmics. En aquest sentit, al meu entendre, és fonamental que aquestes organitzacions treballin per frenar la distància cada cop major que hi ha entre els càrrecs públics i els electors, evitin caure en un soroll cada cop més estèril, i apostin per una política constructiva, creïble i resolutiva que escolti els problemes que té la ciutadania. Una política, en altres paraules, pedagògica i amb capacitat d’afrontar els reptes que té la població. Altrament, la irresponsabilitat política que hem vist aquests darrers dies arran dels incendis tindrà més números de ser premiada a les urnes. I continuarem igual… o pitjor.
