Avui, 25 d’agost de 2025, fa 13 anys de la mort de Francisco Fernández Buey (FFB, 1943-2012), un dels cims de la filosofia espanyola i iberoamericana, un lúcid ecosocialista decreixentista, un polímat sòlid, un ferm partidari (exemple alhora) de la “tercera culutra”, ciències + humanitats. No tinc cap dubte que, si fos entre nosaltres en aquest any del primer centenari del naixement de Manuel Sacristán, l’autor de La gran perturbación i Marx (sin ismos) hagués escrit un dels seus textos imprescindibles sobre el que va ser el seu mestre i amic, potser l’assaig llarg que va tenir en ment de vegades.
Un escrit seu ens pot ajudar a pal·liar la seva absència.
Una bona part dels textos que FFB va escriure sobre el traductor d’El Banquete y El Capital estan recollits a Sobre Manuel Sacristán, Barcelona: El Viejo Topo, 2015 (edició de Jordi Mir Garcia i SLA). Es dóna a continuació un material seu del 2005 no inclòs al llibre. Té el seu origen en l’homenatge a Sacristán que el 2005 va organitzar la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (també altres universitats catalanes), el vintè aniversari de la seva mort.
Es pot localitzar entre la documentació dipositada a l’Arxiu FFB (Universitat Pompeu Fabra. Biblioteca/CRAI de la Ciutadella).
En record, doncs, del que fos professor, mestre i amic de molts de nosaltres i, alhora, un sentit homenatge a un altre gran mestre, Manuel Sacristán.
MANUEL SACRISTAN: FILOSOFIA I COMPROMÍS
Amb aquesta exposició la Biblioteca de la UPF se suma a l’homenatge que les universitats catalanes estan dedicant al filòsof Manuel Sacristán amb motiu del vintè aniversari de la seva mort [el 2005]. S’ha reunit aquí una àmplia selecció dels seus escrits, traduccions i edicions, aparegudes entre el 1950 i el 1985, a més de diferents documents valuosos per al coneixement de la vida i de l’obra del filòsof, alguns inèdits.
Manuel Sacristán (1925-1985) va ser una personalitat intel·lectual irrepetible. Va exercir una gran influència en la vida cultural, social i política barcelonina durant tres dècades: des de l’època de la revista Laye (1951-1954), on van col·laborar diversos dels més coneguts exponents de l’anomenada generació dels 50, fins als anys en què va escriure a les revistes Materiales i mientras tanto (1977-1985). La seva manera d’entendre el filosofar sempre va ser inseparable del seu compromís cívic.
Entre el 1956 i el 1969, com a dirigent del PSUC, va col·laborar a la revista Nous Horitzons i va ser un dels impulsors del Primer Congrés de Cultura Catalana. Va ser el redactor principal del Manifest “Per una Universitat democràtica”, que es va llegir a l’assemblea constituent del SDEUB (1966). Va intervenir a l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat contra els consells de guerra de Burgos (1970). Va contribuir a impulsar el moviment de professors no-numeraris i les Comissions Obreres de l’Ensenyament (1972-1977). Va formar part del grup d’educadors a les tasques d’alfabetització de treballadors a Can Serra. Va ser membre fundador del Comitè Antinuclear de Catalunya, una de les primeres organitzacions ecologistes del país, a mitjans dels setanta; i, finalment, va destacar com a teòric i activista del primer ecosocialisme i del pacifisme que va començar a quallar la dècada dels vuitanta.
En l’àmbit de la història de les idees, Manuel Sacristán va contribuir a la difusió a Espanya dels principals corrents del pensament europeu al final de la segona guerra mundial, des de l’existencialisme al marxisme i des de la filosofia analítica a les darreres orientacions de la filosofia i de la història de la ciència. Com a filòsof, va representar la negació de la divisió del saber en compartiments estancs i va propiciar el cultiu d’un saber transversal, atent al filosofar sobre les pràctiques científiques i humanístiques.
Manuel Sacristán va ser un dels pioners al nostre país en un camp molt poc cultivat llavors: el de la lògica formal. Després va escriure assajos crítics i innovadors sobre filosofia i metodologia de les ciències socials. Està considerat el principal pensador marxista de l’Espanya del segle XX. Va traduir els primers textos de Marx que es van publicar legalment a Espanya després de la guerra civil. I a la dècada dels setanta va projectar i dirigir la primera edició rigorosa que es va fer a Catalunya dels escrits de Marx i d’Engels (OME). A més, va traduir i va donar a conèixer aquí obres de pensadors com Theodor Adorno, Antonio Labriola, Antonio Gramsci, Georg Lukács, Karl Korsch, Galvano della Volpe, Robert Havemann, Herbert Marcuse, Ágnes Heller i E.P. Thompson.
Com a escriptor i assagista, Manuel Sacristán va cultivar diferents gèneres. De jove es va interessar per la dramatúrgia nord-americana de la postguerra i va escriure pàgines interessantíssimes per al coneixement de la crisi cultural de llavors. A la dècada dels seixanta va publicar assajos de germanista sobre la veracitat de Goethe com a poeta i com a científic així com sobre la consciència vençuda a Heine. També va il·luminar aspectes suggestius de les obres de Brossa i de Raimon.
Sacristán va ensenyar diverses generacions a llegir sense prejudicis alguns dels grans de la filosofia contemporània: Martin Heidegger (a qui va dedicar una important monografia, que va ser la seva tesi doctoral) i Antonio Gramsci (sobre l’obra del qual va escriure assajos molt renovadors). Però també a Simone Weil, Bertrand Russell, Karl Popper, Quine o Lukács. Com editor i col·laborador de diverses editorials barcelonines de l’època, va dirigir les traduccions de la Historia de la ciencia de René Taton, de la història de les matemàtiques i la connexió amb altres ciències que porta el nom de Sigma, o de la monumental Historia del análisis econòmico de Schumpeter.
Sacristán va ser un professor universitari innovador i rigorós, a qui molts dels seus alumnes han recordat sempre, amb raó, com un mestre. Entre el 1956 i el 1965 va impartir classes de Lògica i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Durant els anys següents les autoritats franquistes el van excloure de la docència universitària per les seves idees comunistes. Va tornar a impartir regularment classes a la Universitat de Barcelona a partir del 1976 i va ensenyar llavors metodologia de les ciències socials a la Facultat d’Econòmiques fins al 1985 i, durant el curs 1982-1983 a Mèxic, a la UNAM (Inducció i dialèctica, Karl Marx com a sociòleg de la ciència).
