Aquest mes d’agost fa un any de l’arribada del govern del PSC i de Salvador Illa a la Generalitat de Catalunya. Ha estat un any que ha marcat un gir profund respecte a la darrera dècada de governs encapçalats per partits independentistes. D’un període en què es feia bandera d’una política d’enfrontament amb l’Estat -i sovint també entre els mateixos partits independentistes- hem passat a un govern que aposta per la col·laboració amb l’Estat i amb la resta d’administracions públiques.
De la confrontació estèril a la col·laboració constructiva; del partidisme excloent a la suma de totes les veus. De la divisió a la construcció compartida, i del bloqueig a la voluntat d’unir esforços per a un futur comú.
El novembre de 2023 vaig tenir el privilegi d’acompanyar els càrrecs electes municipals del Partit Socialista de les Illes Balears a la seva trobada municipalista. Em van convidar per explicar com, sent regidor socialista en una ciutat amb un 76% de vot independentista, vaig arribar a ser alcalde. Davant l’avenç del PP i Vox als municipis de les Illes, van establir un paral·lelisme amb la voluntat dels independentistes catalans d’imposar una visió única de societat, i volien conèixer la meva opinió. La meva resposta els va sorprendre: diàleg, mà estesa, mirada cap al futur, propostes en positiu i, sobretot, evitar la desqualificació del votant de les forces extremistes… en definitiva, el camí que ja fa temps recorre Illa.
Ho dic amb coneixement de causa. Vaig tenir la sort de participar en el govern alternatiu que va formar Salvador Illa al Parlament a la legislatura anterior: una forma d’autoorganització que, més enllà de la crítica formal al govern, tenia com a objectiu treballar tots els temes amb profunditat, dialogar amb tots els sectors implicats i proposar solucions reals. Una fórmula que està aplicant avui des del govern de la Generalitat. Molt diàleg amb els actors socials, amb la majoria de partits de l’arc parlamentari i amb la societat en general. I molta col·laboració: amb l’Estat per canviar les dinàmiques de deu anys d’enfrontament, però també amb els ajuntaments i amb el món municipal en general.
És cert que en l’actual gabinet pocs consellers han estat alcaldes -excepte la consellera Parlón i el President-. o han tingut experiència en governs municipals Tot i així, el tarannà municipalista de Salvador Illa s’ha fet notar.
I no només per l’increment dels recursos econòmics del fons de cooperació, del nou PUOSC, de la tan reclamada Llei de Barris, i la llei de l’Estatut dels municipis rurals entre altres, sinó també pel tarannà proper i accessible de les conselleres i consellers que trepitgen el territori i, el que és més important, s’impliquen en la resolució dels problemes. Al meu municipi, el president i vuit consellers han vingut, sense excepció, a interessar-se pels temes locals i a fer-ne seguiment. En 26 anys de regidor, mai havia vist un govern tan present al territori.
Polítiques pensades per als ajuntaments i executades amb la seva col·laboració, quan no sota el seu lideratge.
L’independentisme va cometre un error de pes: imaginar que el Govern de la Generalitat era l’únic motor institucional del país. Cert que en moments concrets buscaven el suport municipal -més estètic que pràctic- amb reunions d’alcaldes i alcaldesses en moments “històrics” i amb mocions aprovades en molts ajuntaments que pretenien dissimular una majoria social que no tenien, tot exhibint una majoria institucional. Però mai cap política va ser realment pensada ni, encara menys, executada amb la seva col·laboració.
En un debat parlamentari, i perdoneu l’autocita, ja vaig dir: “Als alcaldes ens calen lleis, que ens donin eines per fer la feina i atendre el que els ciutadans ens demanen. Però també hem de poder decidir quines utilitzem.” I crec que el govern de Salvador Illa està actuant sota aquest principi: facilitar recursos als municipis i permetre que aquests, coneixedors de la seva realitat social, econòmica i urbanística, decideixin on i com s’han d’emprar els mitjans.
En definitiva, Catalunya és un país de tradició municipalista. Es va construir des del municipi -només cal recordar les primeres eleccions municipals de 1979, un any abans que les autonòmiques-, bona part de les polítiques es fan des del món local, per competència pròpia, delegació o, sovint, assumint funcions que serien de la Generalitat.
Aquest va ser un dels errors de l’independentisme i una de les fortaleses del govern de Salvador Illa, que ha repetit en moltes ocasions que “la Generalitat es guanya i es governa des dels ajuntaments”.
Catalunya avança amb pas ferm quan caminem junts, des dels barris fins al Govern de la Generalitat
