Va ser recurrent les darreres setmanes abans de finalitzar el curs polític fer acudits, mems a les xarxes, declaracions iròniques de polítics d’esquerra, etc. sobre la proposta (ocurrència) feta per l’extrema dreta de Vox, de deportar 8 milions d’immigrants. Com si fossin una greu amenaça. La ocurrència es tan surrealista, que fins i tot s’ha dit que provocaria que el mateix Abascal s’hagués de posar a treballar de cambrer de pis.
Posats a fer ocurrències podríem fer un símil o una boutade similar, però de més volada. I si proposéssim “deportar” part o tots dels cent milions de turistes que s’espera “visitin” Espanya enguany, ja que són una autèntica amenaça per una economia totalment abocada al monocultiu turístic? I si no, preguntem-nos, què passaria si arribés una altra pandèmia, més virulenta i contagiosa que la que vàrem patir entre el 2019-2021? Què passaria si en el flanc sud d’Europa oblidat per l’OTAN, la UE i fins tot Espanya, amb tanta russofòbia, es desferma una guerra al Nord d’Àfrica/Sahel que afecti la conca mediterrània? O què passaria si el terreny desconegut de la crisi i emergència climàtica ens porta de forma sobtada l’any vinent un salt de les temperatures, amb màximes de 50º (poc a poc ens anem acostant) i temperatures de l’aigua del mar a 32º? (com ja es donen avui al Mar Menor). L’ anomenat “cigne negre” podria prendre forma d’aquestes o altres variables, ja que estem en un món molt convuls, on pot passar qualsevol cosa, en qualsevol moment.
El monocultiu turístic apart d’empobrir el gruix de la població, com es demostra de forma fefaent a les Balears i Canàries, però també ja a algunes comarques catalanes, encara que una minoria s’estigui fent d’or, és pa per avui i fam per demà, però anem tirant de veta i qui dia passa any empeny.
Però la derivada de la massificació turística, està portant una variable que fins fa poc no era un problema i es la gentrificació salvatge a un munt de ciutats -no només Barcelona-, amb 140 municipis “tensionats”. Aquesta gentrificació està resultant cada any que passa més fora de control afectant el mercat de l’habitatge, però també la qualitat de vida de la població local, que viu, treballa i vol tenir habitatge assequible, lleure i comerç local i de proximitat. No franquícies ni “pakis”.
A alguns indrets l’amenaça ja és real. Hi ha viles i ciutats, on per cada autòcton hi ha 10, 20 o 40 turistes. El cas més extrem és Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) on ja han arribat als 73 turistes per habitant. El cas de Barcelona comença a ser vox populi, però els casos de Mallorca, Eivissa i Formentera són ja tan insostenibles que pot acabar malament. Poca broma. I no perquè els treballadors hagin de viure en rulots o campers, atès que no es poden permetre viure i pagar els lloguers de les localitats on treballen, sinó perquè la paciència dels locals, dels que hi viuen tot l’any, està ja al límit. Molt al límit. Òbviament cap local es planteja deixar el lloc on ha nascut o viscut tota la vida; per tant, la metxa està encesa.
Per altra banda, no es vol reconèixer que a més turisme de masses, més necessitat de ma d’obra barata, poc qualificada, que per més que la vulguem edulcorar, i potser en algun indret sigui una excepció, el més habitual es tirar d’immigració per atendre aquesta allau de clientela (clar que necessitem immigració Abascal!, no ens toquis els “pebrots”, diu l’empresariat més depredador i el que no, dissimula). Que aquesta immigració sigui legal, alegal o il·legal, seria el menor dels problemes si ens posem a gratar. Seria un bumerang.
Quin percentatge d’immigració està contractat amb ets i uts, amb drets laborals, vaja, respectant els convenis i susceptible de passar una inspecció laboral i sortir indemne al gruix de municipis turístics catalans? Segurament tindríem moltes sorpreses i no aïllades.
Fa temps es parla, anys!, de que ens interessa més la qualitat que la quantitat, que volem un turisme sostenible, que si l’excel·lència per aquí i per allà, que si les bones pràctiques, que si premis als millors establiments, etc. etc. Tot això està molt bé en alguns indrets, però no és la realitat, es un miratge magnificat. També s’afirma ja fa temps que no podem créixer més, que interessa fer-ho millor, amb millors serveis, amb un turisme desestacionalitzat, sostenible (sempre sostenible, clar, faltaria més), amb treballadors més qualificats i tot l’any. Tot això està molt be, però la inèrcia i la bola de neu es segueix fent cada any més grossa.
Algun analista diu, fins i tot, que ja comença a estar fora de control i això acabarà matant al mateix turisme. És evident. És correcte. Però què estan fent les institucions? Més promoció turística cada any! Per que vinguin més turistes!. Cal un plantejament més seriós, de forma urgent, abans que una espurna produïda per la turismofòbia, provoqui algun ensurt, que pot acabar com una “pandèmia”; o sigui, una alarma social que corri com la pólvora entre turistes.
No diré el nom d’una companyia naviliera que fa creuers pel Mediterrani, però enguany una xarxa social vinculada a aquesta, i que orienta els turistes a les parades o escales que va fent pel Mediterrani, aconsella no baixar a Barcelona i a la illa grega de Santorini. Tampoc en diré el d’una altra, que diu el mateix sobre Mallorca.
Sobren immigrants? Sobren turistes?. El que sobra és un model econòmic-turístic neoliberal que sacralitza la llibertat de mercat i, per tant, la barra lliure, que necessita de la immigració, i sobra una Administració (totes en major o menor grau) que no veu o no vol veure la bomba de rellotgeria que tenim damunt, a punt d’explotar.
