Aquest mes d’agost fa 80 anys de la capitulació de l’imperi japonès que va comportar la fi de la II Guerra Mundial. La conclusió d’un conflicte que va assolar bona part d’Europa i del globus, un enfrontament que durant sis anys es va cobrar la vida de prop de seixanta milions de persones, segons les estimacions més conservadores. Mig segle d’odis viscerals que van donar lloc a la matança indiscriminada de tota mena de minories (gitanos, dissidents, homosexuals, entre d’altres), així com l’extermini del poble jueu amb fins a sis milions de morts. La sang vessada va suposar el triomf de la rancúnia acumulada, alhora que l’enfonsament del progrés invocat durant segles.
En temps en què el gran temor es troba en els fanatismes religiosos, resulta com a mínim curiós que les formes més cruels i destructives provinguessin de la nació que ens va donar a pensadors de la talla de Hegel o Kant, a més de les belles simfonies de Beethoven.
Després de la catàstrofe, el relat va ser clar en emfatitzar els èxits aconseguits en el període postconflicte: El naixement de les Nacions Unides, Bretton Woods, així com l’establiment dels primers fonaments de la Unió Europea. Semblava defugir del sentiment de culpa, fer callar les veus dels civils massacrats a Hiroshima i Nagasaki a través de les successives proclames que invocaven la infrangible cooperació internacional obtinguda. Dècades després, Vietnam, la cimera de les Açores, la guerra actual d’Ucraïna, mostren les mancances d’un sistema incapaç de superar la dialèctica d’estats, negat a transcendir els interessos monetaris i els xocs etnicoculturals. La “Realpolitik” personificada per Kissinger i definida a El Príncep de Maquiavel, continua sent la pedra angular de la diplomàcia mundial, també la raó del silenci davant les injustícies que assolen el poble sahrauí i iemenita.
Karl Marx a la seva obra El 18 Brumari de Luis Bonaparte va dir que “la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa”. Potser estiguem condemnats a repetir els pecats capitals que ens van portar a una autodestrucció sense precedents en el passat, tot dins la societat de l’espectacle que exemplifica el segle XXI. Només així entenem la xuleria del president Trump en amenaçar els seus socis amb aranzels, amb la mateixa frivolitat amb què deia “Estàs acomiadat!” al clàssic programa de televisió de la NBC. Potser la farsa que feia esment Marx sigui la de reconèixer Palestina com a estat per part del govern espanyol, sent el país que més armes i municions ha importat des d’Israel entre febrer i maig d’aquest mateix any. Mentrestant, milers de palestins pateixen les bestieses d’una gent convertida de víctimes a botxins.
Queda clar que els ensenyaments sobre la II Guerra Mundial no van ser assumits, tan sols un mer judici moral a un ahir que s’entreveu de nou a l’horitzó. D’entre les cendres dels conflictes bèl·lics que sacsegen el món, Alemanya anuncia un rearmament sense comparació que el portarà a ser el pressupost militar d’Europa més gran; de la mateixa manera, el Japó es plega a l’extremisme nacionalista de la formació política Sanseito que tan calamitosos resultats els va donar abans.
No obstant això, continuarem associant únicament la gran guerra que va sacsejar la meitat del segle passat als desvaris de Hitler i altres tirans de l’època, amb una població percebuda com a simples titelles de la dictadura. No entendrem què els va portar a donar sortida a aquesta crueltat sense miraments, aquest odi fervorós a l’altra, a aquesta desesperació que sens dubte va truncar la totalitat de les seves vides.
En paral·lel, les fràgils democràcies occidentals continuen caient com a peces de dòmino davant de la voràgine xenòfoba que s’obre pas, respostes fàcils en temps d’incertesa, proclames senzilles que socorren l’auxili d’una classe obrera ofegada per la precarització laboral i l’augment del preu de l’habitatge. El radicalisme en ple 2025 no és res més que la derrota categòrica d’una esquerra obcecada en la batalla cultural i desproveïda de qualsevol ànim per elevar les condicions materials de la població.
És moment d’aprendre de la II Guerra Mundial. Només a través del seu estudi podrem evitar caure en els mateixos errors.
