És una pregunta que potser acaba de tornar al cap dels lectors d’aquest article, de cop i volta conscients de com no hi pensaven des de feia temps. És el que causa una demencial velocitat informativa, on algunes històries queden ben arraconades de manera misteriosa, com per exemple l’absència de responsables i compensacions per la gran apagada del 28 d’abril d’aquest any.
Mentrestant els nostres governants prenen decisions fonamentals per a les nostres vides, com per exemple organitzar un sopar de cuina catalana a la Xina o anar a Paris per a fer-se una foto al pòdium del Tour. Una de les desgràcies de l’actual Catalunya es tenir com a líders de la Casa Gran i la Generalitat dues persones que es desentenen de governar mentre no paren de fer campanyes publicitàries amb molts bons propòsits d’imatge, inútils per a arreglar la nostra existència.
Això no passa tan sols a casa nostra. A Madrid, sense anar més lluny, es desmunta la idea de servei públic als mitjans de comunicació, potser perquè han vist com a “La Nostra” es perpetra des de fa temps sense que ningú protesti gaire. Al cap i a la fi tot segueix igual en aquest sentit, amb o sense procés.
Sense anar més lluny, el darrer dilluns de juliol, el telenotícies només ha parlat d’una nova aturada total de Rodalies mitja hora després de començar, doncs deu ser que no és rellevant per a les persones. No ho deu ser quan estudis de la Universitat Rovira i Virgili demostren que el caos als trens, res greu quan s’ha d’ampliar l’aeroport, causa estrès i problemes de salut mental als viatgers, molts d’ells amb por de perdre la feina per culpa de com allò públic és oblidat, quan hauria de ser fonamental pels que manen, mes concernits en arribar a acords amb els seus rivals partidistes, com és el cas de Laura Borràs.
Altrament no es pot comprendre com la reina de la simpàtica extrema dreta catalana, la mateixa que oculta el seu logotip a la seu del passatge Bofill com si fossin una banda de delinqüents, és ben lliure i té els sants nassos de plantar-se a la porta del MNAC pel tema dels preuats frescos de Sixena.
Ella surt a la foto i molts ciutadans pateixen persecucions arbitràries d’Hisenda, intocable mentre es destapa l’escàndol de Montoro i els seus socis. Plou, ens mullem i és com si ens donés igual.
L’antiga presidenta del Parlament fou condemnada a més de quatre anys de presó el març de 2023. Dos anys després, juny de 2025, la Fiscalia corroborà la necessitat de compliment de la pena, però ja ho veieu, ella llueix ben tranquil·la junt a velles glòries de la pàtria com Lluis Llach, president de la moribunda ANC.
No passa ni passarà res. El capitalisme ha triomfat a l’hora de sedar la ciutadania. Podrien existir les condicions objectives per a un trasbals històric, però som a l’any 2025 i les persones es preocupen per a arribar a final de mes i sobreviure al desastre des de la seva individualitat. L’esperit reivindicatiu, que és una característica inherent en qualsevol Democràcia digna d’aquest nom, es perdé en algun tram imprecís del camí i per ara no sembla que vulgui tornar, ja que ha sigut domesticat amb grans maniobres d’escapisme.
Convé dir les coses pel seu nom des de la pura coherència d’un periodisme ciutadà. Els trens no funcionen, els corruptes que convenen no van a presó i els prohoms viatgen sense posar cap peu al carrer. Això sí, el Barça té a Lamine i Aitana ha sigut escollida millor jugadora de l’Euro femenina. No cal més.
