Fa uns tres mesos vaig escriure algunes reflexions sobre el drama de Gaza. De nou em trobo impulsat a fer-ho des de la indignació més profunda i la impotència més brutal. Sóc conscient que no podré alterar el rumb d’uns actes tant execrables, però alguna cosa cal fer i els que llegiu això, como jo, només disposem de la paraula dita o escrita.
Es dirà que cal passar de les paraules als fets. I sí, en la nostra capacitat d’acció la suma de paraules poden acabar sent fets que canviïn, o ajudin, a canviar fets. Aquest darrers dies observem que alguna cosa sembla que estigui canviant en l’actitud de la UE, dels membres de l’ONU i vull creure que també en el comportament malaltís, impostat, teatral i superb de Trump.
Fa 22 anys de la invasió de Irak patrocinada pels EE.UU i recolzada pel govern espanyol amb Aznar amb els peus sobre la taula junt amb el president Bush. En aquells moments el president Aznar es deuria creure qui sap què. Aquella guerra provocà que la gent sortís de forma indignada i clamorosa al carrer en contra de l’acció bèl·lica gratuïta i fonamentada en una mentida. Les manifestacions van ser multitudinàries i les xifres que es publicaren parlaven de milions de persones a Roma, Madrid, Barcelona, Berlín, Sevilla, Nova York… L’opinió pública equilibrava el poder de les potencies bèl·liques. Moltes paraules dites per moltíssimes persones indignades van fer saber el seu desacord amb els actes dels seus suposats líders politics i van influir en la presa de decisions. Ni la invasió i annexió de Crimea l’any 2014 per part de Rússia, ni la present invasió d’Ucraïna, ni el genocidi de Gaza ens ha tret als carrers com l’any 2003. En 22 anys han canviat els sistemes transmissió d’informació, de creació d’opinió i de formació de criteris propis, segurament entre altres coses.
La indiferència popular davant atrocitats i agressions a les persones i la normalització d’aquestes conductes han tingut com a conseqüència grans drames humans dels que la majoria en avergonyim i no entenem com han pogut produir-se. Les imatges que contemplem ara de Gaza ja van ser descrites en la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi que va patir aquelles atrocitats en primera persona.
Un altre llibre que ara em ve a la memòria sobre l’actitud de la gent normal i culta davant els preparatius de drames humans és Los Amnésicos de Géraldine Schwarz. Narra la historia de la seva família originaria de la ciutat alemanya de Mannheim els anys anteriors a l’inici de la Segona Guerra Mundial i les conseqüències dels seus actes davant l’acceptació oportunista de les politiques de Hitler. En una part del llibre, desprès de descriure les decisions de Hitler cancel·lant drets conquerits i de com actuava davant determinats col·lectius, l’autora diu: “La classe obrera no es va rebel·lar. Després del malson de la crisi econòmica, sens dubte aspirava a la comoditat material i l’harmonia social. Era més fàcil renunciar a la lluita contra la burgesia perquè Hitler designava a d’altres com a responsables dels seus mals: la democràcia i els jueus. Els socialdemòcrates i els comunistes a l’exili van constatar amb estupor l’adhesió creixent dels obrers al nou règim…”.
Oi que ens ressonen aquestes paraules en el context actual?. Hi ha el perill de que la història es repeteixi o poder ja s’està repetint mentre ens col·loquem de perfil i ens preocupem per tonteries polítiques domèstiques.
A la resta del món hi ha altres Ucraïnas i Gazas però que ja no surten als papers, ja no se’ls presta atenció però no han deixa’t de ser-hi. Una de les més colpidores és la situació a l’Afganistan d’on l’anomenat món occidental va sortir cuita corrents. El país on pitjor maltractament reben les dones. Què pensa i fa la UE sobre això i nosaltres? I recordeu la guerra civil al Sudan, la crisi del Sahel, la dels Grans Llacs, República Democràtica del Congo, Iemen, Síria, Pakistan i Myanmar i d’altres conflictes que de forma incorrecte podríem denominar de baixa intensitat?
No voldria que un altre Primo Levi hagi d’escriure sobre l’infern viscut. Bé, de fet el material per escriure la nova versió ja el tenim amb les imatges que ens arriben de Gaza i aquelles que no ens arriben d’on sigui. No voldria que la nostra generació fos protagonista d’un altre llibre com Los Amnésicos. Sembla que fem esforços per oblidar o mirar cap a una altra banda quan no ens agrada allò que veiem o no sabem què fer.
Passem, com sigui de les paraules als fets. Cal mobilitzar-nos i fer-nos sentir però la gent normal, necessitem de l’actuació decidida dels representants politics i la col·laboració activa dels mitjans de comunicació democràtics i responsables.
1 comentari a “El nostre genocidi”
Els mitjans de comunicació són responsables, en bona part, de posar llum i ombres en els conflictes del món, sense tenir prou clar, per nosaltres, els motius que guien la difusió o no dels seus continguts. I l’actuació decidida dels representants polítics cada vegada sembla més minvant. Les atrocitats i l’abús de poder, militar i no militar, forma part del decorat i no hi ha reacció, cosa perillosíssima, ens adaptem miserablement a aquestes circumstàncies sense més ni més.
Cal trobar formes de reacció, cal desempallegar-nos del decorat que ens inunda, cal repensar la nostra inacció que no oblidem és un estímul per l’autoritarisme.