Periodista. Des dels seus inicis, ha col·laborat amb l’associació Dret a Morir Dignament. També va fundar la revista DMD. Ara publica Elogio de la eutanasia (Icaria Editorial), “un llibre perquè la gent comenci a canviar el seu imaginari respecte a la mort, tremendament influenciat pel biopoder de l’Església”.
Per què elogi de l’eutanàsia?
La primera personalitat que en la nostra història europea parla de l’eutanàsia és Thomas More, al seu llibre Utopia, de començaments del segle XVI. En aquell moment, aquest pensador renaixentista havia rebut una visita d’Erasme de Rotterdam, que va acabar a casa seva l’Elogi de la follia. Més aviat “Elogi de l’estultícia”, donada l’estupidesa dominant entre els teòlegs i els pensadors del moment. D’aquí ve el titular Elogio de la eutanasia. Davant del menyspreu que pot generar, cal ponderar que, amb l’eutanàsia, l’home surt de la seva minoria d’edat, es fa adult, utilitza la seva llibertat no només per realitzar-se al llarg de la vida, sinó també per decidir quan i com vol morir.
Com s’ha criminalitzat l’eutanàsia al llarg del temps?
L’article 143 del Codi Penal criminalitza l’eutanàsia, en tant que la considera provocar una mort. És a dir, matar. I per tant, el metge que ajuda a morir és considerat com un homicida. Així, a l’eutanàsia l’anomenen “homicidi consentit”, perquè no deixa de ser, segons la mentalitat jurídica de fins fa dos dies, una mort de la persona provocada per un metge. Però com que l’hi ha demanat el malalt, l’anomenen homicidi consentit. Però, al meu entendre, “homicidi consentit” no deixa de ser una verdadera contradicció.
Quins punts contempla la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE)?
Té una visió curta de mires. La llei considera el malalt en dos contextos que anomena eutanàsics. Dues situacions en què està molt malalt i, diríem, proper a morir. També amb una invalidesa “impossibilitant”. Donades aquestes situacions, el metge té compassió d’aquesta situació tràgica del malalt, que li està demanant morir com una solució a aquesta situació. Aquesta compassió fa que l’ajuda a morir sigui una acció solidària. Resultant d’aquesta acció, el malalt té dret a morir. Quan Vox i el PP posen un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, les dues sentències del tribunal accepten totalment la llei i van una mica més enllà. No esmenten en cap moment la compassió a la qual al·ludeix la LORE. No obstant això, diuen que la persona té una dignitat i una autonomia capaces de disposar d’una voluntat de mort. El Tribunal va a l’arrel constitucional de la voluntat lliure de la persona.
Qui decideix, en definitiva, sobre la vida pròpia? La persona, un tribunal, les lleis, el metge, els seus familiars…?
Si la persona que desitja morir es troba en una situació d’aquests contextos eutanàsics a què es refereix la llei, el metge que l’atén fa un informe. Però, al seu torn, ha de demanar un segon informe a un metge consultor. Quan els dos metges estan d’acord, ho eleven a una comissió de control administratiu, formada per juristes i metges. Són aquests els que hi donen el vistiplau o retarden la solució eutanàsica del malalt. D’això se’n diu un control ex-ante, mentre que a Europa aquest control és ex-post. Els metges decideixen l’eutanàsia, la realitzen i si, després, la Fiscalia de l’Estat hi veu algun problema eleva una denúncia. La llei espanyola és tremendament garantista.
Aquests casos d’actualitat sobre l’eutanàsia en els quals els pares impedeixen als fills recórrer a l’eutanàsia, reflecteixen d’alguna manera les contradiccions i els impediments legals als quals et refereixes?
Fa pocs dies, Martín Pallín publicava a El País un article d’opinió que, parlant del cas de Francesc Augé, titulava “Eutanàsia, que ningú pugui decidir per tu”. A l’article 10 de la Constitució es parla del lliure desenvolupament de la personalitat de l’individu. Morir no és la mort, sinó l’última etapa del projecte personal d’un individu. Té, per tant, segons la Constitució, una llibertat plena, que sempre ha estat limitada per la mentalitat eclesiàstica. A la sentència del Tribunal Constitucional hi ha un vot dissident de la magistrada María Luisa Balaguer, en el qual parla del biopoder, referint-se directament al biopoder de l’Església.
Per què s’al·ludeix a Suïssa en parlar de l’eutanàsia?
A Suïssa està acceptat el suïcidi assistit, de tal manera que hi ha persones d’Espanya, i sobretot d’Anglaterra, que recorren a aquest país: et poses en mans d’una associació, et donen una medicació per dormir i una altra de letal, i mors per suïcidi assistit. El suïcidi, ni tan sols a Espanya està criminalitzat. És una acció lícita. Però al Codi Penal, si el metge assisteix una persona per suïcidar-se, li proveeix una medicació, està criminalitzat.
El factor religiós, especialment en el catolicisme, continua sent determinant en la qüestió de l’eutanàsia?
La religió catòlica és totalment retrògrada respecte a l’eutanàsia. En qüestions que toquen la vida, la religió catòlica diu un “no” absolut i taxatiu. Això es veu clarament en la manera com ataquen les lleis de l’avortament i l’eutanàsia. Quan Thomas More va publicar Utopia, on diu que el malalt pot acudir a un metge perquè l’ajudi a morir, l’Església ràpidament va començar a treure escrits en contra d’aquesta postura. Les obres, que genèricament es diuen Ars moriendi, parlen d’un art de morir, considerat religiosament, que consisteix a posar-se en mans de Déu, amb dolor. Parteix de la idea que Déu ha estat el creador i, per tant, qui gestiona la vida. Ell et manté viu i decideix quan t’arriba la mort. A l’Evangeli es diu que la mort ve com el lladre: sense avisar. Així, no hi ha llibertat de decisió sobre quan i com vols morir.
Quan, diguem, la qüestió de la mort comença a ser contemplada des d’una mirada civil, laica?
Al Codi Penal del 1848 apareix clarament que l’eutanàsia és un delicte. Així es va tractant en totes les reformes posteriors, fins a la del 1995. Anys abans, un grup de juristes de política criminal, promouen una reforma del Codi Penal. Diuen clarament, recolzant-se en la Constitució, que l’eutanàsia ha de ser despenalitzada. El Ministeri de Justícia, i després el Congrés, no accepten aquesta proposta dels juristes. I així hem continuat fins ara, encara que fa dos anys es va regular parcialment l’eutanàsia. En aquest context, fa quatre o cinc anys hi va haver un cas en què un metge va dir clarament que havia ajudat a morir. Va ser jutjat i condemnat.
La realitat, compassiva, humana, assenyada, no acaba imposant-se, i en molts casos els metges ajuden a morir?
Sí, és cert. I crec que, fins i tot amb la LORE, continuarà havent-hi eutanàsies clandestines, en el sentit que es fan totalment en secret. I, sens dubte, això és una cosa que s’ha produït el llarg de la història. Una cosa, em sembla a mi, que també està molt estesa per tot el món. A Espanya conec casos d’eutanàsies totalment secretes, abans i després de la llei.
En què consisteix el testament vital, i com afecta la qüestió de l’eutanàsia?
El testament vital cal entendre’l, diguem, en relació amb el testament que una persona fa sobre els seus béns, el seu patrimoni. El que fa testament marca la seva voluntat respecte al repartiment. Si mor sense testar, el repartiment es farà segons les lleis. És molt important fer testament vital per la senzilla raó que, si en un moment donat perds la consciència, la capacitat de decidir, continuaràs vivint com un zombi el que et queda de vida. Però si has determinat com vols morir, la persona que et representa, segons el testament, ho posa en vigor i fa que es compleixi la teva voluntat. Perquè estàs en un context eutanàsic, de pèrdua de la vida conscient.
L’eutanàsia encara és tabú i, en conseqüència, existeix un dèficit de debat públic sobre del tema?
Les dues sentències del Tribunal Constitucional enfront dels recursos presentats per Vox i el PP tenen uns continguts que, al meu entendre, haurien d’incitar a les institucions a portar la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia més enllà. Aquestes sentències no parlen de l’argument de la LORE respecte a declarar el dret de morir que té el ciutadà. Han d’ajudar a obrir la mà a la llei reguladora. No deixar-la en la situació de malaltia, dolor, sofriment, invalidesa… Cal determinar que qui decideix sobre la meva vida soc jo. Montaigne diu que la vida depèn la voluntat d’uns altres, però la mort depèn únicament de la nostra.
