A Barcelona no es parla mai de política municipal. Algunes vegades ja he comentat en aquestes mateixes pàgines com una de les fites més agraïdes de l’actual alcalde socialista és la seva poca presència pública, encara més els seus silencis, formidables a priori en contrast amb l’excessiva maquinària de declaracions a les anteriors legislatures per part de la seva antecessora al càrrec.
En realitat ambdós dirigents, suposadament d’esquerres, marquen personalitat amb aquests trets visibles per a l’opinió pública. En el cas d’Ada Colau, la seva obsessió per a fer-se veure la perjudicà per excés de projecció, mentre en allò relatiu a Jaume Collboni s’aprecia, jo almenys ho veig així, una molt bona assessoria en assumptes comunicatius, quelcom que el beneficia, més encara per la pobresa de les informacions periodístiques relatives a Barcelona, preocupades per a qualsevol cosa menys estudiar la ciutat i exercir el legítim dret a crítica per a fer propostes envers la seva millora.
El batlle s’aprofita de tot això amb escreix. De fet, si ho pensen, és bastant probable que pocs ciutadans coneguin als altres líders de la Casa Gran, doncs el guanyador de les últimes eleccions i la hipercarismàtica lideressa han tocat el dos, el primer content per haver complert la seva missió de fer fora del Poder un partit que el sistema no considera seu, mentre la segona, la foragitada, no ha descartat tornar, com si l’esperessin, quan perdé, entre d’altres coses, per la seva manca de feina als barris, que haurien d’haver sigut els principals nius dels seus votants.
Així doncs, Collboni és l’únic rostre recognoscible per a la majoria per a delícia d’un futur sense rivals forts a l’horitzó, un fet sensacional per aquest polític sense cap tipus de carisma i recolzat, malgrat totes les seves derrotes, pels seus, ben feliços d’ostentat el bastó de comandament a la capital catalana, posar-se medalles per obres que impulsaren els seus oponents progressistes i veure el camí lliure d’obstacles de cara a 2027, sense importar gaire si les mesures són positives.
Això podria donar peu a cometre un error. Els socialistes catalans no tenen necessitat de fer simulacres de clavells ara que tenen un cor molt digital com a logotip. Han renunciat a les seves banderes i ens diuen que combaten contra la turistificació posant fre als pisos que acullen als visitants, però mentrestant aposten de manera decidida per l’ampliació de l’Aeroport, que augmentarà en vint-i-cinc milions el nombre de passatgers, una bestiesa a nivell de sostenibilitat, gentrificació i densitat, com si Barcelona no fos una de les urbs més brutals en aquest aspecte a tota Europa.
Mentre tot això passa, i gairebé ningú alça el dit, el patrimoni dels barris és maltractat amb tota impunitat i Collboni viatja pel Vell Món, molt convençut d’un lideratge força ridícul que, no obstant, és sòlid donada la situació dels seus contrincants, inexistents-
El tema aeroportuari hauria de ser una vàlvula d’oxigen per les hores baixes dels Comuns. Probablement no l’agafaran ni tan sols al vol perquè amb els seus sis escons al Parlament pinten ben poc i altres formacions poden recolzar el somni humit del PSC neolliberal i democristià, aquell que quan morí Pujol no hauria d’organitzar-li un funeral d’Estat, el mateix que mercadeja amb la Cultura per a satisfer als independentistes i la força que, no ho neguem, pot presumir d’haver desactivat el Procés, una rèmora del passat a la que encara li tenen molta por.
Però això, siguem sincers, dóna igual a Barcelona, on un home gris com els seus vestits sembla gaudir d’un poder omnímode força indecent, factor encara més propulsat per la incompareixença dels altres.
Aquest anàlisi no és absolut. Queden dos anys per als propers comicis municipals i per ara el premi també és degut a la indiferència ciutadana. En aquest sentit els socialistes no poden presumir gaire. La gent no parla de política municipal, el sistema gaudeix amb aquest alcalde i tot sembla anar sobre rodes, però haurien de vigilar molt, més enllà de Cerdán i Ábalos, amb la indiferència, no sigui que, de cop i volta, tinguin ensurts inesperats.
Que el carrer no comenti res és senyal de persones fartes dels seus representants, desconnectats del teixit social, sense mesures pròpies del seus suposats ideals i descarats de forma literal a causa d’aquest camí tan llis, sense protestes ni queixes, anul·lades als mitjans i a la via pública per tants anys de tensió. Canviarà l’escenari? Podria ser, sobretot per com el panorama amenaça amb més boires de corrupció. Si de debò Collboni vol guanyar, no només tenir el poder, hauria de reflexionar sobre el que suposa el municipalisme d’esquerres, on es treballa per a la ciutadania, no pels interessos privats que li roben al cor a Queviures Múrria o a cimeres empresarials.
