Durant anys, vam confiar cegament en la DGAIA. Ens repetien que vetllava pels infants més vulnerables, que actuava amb responsabilitat i compromís social. Però tot el que s’està destapant ens obliga a mirar aquesta institució amb una cruesa nova, dolorosa i necessària. Potser som davant d’un dels majors casos de corrupció institucional que ha afectat menors en la història recent de Catalunya. Però la gravetat del que passa no és només un problema puntual: és un problema d’estructura, de sistema. És pedofília.
Una nena de 12 anys, tutelada per l’Estat, víctima d’una xarxa de prostitució infantil durant mesos. El cas, reconegut per la consellera Mònica Martínez Bravo, no és només un error puntual: és la prova d’una cadena d’inaccions, omissions i, possiblement, delictes greus encoberts per l’aparell institucional. Les alertes hi eren, però ningú va actuar. Com és possible? Fins on arriba aquesta corrupció? Qui la protegeix? Aquestes preguntes no es poden eludir. Podem estar davant d’un dels casos més greus de corrupció institucional que ha afectat directament la infància.
La pregunta que cal fer és: quanta gent ho sabia? Quants tècnics, responsables, polítics o alts càrrecs van tenir accés a la informació i no van fer res? Per què? Per por? Per interès? Perquè formaven part d’una xarxa de pedòfils? Perquè sabien que, si estiraven del fil, tot cauria?
No parlem només de negligència. Parlem de possibles delictes. L’Oficina Antifrau investiga subvencions mal gestionades, serveis inflats, ajudes desviades. La Sindicatura de Comptes fa anys que denuncia l’opacitat en la gestió de recursos públics destinats als infants. És legítim preguntar si el sistema de protecció s’ha convertit en una estructura de lucre: nens com a unitats econòmiques. Places a omplir, cossos a moure, factures a justificar.
Però el més greu va més enllà dels diners: Hi ha hagut abusos per part de persones vinculades al sistema? Per personal dels centres? Per figures d’autoritat amb total impunitat?
És terrible escriure-ho, però encara pitjor seria no dir-ho. Si ningú fa aquestes preguntes, si no s’investiga a fons, perpetuem la cultura del silenci. I el silenci és el millor aliat dels abusadors.
La sensació d’impunitat augmenta quan sabem que alguns partits van optar per callar. Van tenir informació, alertes d’entitats i professionals… i no van actuar. Alguns fins i tot van defensar la DGAIA fins al final. El silenci no és neutralitat: és complicitat. Callar sabent és permetre.
Mentrestant, el sistema educatiu també falla. El bullying, que afecta milers de nens, sovint es gestiona igual que aquests casos: amb negació, protocols de façana i oblit. Quan un infant denuncia violència o assetjament, la resposta institucional és sovint lenta, burocràtica i distant. Igual que a la DGAIA, el nen queda sol, silenciant-se la seva veu i culpabilitzant-lo. Tant dins dels centres com a les escoles, el patró es repeteix: vulnerabilitat, ignorància i desprotecció.
Ens deien que “volem acollir”, com a bandera d’humanitat. Però avui toca preguntar-se: es volia acollir o captar? Es buscaven solucions o recursos? Quan l’acollida serveix per alimentar una estructura corrupta, esdevé una trampa. El discurs era bonic, però la realitat, un drama disfressat de solidaritat.
Ara el Govern anuncia la desaparició de la DGAIA i la creació d’una nova Direcció General. Canvi de nom, nous equips, més tecnologia. Però això és clarament insuficient. Sense una voluntat real i radical de transparència, de depuració de responsabilitats i de canvis profunds, tot això serà només maquillatge. Les mateixes estructures corruptes continuaran existint, els mateixos silencis persistiran. No podem acceptar més retocs que amaguen la veritat ni gestos simbòlics que no s’acompanyen de valentia per arribar al fons del problema.
I podem pensar que això no només és un problema de Catalunya. La protecció dels infants està descentralitzada, però els sistemes són similars arreu de l’Estat. La DGAIA catalana té els seus equivalents a altres comunitats autònomes: Dirección Xeral de Familia a Galícia, la Direcció General d’Infància, Família a la Comunitat Valenciana, la Dirección General de Infancia a Madrid… És legítim qüestionar-nos si casos similars, encara no descoberts, podrien estar passant en aquests territoris amb noms diferents però amb el mateix sistema de funcionament opac.
Cal netejar-ho tot. Cal saber qui, què, quan i com. Si hi ha més víctimes i quants han estat tocats o abusats? Cal una investigació exhaustiva i independent que posi nom i cognoms a cada corrupte, a cada pedòfil i a cada còmplice, i que no es quedin impunes.
