Els disbarats financers de Joan Laporta, que són retransmesos en directe per la premsa afí, adquireixen una dimensió cada cop més surrealista i delirant. Especialment, l’operació dels seients VIP dels 100 milions comença a acumular un històric de vaivens, contradiccions i incerteses que ja no tenen res a envejar al serial de Barça Studios, ambdós immersos en aquella interminable i marejant fase tan pròpia del laportisme per la necessitat de mantenir viu i consistent el seu valor imaginari més enllà del seu deteriorament o dubtes reals en la realitat comptable.
L’últim episodi versionat pels mitjans afins al president és el que ha deixat descol·locat i perplex tot el barcelonisme, convençut que la gran moguda arquitectònica, de paperassa, d’obres urgents a la primera graderia, de pressa a l’Ajuntament i campanyes de retorn a l’Spotify el 10 d’agost, responia a l’únic interès que tant l’auditor, Crowe, com LaLiga donessin per bo que els 475 seients VIP venuts —l’explotació per 30 anys— a dues empreses amb raó mercantil a Qatar i els Emirats Àrabs poguessin insuflar 100 milions nets al fair play financer excedit del Barça. 100 milions inexcusablement necessaris per arribar el 15 d’agost, més o menys, a la regla 1:1, i després esperar el miracle d’una lesió o el comiat voluntari de Ter Stegen per poder inscriure Joan Garcia, Wojciech Szczesny i, finalment, Marcus Rashford.
Aquella expectativa que fa una setmana es donava per ferma, confirmada per fonts del club de tota solvència i gravada a foc a partir de la data feliçment anunciada del retorn a l’Spotify el 10 d’agost amb motiu del Gamper, tota aquesta cantarella es va enfonsar de sobte i definitivament divendres. Va ser amb l’anunci oficial al web del club de la suspensió del Gamper, la impossibilitat absoluta de reobrir l’estadi a l’agost i, fins i tot, el més que viable i peremptori retorn a Montjuïc per no posar en perill l’inici de la Lliga i la seguretat de poder disputar la fase de grups de la Champions a partir del setembre sense jugar-se-la amb els permisos de l’Ajuntament.
Bé. Al·lucinant i esperpèntic, però ridículament comprensible si, com sembla, la campanya de “Tornem a casa. Vibrem” no era més que un recurs desesperat de Laporta perquè l’Ajuntament mirés cap a una altra banda i, podent estar operatius els seients VIP, encara que fos amb un aforament reduït, l’auditor i LaLiga donessin llum verda als 100 milions dels quals penja l’exercici 2024-25 i la inscripció de bona part dels contractes ampliats de la plantilla i dels fitxatges.
En canvi, sorprenentment, pocs minuts després de la renúncia oficial al Gamper, tant Mundo Deportivo com Sport van publicar als seus webs respectius la mateixa informació, segons la qual la directiva contemplava igualment la possibilitat d’assimilar i explotar els ingressos dels 475 seients VIP valorats en 100 milions d’euros, fins i tot si han d’iniciar la temporada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys (Montjuïc) en lloc de a l’Spotify per retards amb la llicència de primera ocupació. “El club compta de poder explotar aquests 475 seients VIP a Montjuïc i així complir igualment la regla de l’1:1 de LaLiga, imprescindible per inscriure jugadors al mercat d’estiu. La direcció del club manté l’esperança de tornar al setembre al Camp Nou, però assegura que l’experiència dels seients VIP podria traslladar-se a Montjuïc sense perdre efecte legal ni financer. La clau per a l’auditor i la validesa davant LaLiga és que els seients estiguin construïts, no necessàriament en ús en cada partit”, van explicar.
D’acord amb aquest criteri, els mitjans van apuntar que la junta de Laporta “no associa directament l’explotació dels seients VIP a l’estadi on es jugui, sinó a l’existència i finalització d’aquests. El fet fonamental per a l’auditor Crowe i per a LaLiga és demostrar que els seients VIP estan acabats, de manera que, encara que no s’utilitzin inicialment en partits de Montjuïc o el Trofeu Gamper, podran ser comptabilitzats com a actius i ingressos en el balanç de la temporada”.
Consegüentment, sorgeixen dues preguntes capitals. La primera seria la següent: Si no calia aquesta certificació pràctica d’ús i ocupació dels seients VIP de cara a l’auditor i LaLiga, per què Laporta es va prestar a anunciar el Gamper a l’Spotify el 10 d’agost, sabent que no obtindria la llicència de primera ocupació?
I la segona, més enrevessada encara, caldria dirigir-la a l’auditor: Si, fins a la setmana passada, la clau comptable de l’assumpte era la demostració que aquests 475 seients VIP de l’Spotify formaven part del patrimoni immobiliari -és a dir, físic- de l’estadi, aleshores com s’explica que, de sobte, a efectes de fair play financer, es puguin homologar al Lluís Companys, on ni existeixen ni la instal·lació és propietat del FC Barcelona?
I encara més enllà d’aquestes reflexions, costa entendre que l’auditoria de l’exercici 2024-25 resti oberta a mitjan setembre per assumir 100 milions d’ingressos d’una operació tancada el gener passat i partint d’un argument que, per la seva pròpia naturalesa, per tractar-se d’un acte de fe, perfectament podia estar ja resolt sense necessitat de tanta teatralització ni dramatismes.
De fet, l’expressió “el club compta de poder explotar aquests 475 seients VIP…” es refereix a l’opinió de la junta, no de Crowe ni de LaLiga, cosa que fa pensar que la publicació coordinada de Mundo Deportivo i Sport, immediata al comunicat de la suspensió del Gamper i en termes tan incoherents, sona a teló de fons i/o cortina de fum projectada per la directiva perquè no creixi el pànic ni al vestidor ni entre l’afició barcelonista davant el risc de no estar en la regla 1:1 a temps, abans del tancament del mercat l’1 de setembre.
En el fons, és tan senzill com conjecturar que si després de tot tant hi fa jugar a Montjuïc o a Les Corts el primer partit a mitjan setembre per validar els 100 milions, tant l’auditor com LaLiga ja ho haurien fet fa temps i el Barça ja estaria en la norma 1:1. El que sembla és que ara, Laporta intenta, desesperadament, una altra jugada. Doncs, a veure.
