La comunitat magrebina (marroquins, algerians i tunisians) a Catalunya és, segons dades de l’Idescat, d’unes 250.000 persones, l’equivalent al 3% de la població. És, per tant, una minoria molt minoritària en el conjunt de la societat catalana, encara que els marroquins siguin la primera nacionalitat no europea i que la seva concentració en determinades ciutats i barris ens pugui portar a pensar que és molt més nombrosa.
Focalitzar, com fan Sílvia Orriols i Vox, l’alarma, el rebuig i l’odi contra aquesta minoria del 3% és totalment exagerat i injust. El mateix podem dir dels menors no acompanyats (menes): en els últims cinc anys, a Catalunya n’han arribat uns 10.000, que són atesos per la Generalitat en centres d’allotjament i formació, a la vegada que n’hi ha un centenar que viuen amb famílies d’acollida.
Amb els migrants magrebins passa com en tots els col·lectius humans: la immensa majoria són persones que practiquen la convivència pacífica amb els veïns i que treballen de valent per poder prosperar, però sempre hi ha algunes excepcions que trenquen la norma i es comporten de manera asocial. Atribuir fets delinqüencials (robatoris, agressions, violacions…) a la comunitat magrebina –així, pel broc gros– és una injúria i una infàmia.
L’adolescència és una edat complicada, en tots els països i civilitzacions. Hi ha una conflictivitat objectiva a les nostres ciutats, associada a petits grups d’adolescents marroquins, però aquestes actituds provocatives i hostils sempre s’acaben curant amb el creixement i l’aparellament.
Hi ha trets de la religió i de la cultura musulmana que, en la seva expressió més rigorista, xoquen amb les tradicions i convencions de la majoria de la societat catalana i espanyola. L’ablació genital i els matrimonis forçats, per exemple, són totalment incompatibles amb el nostre ordenament jurídic, d’obligat compliment per a tothom, amb independència de les creences de cadascú, i han de ser perseguits i castigats penalment.
En canvi, hi ha rituals inherents a l’islam, com el dejuni del Ramadà o la prohibició de beure alcohol o de menjar carn de porc, que són opcions perfectament respectables i, fins i tot, saludables. Portar hijab també és ben lícit, sempre que la dona ho assumeixi per voluntat pròpia o per costum.
Els clixés, malfiances i malentesos que avui provoca la presència d’un nombre important de magrebins a Catalunya s’anirà diluint amb el pas dels anys. Com passa en tots els processos migratoris, la interacció i la barreja es comença a forjar a l’escola i es consolida, posteriorment, en l’àmbit laboral i familiar.
En aquest sentit, tinc molta confiança en la força de canvi de les joves i dones musulmanes. Estic convençut que seran elles, si compten amb el nostre suport incondicional, les que trencaran les normes més retrògrades que encara encotillen la cultura i la religió musulmana i que no s’adiuen amb els avenços de la civilització humana del segle XXI.
També cal fer molta atenció als imams, enviats per controlar les comunitats magrebines que s’han instal·lat en els nostres barris i ciutats. A banda d’ensenyar els preceptes de l’Alcorà, actuen com una “policia de la moral” que reprimeix i impedeix les interaccions entre els musulmans i els no musulmans i obstaculitzen el necessari i irreversible procés d’integració.
Per posar cadascú al seu lloc, cal vigilar i expulsar del país els imams que coartin les llibertats democràtiques a les quals tenim dret tots els ciutadans que vivim a la Unió Europea, professem les creences que professem. Les funcions de manteniment de l’ordre estan perfectament reglades en el marc constitucional i és inacceptable que les nostres forces i cossos de seguretat, molt ben formades professionalment, hagin de veure entorpida o solapada la seva tasca per aquesta “policia de la moral”.
No és qüestió de rememorar el fantasma del criminal imam Abdelbaki es Satty, que va manipular sectàriament un grup de joves de Ripoll, autors dels tràgics atemptats del 17-A, a Barcelona i Cambrils. La llibertat religiosa és, des del segle XVI, un pilar fonamental de les societats modernes i un factor clau del seu progrés.
Ara bé, les religions, totes, s’han d’emmotllar a l’existència superior de l’Estat i respectar el marc jurídic que n’emana, decidit per voluntat democràtica majoritària. Cal respondre, amb la força de la llei, als excessos, contraris als drets humans i a les llibertats públiques, de totes aquelles pulsions i expressions d’arrel religiosa.
Als ciutadans que formen part de la comunitat magrebina de Catalunya se’ls ha de deixar madurar i evolucionar. Des del màxim respecte a les seves creences i tradicions, se’ls ha de convidar i ajudar a sortir de la cultura de ghetto, que és un reflex de les seves pors i inseguretats, totalment comprensibles, d’entrada, en tots els migrants que marxen a viure a un país nou i estrany.
No cal repetir, perquè és obvi, que necessitem la presència de l’emigració per rejovenir i reconstruir la piràmide demogràfica, molt deteriorada a Catalunya per la baixa taxa de natalitat dels autòctons. Per tant, els magrebins són necessaris i hem d’agrair la seva participació en el projecte comú de tirar endavant el país.
Aliança Catalana i Vox atien la paranoia contra la població magrebina, acusant-la de totes les malvestats, per fer forat electoral. Sembla que aquesta miserable estratègia de divisió i de confrontació els funciona, segons constata l’últim informe del CEO. Una conseqüència d’aquest clima d’hostilitat xenòfoba que ha creat l’extrema dreta és, per exemple, el lamentable incendi que ha patit la nova mesquita de Piera.
Però tant Aliança Catalana com Vox són partits soufflés, molt lligats a l’hiperlideratge de Sílvia Orriols i Santiago Abascal. La seva ascensió és conjuntural i després vindran la gran davallada i les disputes internes. Des del fons dels temps, la humanitat busca la pau i l’harmonia en justícia social. Els qui promouen l’enfrontament entre germans, per raó del color de la pell, de la llengua o de la religió estan condemnats, d’antuvi, al fracàs. La història avança cap a la unitat.
