Imagina’t un d’aquells autobusos de línia, dobles i articulats, carregat de passatgers en hora punta. Cada seient o espai està ocupat per una persona amb la seva pròpia història de vida, les seves preocupacions i les seves alegries. Ara imagina’t que aquest autobús no arriba mai al seu destí i que totes les persones a bord són víctimes d’un acte terrorista. 100 cadàvers. Tens aquesta imatge al cap?
Doncs aquesta és la quantitat de dones, nenes i nens víctimes del terrorisme masclista a Espanya durant el 2024. 90 dones i 10 criatures (5 nenes i 5 nens) van ser assassinades per homes del seu entorn. Sí, el recompte ha d’incloure la violència vicària perquè el seu únic objectiu és fer mal a la mare.
Les estadístiques oficials només compten com a tals els 48 feminicidis comesos per parelles o exparelles, el que es coneix com a feminicidis íntims. Però també hi va haver 17 assassinats de dones comesos per familiars homes (pare, fill, germà, gendre, padrastre…), 24 més perpetrats en l’àmbit social per homes coneguts de la víctima, i 1 dona (que se sàpiga) va ser assassinada dins del sistema prostitucional.
A Catalunya, on les autoritats sí que hi solen incloure tots els feminicidis —no només els íntims—, es va registrar una cinquena part de totes les víctimes de l’Estat: el 20 % dels feminicidis comptabilitzats el 2024 van tenir lloc al nostre territori.
Aquest desfasament en els recomptes no és casual, sinó estructural. La xifra real de feminicidis anuals a Espanya és molt superior a la que indica el Govern en els seus comunicats i recullen els mitjans. Això passa perquè, segons la Llei Integral contra la Violència de Gènere, aprovada fa més de 20 anys, només es consideren víctimes de violència de gènere les dones assassinades per les seves parelles o exparelles. Gairebé com si, per ser reconegudes com a víctimes d’aquesta violència masclista, haguéssim de ser «la senyora o exsenyora de». Aquest article respon a la urgència de denunciar, no només l’ocultació sistemàtica dels feminicidis reals, sinó també la deshumanització amb què es tracta les víctimes. Als mitjans, les dones assassinades són a penes xifres o morbo: rarament es menciona qui eren, com vivien o què somiaven.
En el que portem de 2025 (fins al 30 de juny), el terrorisme masclista ha segat la vida de 46 dones, 3 nenes i 1 nen. Un feminicidi cada tres dies i mig. I, tanmateix, no passa res. Augmenta el negacionisme. I al Ministeri d’Igualtat ni tan sols saben definir dona. La violència contra les dones mai no és una prioritat.
I mentre el comptador de les assassinades continua sumant, creix paral·lelament una perillosa onada negacionista i antifeminista, especialment entre la joventut. Segons el Baròmetre Juventud en España 2024, el 23 % dels homes joves afirma que la violència de gènere és un «invent ideològic», i una de cada vuit dones joves comparteix aquesta idea.
Des de 2019 aquest pensament s’ha duplicat. També cau el suport al feminisme i a la igualtat: entre els nois, el suport al feminisme ha baixat del 54 % al 41 %; entre les noies, del 81 % al 67 %.
Una de les causes d’aquest retrocés té nom: la deriva del «feminisme» institucional. D’un temps ençà, la gestió ministerial ha contribuït a buidar de contingut polític el feminisme convertint-lo en una mena de paraigua simbòlic sota el qual s’aglutinen totes les causes que la política postmoderna considera “inclusives”. S’ha menystingut l’únic i veritable subjecte polític del feminisme —les dones, és a dir, la meitat de la població—, i s’han promogut lleis que lesionen els nostres drets a favor de deliris col·lectius disfressats de drets civils. Han transformat el feminisme institucional en un circ de quatre pistes, despolititzat, infantilitzat i deslegitimat. El resultat: una joventut polaritzada, un feminisme caricaturitzat i cada vegada més joves convençuts que això «ja no va amb ells».
En aquest context, convé recordar que el 2017 es va aprovar el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, amb una dotació de 1.000 milions d’euros a cinc anys. Malgrat les promeses, la seva execució ha estat marcada per l’opacitat, la manca de seguiment i la dispersió de fons, molts dels quals han acabat fora de l’objectiu original centrat en la seguretat de les dones. Ni tan sols hi ha un informe global que permeti saber en què s’ha gastat cada euro. La mateixa Secretaria d’Estat per a la Violència de Gènere va reconèixer el 2023 que més de 80 milions no estaven degudament justificats. Tot i que se n’han aprovat noves partides —com els gairebé 180 milions assignats el 2025—, els problemes estructurals de control i execució continuen intactes.
I mentre a Espanya s’ignora la magnitud del problema, a països com el Regne Unit la situació ha estat declarada emergència nacional i la violència masclista es denuncia com el que és: una forma de terrorisme. Al Regne Unit, amb 68 milions d’habitants (20 més que Espanya), el 2024 el nombre de feminicidis va ser similar al registrat aquí. Allà, un informe oficial estima que més de 2 milions de dones són víctimes cada any de diverses formes de violència exercida per homes: agressions sexuals, assetjament, persecucions, explotació sexual o violència dins l’entorn familiar o social. Davant d’aquesta realitat, s’han activat polítiques públiques específiques, protocols policials centrats en els agressors i formació obligatòria des de la infància en detecció i prevenció de la misogínia. Aquesta és la veritable Coeducació que reclamem i que està absent o tergiversada en tot el sistema educatiu.
Enfront d’aquest reconeixement i reacció institucional en altres països, el Govern d’Espanya roman immòbil, atrapat en l’eufemisme, el clientelisme i la tebiesa, i deixa milions de dones exposades al terrorisme masclista sense protecció real ni justícia.
Cal dir-ho alt i clar: no són casos aïllats, són crims estructurals, amb arrels profundes en el patriarcat, la pornografia, la prostitució, l’esborrat de les dones en les lleis i el menyspreu institucional cap a les nostres vides. Reivindiquem una mirada veritablement feminista que col·loqui la vida de les dones al centre, que recuperi el subjecte polític del feminisme i que denunciï, sense complexos ni aliances erràtiques, cada feminicidi, cada agressió i cada silenci còmplice.
