Una part de la meva vida professional la vaig dedicar a treballar al programa ‘Parlem-ne’ de Ràdio 4. Vaig fer-ho primer amb Joan Lluch com a presentador i després amb Joan Barril. Tots dos han traspassat ja, malauradament. La filosofia del programa era el clàssic “parlant la gent s’entén”. El fèiem en català i, lògicament, no li fèiem fàstics a entrevistar o convidar col·laboradors que s’expressaven en castellà.
Crec i entenc que les llengües estan perquè les persones es comuniquin entre elles. No veig en les llengües el valor emocional que li atorguen altres. Amb els meus pares parlava en català, clar. Amb la meva companya ho faig en castellà. I amb el meu fill en català, castellà i unes dosis d’anglès, un idioma que està omnipresent a les nostres vides.
Avui faig una classe al programa per estudiants internacionals Study Abroad de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha alumnes dels Estats Units i d’Egipte. Parlarem en anglès. Jo ho passaré malament perquè el meu anglès és bastant justet i entendre nois i noies dels Estats Units amb la forma com el parlen allí se’m fa molt difícil. Es farà el que es pugui.
Quan feia de professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i hi havia alumnes que acabaven d’aterrar a la Universitat procedents d’Andalusia o Equador donava les classes en català però estava pendent de donar un cop de mà a aquests alumnes si veia que perdien el fil del que explicava. No hi ha res que no es pugui resoldre amb bona voluntat.
Penso que és la mateixa manera com hauríem de tractar la convivència d’idiomes a casa nostra. Si convertim les llengües en armes de defensa d’ideologies determinades, malament. Si els independentistes fan del català un factor de combat contra el castellà no anem bé. Si el castellà es converteix en una eina de lluita contra els independentistes, fatal.
En aquest debat necessitem més voluntat d’entesa i menys hipocresia. És lamentable que la dreta espanyola es negui a acceptar que el català és una llengua oficial que es pot usar al Congrés dels Diputats, el Senat, els jutjats, la Conferència de Presidents Autonòmics o el Parlament i la Comissió Europea. I grinyola que empresaris i periodistes que s’han fet d’or fent programes en català a TV3 es converteixin en capdavanters dels que asseguren que el català es mor .
Evidentment he fet aquestes reflexions després de veure com s’ha revolucionat el món independentista davant la representació teatral que va fer el grup Teatro sin papeles en l’acte de presentació del darrer informe de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta representació, unes dones migrants mostraven els seus problemes per rebre atenció sanitària perquè no entenien el català en que se’ls adreçaven. Ho dedueixo després de veure nombroses vegades la gravació defectuosa que va distribuir la Plataforma per la Llengua per les xarxes socials, perquè no s’acaba d’entendre ben bé què diuen. Els que s’han sumat a la protesta indignada suposo que han patit el mateix problema que jo.
El març passat, poc després d’arribar a la presidència dels Estats Units, Donald Trump va signar una de les seves moltes ordres executives que convertia l’anglès en l’idioma oficial dels Estats Units. L’anglès va arribar als Estats Units procedent del Regne Unit. Aleshores s’hi parlaven llengües natives i d’altres com l’espanyol, el francès, l’holandès, l’alemany o el suec. Trump vol posar dificultats als que no dominen l’anglès i, de passada, dona ales a l’aversió contra els immigrants que impulsa el seu Make America Great Again (MAGA), que en castellà seria Hagamos América Grande Otra Vez (HAGOV).
Si no s’hi posa bona voluntat en la solució d’aquests incidents agreujarem el problema de la convivència i la comunicació constructiva. No crec descobrir res especial si considero que la millor manera d’atendre un malalt és que s’expressi en la seva llengua. I si no hi ha forma d’entendre-s’hi, cal tenir un intèrpret a mà. Si volem que Catalunya sigui Gran Una Altra Vegada (CGUAV), recomano no seguir l’exemple de’n Trump i apostar pel diàleg, la comprensió i la voluntat de resoldre els problemes i necessitats de les persones, especialment les més vulnerables.
Tinc un amic d’uns quatre anys, Hossein, fill dels pakistanesos que regenten un súper a prop de casa, amb el qual em comunico amb el google translator. El nano alucina i li parla entusiasmat en urdu al meu mòbil.
Diuen que els xinesos han inventat uns aparells que converteixen un missatge de veu d’un idioma a un altre de forma instantània. Vist que l’esperanto no va acabar de quallar i que l’anglès és un idioma manifestament millorable, potser hem de deixar en mans de la tecnologia la sortida a un debat que ha generat i genera molt mal rotllo i esforçar-nos a que tothom, la gent d’aquí de tota la vida i la que hi van arribant, tingui l’atenció mèdica que necessita. I que li faciliti un metge o una metgessa de forma eficient, ràpida i, ja posats, amb un somriure, parlant en l’idioma que vulgui.
