Antropòleg, especialitzat en economia, particularment de la desigualtat. Des del 2007, investiga sobre l’habitatge, que s’ha convertit en el motor principal del malestar social. Ha publicat articles científics sobre la bombolla immobiliària. Cofundador de l’Institut d’Investigació Humana de Barcelona. Ara, publica El segrest de l’habitatge (Editorial Pòrtic / Ediciones Península).
Qui segresta l’habitatge, per què, com…?
Fonamentalment, les cases són, primer de tot, un bé de primera necessitat. Però tenen la particularitat que poden ser destinades a usos diferents dels que va pensar l’arquitecte, qui les va dissenyar o qui les va construir. Un d’aquests és, precisament, el no-ús, que és mantenir l’habitatge buit. També pot ser destinat a convertir-se en un hotel, un pis turístic o a lloguer de temporada. El segrest consisteix precisament en això. Una cosa que es fa principalment en el mercat turístic. Amb això se segresta, és clar, la funció social d’aquestes cases, la seva funció residencial. També hi ha altres coses que se segresten, com per exemple el saber.
El saber, ocult darrere d’un espès vel de mentides i mitges veritats?
Vivim en un país –i en altres també passa– on estan actuant permanentment thinks tanks, experts, economistes…, que ens impedeixen conèixer les autèntiques causes del problema de l’habitatge, i veure com es produeix el seu segrest. El mantra que això es resol augmentant l’oferta no explica ni soluciona el problema. Al llibre, ho comparo amb la llei de la gravetat. Si a una persona que veiés un avió estavellar-se se li acudís dir que ha estat per la llei de la gravetat, diríem que desbarra. Perquè, segurament, hi hauria altres motius més concrets que van influir en el vol perquè l’avió s’estavellés. Amb l’habitatge passa el mateix quan es diu que la demanda fa que el preu pugi.
No sembla increïble que, a hores d’ara de la història, l’escassetat d’habitatge segueixi sent, i cada vegada més, un problema?
Espanya és un dels països, entre els 35 de l’OCDE, amb un nombre més alt de cases per habitant. I el problema està en l’important nombre d’habitatges que no estan sent utilitzats, o són infrautilitzats, cosa que no passava fa unes quantes dècades. A Espanya hi ha 3,8 milions d’habitatges buits. El debat està en si realment estan buits, o més aviat infrautilitzats. El que sabem és que el consum d’electricitat en aquests habitatges és extremadament baix. Per tant, es dedueix que en aquestes cases no hi estan vivint famílies, al llarg de l’any. Quan això es planteja, hi ha qui respon dient que això es deu al fet que hi ha moltes cases buides a l’Espanya deshabitada. Però, en realitat, si mirem bé les dades, veiem que, tot i que és cert que hi ha cases sense habitar a l’Espanya buidada, 1,1 milions d’aquestes cases estan en capitals de província, o en ciutats amb més de 50.000 habitants. Per tant, on més es necessiten. També hi ha 400.000 cases segrestades pel mercat turístic, i aquesta xifra va pujant.
Al final, en això de l’habitatge, topem frontalment amb el mercat, que és qui té la paella pel mànec?
La qüestió és que per molt que es construeixin habitatges i hi hagi més cases, si aquestes cases són comprades com a producte d’inversió o actiu financer, no es resoldrà mai el problema. Està bé construir més habitatges públics, però simultàniament cal abordar el problema de la seva distribució i ús. Aquí hi ha una qüestió fonamental: una part molt important de les cases que es venen al mercat estan sent adquirides com a producte d’inversió. El 56% de les compres, en els últims deu anys, es fan sense hipoteca. És una minoria la gent que s’hipoteca per a un primer habitatge. A més, pràcticament la meitat dels que compren amb hipoteca, en els últims anys, ho estan fent com a producte d’inversió, segon o tercer habitatge. Els que més necessiten casa no són els principals compradors. El mercat de l’habitatge té una permanent ingerència d’actors que compren cases perquè és un producte extremadament rendible. El que s’inverteix en una casa es revaloritza molt més que tenint els diners al banc.
La combinació d’ús turístic i residencial, en el temps, podria contribuir a pal·liar el problema, o tot el contrari?
S’està fent i resulta part del problema. Perquè al propietari no li interessa tenir persones més de sis mesos, diguem, perquè l’altra meitat de l’any hi té turistes. Impossibilita que hi hagi famílies que puguin disposar de l’habitatge amb un mínim d’estabilitat. Des de la gran crisi financera del 2008, hem entrat en un canvi històric, de paradigma, on els més rics disposen de molts incentius per comprar i acaparar cases com un producte d’inversió. Això explica que entre el 2008 i el 2023 el mercat de lloguer hagi augmentat en 1,3 milions d’habitatges. Són nous? No. Eren de petits propietaris que els van haver de vendre i els estan comprant no persones que es convertiran al seu torn en petits propietaris, sinó els que ja tenen propietats. Van acumulant i les col·loquen en mercats de lloguer cada vegada més especulatius. Això cal abordar-ho, i fer-ho fonamentalment mitjançant impostos.
Tenen recorregut les mesures que està anunciant el Govern central i també la Generalitat, en el cas de Catalunya, per canviar d’alguna manera les derives del mercat de l’habitatge?
Isabel Díaz Ayuso també ho està dient. És un pas important. La diferència entre Catalunya i Madrid és que aquesta segueix fent el que s’ha fet tota la vida: habitatge protegit que, al cap d’uns anys, es ven. Així, a Espanya s’han perdut tres milions d’habitatges que avui serien públics. El que planteja Catalunya i Euskadi, que és qui més ho ha fet històricament, és que tot habitatge protegit que es creï no deixi mai de ser-ho. Ara es planteja fer, per primera vegada, habitatge protegit a perpetuïtat. Però també és veritat que és com intentar apagar un incendi forestal amb galledes d’aigua. El mercat és immens, i les dinàmiques especulatives alarmants. 50.000 habitatges protegits, com s’ha planejat a Catalunya, és el pla més ambiciós de totes les comunitats autònomes, però comparats, per exemple, amb els 100.000 habitatges turístics, o els 400.000 buits, són galledes d’aigua.
Hi ha exemples contrastats, significatius, que podrien emular-se per fer front a la crisi de l’habitatge?
Fonamentalment, el que plantejo és fer el que ja va fer Singapur fa anys, que no és res més que limitar l’especulació i l’acaparament. A Singapur, si vols comprar-te una primera casa, l’administració t’ajuda. Però si es tracta d’una segona o una tercera casa, quan ja se’n té una primera d’ús, el que fa l’administració és apujar-te els impostos. Una cosa així es podria fer aquí. Però està passant tot el contrari. Qui més impostos paga ara per l’habitatge és qui el compra per viure-hi. Sense arribar a ser un fons voltor, si tens més de vuit habitatges, pagues menys impostos a l’hora de comprar pisos o de posar-los en lloguer. El mercat del lloguer és un joc trampós. No és només que la gent competeix quan intenta comprar o llogar un pis amb inversors amb molts diners, sinó que a sobre aquests inversors tenen un munt d’ajudes fiscals que els permeten endeutar-se amb les cases, amb menys diners que qualsevol persona que vulgui comprar-se un pis. Cal capgirar el tauler. I s’ha de fer el mateix amb la construcció, com a Viena, on no es donen facilitats per a l’edificació d’habitatges de luxe, cosa que sí que es fa amb l’habitatge assequible. Fins i tot regalant sòl.
Planteges, en fi, com Roosevelt amb el New Deal, la utilització de la palanca fiscal com a eina idònia d’intervenció en l’habitatge?
Sí. Als anys 30, Roosevelt es va adonar que hi havia gent amb molt poder i capacitat monopolista per fixar preus. Cosa que generava desigualtat i incidia negativament en l’economia productiva. És una mica el que està passant ara. Si la gent ha de pagar tant per una hipoteca o un lloguer, la capacitat de consum baixa, i això és dolent per a l’economia. Fins i tot les accions de les empreses perden interès per als inversors.
Els impostos, però, sembla que no estan de moda, sinó tot el contrari.
Els rics, que són els que menys impostos paguen, no volen pagar. Cal abaixar impostos a les persones treballadores, que no tenen patrimoni, i apujar-los als que són enormement rics. Del que es tracta és d’equilibrar la balança. Les bases materials i morals de la democràcia liberal estan en crisi. Així no és estrany, doncs, que augmenti el nombre de persones que deixen de creure en la democràcia.
