Tot i que la democràcia en què vivim dista de ser perfecta, és innegable que ens ofereix el marc necessari per avançar en drets socials, construir una societat més justa i garantir les llibertats fonamentals. És aquest sistema, amb totes les seves imperfeccions, el que ens permet alçar la veu, qüestionar el poder i exigir transparència.
Sabíem, des de fa temps, que determinades organitzacions polítiques de dretes han estat tradicionalment més interessades a conservar els seus privilegis que a defensar el bé comú. La corrupció, en molts d’aquests casos, esdevé un mecanisme per perpetuar el poder i protegir interessos particulars.
No obstant això, també hem comprovat amb decepció i ràbia com alguns dirigents de l’esquerra -els qui en teoria haurien de representar una alternativa ètica i socialment compromesa- han sucumbit a les temptacions del poder, anteposant beneficis personals al benestar col·lectiu
No es tracta ara de fer un inventari minuciós de tots els escàndols de corrupció que han colpejat formacions com el Partit Popular -amb centenars d’imputats i múltiples condemnes fermes- o altres partits amb episodis igualment reprovables. Tanmateix, tampoc podem mirar cap a una altra banda davant dels casos recents que esquitxen el Partit Socialista Obrer Espanyol, i que, de manera preocupant, alimenten i donen oxigen al discurs populista i maniqueu d’aquells que sostenen que “tots són iguals”.
Aquest tipus d’afirmacions, tot i que simplifiquen fins a la caricatura la realitat política, troben una base emocional i simbòlica en l’esgotament ciutadà davant la reiteració de pràctiques opaques i comportaments impropis en institucions que haurien de ser exemplars.
En aquest context, la manca d’autocrítica, la lentitud en exigir responsabilitats i la percepció d’impunitat no només erosionen la confiança democràtica, sinó que obren la porta a projectes polítics, com el que defensa l’extrema dreta, que qüestionen els fonaments mateixos del sistema representatiu.
Ara bé els qui hem viscut una dictadura en carn pròpia sabem bé el que està en joc. La pèrdua de llibertats, la repressió del pensament i la por imposada no són meres lliçons d’història: són cicatrius profundes que ens obliguen a continuar defensant la democràcia amb fermesa.
La democràcia se sustenta en principis com la igualtat, la transparència i el respecte per la voluntat popular. No obstant això, la corrupció actua com un càncer que, lentament, deteriora aquests pilars fonamentals. Quan els representants públics utilitzen el poder per a benefici personal, soscaven la confiança de la ciutadania en les institucions, debilitant el contracte social que dona sentit al sistema democràtic.
La corrupció no només implica delictes financers. També inclou el favoritisme, el clientelisme i la manipulació de processos electorals. Cada vegada que es desvien fons públics o es beneficia empreses afins, es priva la societat de recursos essencials per a l’educació, la sanitat o la justícia. Aquesta desviació de prioritats alimenta la desigualtat i deixa els més vulnerables fora del joc polític, marginats de les decisions que els afecten.
A més, quan els ciutadans perceben que no hi ha sanció per als corruptes, augmenta la desafecció política. Es perd la confiança en el vot com a eina de canvi, la qual cosa es tradueix en abstenció, radicalització o fins i tot acceptació d’ alternatives autoritàries.
Per tant, sí: la corrupció mata la democràcia. No ho fa amb soroll ni violència explícita, sinó amb el desgast progressiu de les institucions, la fractura de la confiança social i el segrest de la voluntat col·lectiva. Defensar la democràcia és combatre la corrupció, de forma implacable i constant.
Perquè, malgrat les seves fallades, la democràcia continua sent la millor eina per viure en llibertat, protegir els nostres drets i lluitar contra la corrupció des de dins del sistema. I és precisament per això que hem de ser implacables amb els qui l’ensumen, vinguin del color polític que vinguin.
