Empro el servei de Rodalies tot l’any, però a l’estiu em toca pujar i baixar a diari cap a Barcelona. La meva línia és la R2, una de les millors de tota la xarxa de proximitat ferroviària catalana, el que no és cap do, tan sols un consol d’anar una mica pitjor que els altres.
La setmana passada tot va ser un desastre, quelcom que, unit a l’onada de calor, va fer de tots els viatges un malson. Dilluns, la locomotora s’aturà a un túnel entre passeig de Gràcia i Clot, on el dia següent vaig comprovar com ja és normal, doncs el retard en l’horari fou de més d’un quart d’hora.
En previsió d’aquest imprevist, Visca Catarella!, RENFE habilità vagons de dos pisos de la postguerra, on els usuaris parlàvem resignats, entre riures. A una conversa algú digué allò de “ja se sap, és rodalies”. No em vaig poder aguantar, entre riures de la concurrència, d’esgrimir la meva opinió, confirmada durant les jornades successives, on, entre d’altres problemes, vaig circular de Sant Celoni a Barcelona a les fosques, sense llum a l’interior, situació molt romàntica donat el capvespre, però horrible a nivell del que jutjo la normalitat a un país de l’anomenat Primer Món.
Tots aquests fets passen un cop ha caigut l’abonament gratis si fas ús de Rodalies amb freqüència. Tot, segons el ministre Puente, molt més discret els darrers mesos per causes que desconec, per a millorar la indecència actual, vergonyosa, com vergonyoses són les noves tarifes per a molts ciutadans residents lluny de la capital catalana.
No he oblidat pas la meva opinió. Com ben és sabut tots en tenim una. La meva en aquesta qüestió és ben senzilla i sorprèn com no s’ha expressat a cap mitja de comunicació. Durant aquests darrers mesos els socialistes han optat per anunciar la seva inexorable intenció d’ampliar l’aeroport del Prat, operació que suposarà augmentar en vint-i-cinc milions el nombre de passatgers, destrossar una part de la Ricarda i, segons la senyora Paneque, evitar la fuga de cervells.
Aquet estiu llegeixo la biografia que Borja de Riquer escrigué sobre Francesc Cambó. Hi ha un fragment gloriós on parla de com el 1918 el govern espanyol destinava una quantitat irrisòria a la sanitat, amb un pressupost deu cops inferior al del ministeri de Defensa. L’autor, brillant, continua dient que aleshores la vida i la salut de les persones importava poc o res als manaires.
A vegades em plantejo si a la Catalunya de 2025 els governants tenen algun tipus d’interès en l’existència dels ciutadans, que per a ells són consumidors i paperetes a les urnes. Rodalies és un horror i no mouen un dit per a resoldre’l. En canvi, aposten pel Prat des de movents econòmics que poc o res tenen a veure amb allò públic, sinó amb beneficis directes per a privats, oblidant-se de nosaltres mentre mostren un cinisme de primera perquè el problema és tan visible que, paradoxes, potser és més fàcil d’amagar.
A més d’això darrer s’aprofiten d’una bala perillosa: la indiferència del ciutadà i l’educació de la passivitat fomentada pel neoliberalisme. Hi ha moltes opcions per a la protesta. Amb tamborinades no funciona. Manifestant-se sense, si no fas com a Sèrbia, tampoc. Revolució? No home, això al segle XXI és impossible. Així doncs? Denunciar, denunciar sense fre amb totes les armes pacífiques a la nostra disposició. La meva és el verb. La vostra?
