Sonen campanades a morts a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’actuació de Lluís Llach al capdavant de l’organització ha tibat la corda i el sector crític no està disposat a deixar-se arrossegar pel cantautor en la seva carrera cap a una organització que els descontents ja qualifiquen com a “cabdillista”.
La gota que ha fet vessar el got ha estat la campanya de la cúpula oficialista de l’organització durant els dies de votació de les esmenes als nous estatuts i al reglament. Enmig de la votació, Llach va dirigir una carta demanant el vot per la seva proposta, una acció que ha estat qualificada per molts activistes de prepotent, dictatorial, sectària o antidemocràtica. “Et demano que hi confiïs i que ens donis el teu suport votant a favor”, deia Lluís Llach en la missiva a la militància.
Albert Jaime s’ha queixat obertament que “avui, el president Lluís Llach ha usurpat el canal de comunicació, canviant-ne el remitent, per demanar el vot favorable a tots els socis. Coneixeu cap president de cap Estat democràtic que hagi fet això enmig d’una votació?”.
Elisenda Paluzie, expresidenta de l’ANC, ha estat una de les més crítiques: “En quatre anys vam fer tres reformes d’estatuts i mai vam fer-ne cap campanya a favor. Els enviàvem amb les esmenes i punt. La gent votava i s’aprovaven les esmenes. Porten un mes fent campanya descarada a favor i avui ho rematen amb un mail personal del president a tots els socis. Prou! No”, ha alertat a través de les xarxes socials.
Sobre la carta de Llach el dia de la votació, assegura que “amb aquest correu és més clar que mai que l’objectiu és que deixi de ser una assemblea on tots som iguals i passi a ser una entitat presidencialista i dirigida des de dalt, com tantes altres”. La seva successora al capdavant de l’entitat, Dolors Feliu, l’ha recolzada: “Jo també ho veig així, Elisenda. Jo també votaré ‘no’”. Txell Viaplana ha tret l’artilleria: “Aquest personatge ha estat, i malauradament encara és, un dels actius més tòxics per a l’independentisme català, i ara ha convertit l’ANC en una fossa sèptica”, acusa, referint-se al president de l’organització.
Lluís Llach, en canvi, ha aconseguit adeptes a la seva causa, com Pilar Carracelas, que ha contestat a Paluzie assenyalant que “no sé si són dues coses equivalents. Una cosa és no agradar-te el tarannà presidencialista, que és un tema, i una altra que posis en valor no fer campanya, que entra dintre del joc democràtic”.
Però l’exèrcit de Llach és molt més nombrós. Part de la cúpula de l’ANC ha secundat el seu president. Membres del secretariat de l’organització, com Jordi Llobet, Carme Vilaró, Pol Fontova, Juli González o Jordi Alsina, s’han sumat en cor a Llach per demanar el vot favorable al sí en la reforma interna de l’ANC. Jordi Llobet, secretari del Camp de Tarragona, ha acusat un lobby intern favorable a la llista cívica d’“aprofitar-se de l’ANC per llançar al mercat una nova llista electoral”.
Josep Costa, exvicepresident del Parlament i líder in pectore del sector crític, ha mantingut el pols a Lluís Llach. En un vídeo distribuït després de la irrupció de Llach en la votació, Costa admet: “Estic molt cansat, molt cansat de tantes baralles i tantes lluites de poder i tantes controvèrsies. Aquesta és l’última en la qual jo participaré, la veritat. Jo votaré ‘no’ a la reforma dels estatuts, per la forma en què s’ha fet, però, sobretot, per tot el que suposa per al futur de l’ANC. Ara l’independentisme necessita idees noves, necessita renovació, necessita regeneració. I no anar en aquesta direcció. Calen, per exemple, cares noves. No cal que tornin els que ja hi eren la dècada passada […]. Ens cal, sobretot, una ANC independent. No donar més armes als que la volen potinejar per controlar-la”.
Els partidaris de Llach han llançat contra els seus rivals tots els retrets possibles. “En temps d’independentisme de marxes i desfilades, Elisenda Paluzie i Josep Costa, la vostra absència a Montserrat us hauria inhabilitat per encapçalar el moviment. En temps d’independentisme de combat, no éreu on calia: en els fets, sou intel·lectuals autonomistes”, acusa l’excupaire Julià de Jòdar, que està considerat pels crítics com un submarí de Carles Puigdemont, el contrapès col·locat aquí per l’expresident per fer tàndem amb Lluís Llach, controlar l’aparell de l’ANC i posar-lo al servei dels seus interessos polítics.
Evidentment, Julià de Jòdar va trencar l’exigida neutralitat del dia de la votació i va secundar Lluís Llach: “Bon dia, companys. Avui dilluns ens juguem que l’ANC continuï treballant per la independència des de la transversalitat de la societat civil organitzada, o bé que es vagi consumint, i amb ella, els anhels i les il·lusions de tot un poble que lluita per ser lliure. Votem ‘sí’!”.
L’històric Josep Guia ha estat un dels que ha recriminat a l’excupaire la seva fabulació. “Des de la meva perspectiva –més de 50 anys de lluita per l’alliberament nacional–, em sembla fora de lloc el retret de Julià de Jòdar a Elisenda Paluzie, la qual ha mostrat a bastament la seva vàlua com a dirigent independentista i sempre argumenta les seves posicions sense insultar a ningú”.
Paluzie va raonar després la seva posició amb arguments sòlids: “És una reforma d’estatuts que transcendeix un mandat concret, que en principi afecta el futur de l’entitat més enllà d’aquesta presidència concreta. He donat, legítimament, la meva opinió com a sòcia que soc, argumentant els quatre punts clau que no comparteixo. Quin sentit tens de la democràcia, el de validar tot el que aprovi una direcció política, acríticament?”.
Julià de Jòdar és de l’ala més dura del sector oficialista. L’exdiputat assegura que “gent que ha estat bloquejant l’ANC, i amenaçant de col·lapsar-la, perquè no podien imposar les seves tesis al secretariat, ara es fan les víctimes mentre organitzen un partit per fer créixer el nivell del pantà autonomista i, entretant, malparlen dels partits!”. Però també assegura que “jo no tinc cap problema personal amb Paluzie o Costa, i ells ho saben. Tot rau en la distinta manera d’entendre la realitat per capgirar-la. El que heu de saber és com ens hauria reconfortat comptar amb gent de la seva vàlua, colze a colze, a Montserrat”.
Però malgrat les seves disculpes, és implacable amb els seus enemics. Després de fer-se el bon jan, apunta directament al cap de Paluzie, insinuant que és una aprofitada: “Aquesta senyora que es passeja pel món amb un càrrec de l’ANC, i encara té la barra de posicionar-se favor dels bloquejadors que promouen un partit autonomista!”.
L’expresidenta va respondre a aquest atac amb mà de ferro en guant de seda: “Des de principis de juny, estic treballant a la Universitat de Glasgow. Hi serè dos mesos. Avui volo a Ginebra, pagant-m’ho de la meva butxaca, per representar a l’ANC i la UNPO davant el Comitè de Drets Humans en l’avaluació que fan d’Espanya. Fa 35 anys que faig activisme per aguantar ara segons què. No estic jubilada i faig tot el que puc quan puc. Gràcies per la lliçó. Segur que tothom n’haurà après molt, sobretot de vostè”, va etzibar a l’exdiputat.
Des del bàndol oficialista, malgrat tot, hi ha arguments de pes per contrarestar les acusacions dels crítics, més enllà dels exabruptes de Julià de Jòdar. “Els que fins fa quatre dies havíeu portat l’ANC al caire de l’abisme continueu intentant controlar l’entitat i no teniu el suport dels socis. L’esmena contrària que ha aconseguit més vots ha tingut 309 vots. Aquesta és la vostra força”, adduïa Jordi Colomines amb dades inapel·lables a la mà.
Les espases dins de l’ANC estan alçades i la tensió entre sectors va en augment cada dia que passa. Fonts del sector crític acusen Llach de voler transformar l’organització perquè deixi de ser transversal i pugui ser utilitzada com un instrument polític al servei de determinats interessos partidistes. Una anècdota il·lustra aquesta acusació: el membre del secretariat David Miñana va llançar l’1 de juliol una foto de Llach reunit amb la cúpula del grup parlamentari de Junts. “Tot just saber els resultats de la consulta de l’ANC, ens trobem amb aquesta imatge. Una imatge val més que mil paraules…”.
No és l’únic amb la mosca darrere de l’orella: “L’ANC era una eina brutal, la millor que vam tenir, però els polítics de merda que tenim la van destrossar. Perquè l’ANC era el poble empoderat, i els polítics no van poder suportar que alguna cosa s’escapi del seu control. Un cop desmuntada i destrossada, és igual si la gent s’hi queda o marxa”, argumentava Pilar, una activista, en un fòrum restringit. “Quan deixes entrar els polítics, estàs perdut”, responia Juan. I Pilar reblava: “Això va passar des del 2015 cap aquí. Infiltrats per desmuntar-la. Quan arribi el moment de nou, que arribarà, o la feina la fem nosaltres o no la farà ningú d’ells”.
La pregunta clau és saber si l’ANC podrà resistir la polarització creixent dels seus dirigents i de les seves bases. “En aquests moments, existeix risc de ruptura. O, més aviat, que un sector abandoni l’organització definitivament i no torni fins que surtin tots els venuts als partits. L’ANC ha deixat de ser transversal i s’ha convertit en una organització presidencialista similar a qualsevol partit polític. Argumenten que el que volen amb les reformes dels estatuts i el reglament intern és reforçar la transversalitat, però és mentida. Tal com estava dissenyada i muntada, obligava a buscar el consens ampli entre la militància. Amb la reforma, aquesta característica essencial de l’ANC desapareix. L’ANC que movia milions de manifestants ha mort i serà difícil recosir les ferides que l’actitud prepotent de l’actual cúpula ha obert”, sostenen els crítics, que estan disposats a aguantar el pols fins al final.
*Pots llegir l’article sencer al número 1629 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
