En aquest punt de la pretemporada blaugrana, el conjunt del barcelonisme —entès com la suma de la junta, l’afició, la premsa, les xarxes socials, entorns diversos i, fins i tot, el mateix vestidor— ha digerit el revés de Nico Williams amb una mena de frenada en sec a l’exhibició de mercat que Joan Laporta intentava projectar després del fitxatge de Joan Garcia i les presses per tancar l’arribada del davanter navarrès, finalment frustrada.
De sobte, sembla que s’han acabat totes les urgències de l’equip de Hansi Flick i, fins i tot, la necessitat de fitxar un jugador de banda. O, si més no, s’arriba a la conclusió que si Nico Williams no ve tampoc s’acaba el món.
Un estat d’opinió també prefabricat oportunament des de la junta sobre la traïció i el despit del barcelonisme contra Nico Williams, però que alhora sintonitza i respon més a la veritable i precària situació financera que Laporta tractava d’ocultar als socis, al seu auditor, a Goldman Sachs, a la resta d’inversors, a l’Ajuntament, i, si pogués, també a LaLiga.
En realitat, la fugida de Nico Williams és la demostració més evident que si Laporta no patís aquesta recurrent manca de fair play financer des de fa tres anys, l’operació s’hauria tancat en un segon. N’hi havia prou d’abonar la clàusula i formalitzar la inscripció, tràmits ordinaris que, per a Laporta, tanmateix, es van convertir en desafiaments inassolibles i inabastables en els terminis als quals s’havia compromès amb el futbolista.
Per diverses raons. La principal, associada als seients VIP, que ara també porten de cap a la constructora, a l’auditor i al fons de titulització -assumpte que continua sense resoldre’s i que, segons les fonts més optimistes, només repara part del forat en el fair play financer blaugrana-, l’operació que recuperaria l’1:1 a partir del qual seria necessari vendre i cedir futbolistes per fer lloc als nous i als renovats.
El soroll precipitat de Laporta en les operacions de Joan Garcia i de Nico Williams responia, pel que es veu, a la urgència de generar aquesta imatge mediàtica de club sanejat, recuperat i amb capacitat per reforçar l’equip de Hansi Flick en aquells flancs demanats per l’entrenador en tot just dues o tres setmanes.
Es tractava, com sempre fa Laporta, de cuidar les aparences per afavorir els moviments interns i externs que realment necessita. El que ningú esperava ni sospitava és que Nico Williams i l’Athletic fessin miques aquest decorat amb una maniobra tan imprevista com contundent, que ha servit per propagar al món del futbol la imatge completament contrària del Barça que Laporta pretenia.
Al novè dia de mercat, el compte enrere de cara a la primera jornada de feina, el balanç és de poques operacions importants encaminades ni tancades. Ronald Araujo, transferible per 60 milions fins al dia 15, i Ter Stegen, per qui Laporta espera una oferta que mogui la tossuda posició del porter de no marxar del Barça, s’entreveuen com una possible solució d’emergència per a les inscripcions necessàries com la del porter Joan Garcia i, arribat el cas, d’aquell davanter de banda que ara ja no sembla clau per als plans de Deco i de Hansi Flick.
A la força, l’aparell laportista s’ha vist obligat a modificar el relat, gairebé a invertir-lo, i a no filtrar els seus moviments ni donar pistes a la premsa en lloc de retransmetre les negociacions pràcticament en streaming, com va succeir amb Joan Garcia i amb Nico Williams.
En aquest mode de perfil baix que tan poc li agrada a Laporta, els deures encara són pendents i els possibles objectius de la direcció esportiva no acaben de convèncer o senzillament estan molt lluny de les possibilitats de la tresoreria blaugrana. No falta qui encara sospita que si Laporta s’hagués vist en la tessitura de pagar la clàusula de Nico Williams, el problema de portar-lo hauria estat doble: el de trobar els 62 milions d’avui per a demà i el d’inscriure’l.
