Advocat de Bilbao. Lector empedreït i escriptor de gènere negre, des de fa temps, quan a Euskadi encara hi havia un especial temor i prevenció davant de la violència d’ETA. Ha publicat nou títols, amb un únic protagonista: Tomás Garrincha. Ara surt a les llibreries Garrincha y su Beretta a (Editorial Alrevés).
Per què, en lloc d’un comissari, un detectiu…, com és habitual en el gènere, Tomás Garrincha sembla més aviat un gàngster que va per lliure?
És veritat que, en la novel·la negra, en un 90%, els protagonistes són un policia, un detectiu…, i de vegades també un advocat, un exjutge… N’hi ha algunes altres en què és un malvat, com Hannibal Lecter, o un amoral, sense escrúpols, com Tom Ripley, de Patricia Highsmith. Jo volia un personatge que no fos de l’àmbit de la llei, per dir-ho així, policia, detectiu, jutge…, sinó de l’altra banda. Però que, en qualsevol cas, empatitzés. Garrincha és un personatge una miqueta peculiar. Diu que usa la seva Beretta. Hi ha qui el defineix com un canalla, però ell actua contra altres canalles que s’ho mereixen. Intento, com crec que desitja el lector, que li surtin bé els seus assumptes.
Estudies la possibilitat de portar Garrincha al cinema, a fer-ne una sèrie, ara que n’hi ha que passen a Euskadi?
El món cinematogràfic, no només el gènere negre, està a l’alça al País Basc, perquè, entre altres coses, la producció de pel·lícules gaudeix de beneficis fiscals. Així, la indústria de la imatge està en auge, no només en la realització, sinó també amb la creació d’infraestructures. Efectivament, en el gènere negre s’han fet sèries que passen a Euskadi, com Detective Touré, de Jon Arretxe, o alguna de les novel·les policíaques de Mikel Santiago. M’interessaria, per descomptat, que de Garrincha se’n pogués fer una sèrie.
En les aventures de Garrincha apareix, d’alguna manera, l’encara recent teló de fons històric d’Euskadi, com passa, per exemple, amb els relats policíacs de l’Ulster?
Conec bones novel·les que fan al·lusió al conflicte de l’Ulster. Al País Basc no han proliferat gaire. Hi ha Patria, de Fernando Aramburu… Ara, se n’ha començat a publicar alguna, però segueix existint certa prevenció. Segurament, en això hi influeixen les molèsties que a uns o altres els pot seguir suscitant prendre partit. És una qüestió certament complicada. Però crec que, amb el temps, s’acabaran fent.
Com està de salut aquesta societat basca, de mitjans del 2025, on es mou Garrincha, després de l’espès vel que ha interposat amb el passat?
Nosaltres bromejàvem, fent comparacions d’Euskadi amb Suïssa, que seria fantàstic que fos notícia que una vaca s’hagués perdut a les muntanyes… A Euskadi hem passat d’una època terriblement turbulenta, sagnant, a una situació molt diferent. Ara hi ha, per dir-ho així, una situació d’estabilitat, en tots els sentits. La gent que es considera nacionalista generalment exerceix com a tal. I els que no ho són, també. Però hi ha una convivència positiva. És una cosa important, perquè surten a la llum els grans problemes que abans no sortien. Per exemple, ara hi ha un debat sobre Osakidetza, que és la sanitat pública basca. Hi ha crítiques no només dels usuaris, sinó també dels professionals de la salut. El Govern basc s’adona que ha de resoldre molts temes. És a dir, es plantegen problemes normals, d’un país modern. Encara que de tant en tant apareixen, no destaquen en els debats les qüestions, diguem-ne, d’identitat nacional. Això genera un clima de tranquil·litat, que per a l’activitat política resulta favorable. També hi ha més desinterès, és clar, per la política. Als joves els preocupa molt el problema de l’habitatge.
En aquest sentit, l’Estatut d’Autonomia gaudeix de relativa bona salut?
És el que és. És una cosa que es va fer en el seu moment, amb una confluència molt clara de diferents corrents. Des de la dreta de la UCD, el PSOE, Euskadiko Ezkerra, el PNB… L’esquerra abertzale es va mantenir al marge…, però ha funcionat, sense modificacions substancials. S’ha plantejat un nou Estatut, que els partits nacionalistes porten als seus programes. Però és un tema que crec no s’aborda perquè, si es fes de debò, sortirien a la llum problemes que els partits més importants ara no volen plantejar. El món de Bildu el sol treure. Però sense posar, tampoc, molta carn a la graella. Ningú renuncia a la seva meta final, però quan sembla anar-se acostant, tendeix, paradoxalment, a allunyar-se.
En aquest context, el PNB segueix mantenint aquest mite d’eternitat, que sempre ha semblat embolcallar-lo?
El PNB sembla estar una mica preocupat, perquè, segons els seus estudis interns, hi ha qui el percep com un partit una mica anquilosat, de gent gran… Cosa que és veritat, d’altra banda. Sempre ho ha sigut i ara hi ha els que, quan s’hi refereixen, parlen del partit del meu avi, del meu pare… Per descomptat segueix tenint un suport important, però Bildu hi és present. Fent una política intel·ligent, sense complicar-se la vida, avançant raonablement, sense estridències, en temes de gestió. Als ajuntaments té molta força. S’estan oblidant de temes maximalistes, d’abans. Tot això genera un clima una mica avorrit, però, en definitiva, bo.
Com es percep l’aliança del PNB i, en certa manera, de Bildu amb Sánchez?
Crec que en tots dos hi ha un interès. Sánchez ha donat joc polític, potser no especialment al País Basc. Probablement més amb Catalunya. Però la conclusió que aquí es treu, més que parlar en positiu de Sánchez, és que amb els altres estaríem pitjor. Crec que fins i tot Bildu, que podria haver radicalitzat molt les coses, ho deixa aquí. Està més còmode així. I el PNB, que sempre s’ha dedicat a negociar, sap que fins i tot en temes amb certa importància, com les seleccions esportives, els ports i aeroports…, en pot treure profit. A poc a poc, van avançant i no es preocupen de res més.
Tomás Garrincha és nascut a Euskadi, amb ascendents en l’emigració, autòcton, basc de soca-rel…?
El seu nom procedeix d’un futbolista brasiler molt famós, abans de Pelé. És nascut a Portugalete. Té quaranta i pocs anys. Viu a Olabeaga, un barri de Bilbao, a la vora de la ria… El seu pare treballava a Altos Hornos de Vizcaya, i ell va néixer a Bilbao. Amb 20 anys, va començar en el món del narcotràfic, i amb això una vida dissoluta. Es casa, i es diu “fins aquí hem arribat, vull viure en la legalitat.” Té diners, un parell de botigues… Però també té un imant que l’estira. I quan, com en l’última novel·la, a una família rica de Bilbao li cremen la fàbrica a Sestao, acaba involucrant-s’hi, perquè sap moure’s en els baixos fons.
Parlant dels emigrants, com es porta això a Euskadi?
A Euskadi hi ha una emigració llatinoamericana molt important, que crec funciona molt bé. Parlen un espanyol molt bo, és gent molt educada. Dona gust. L’emigració magrebina no ha derivat en guetos, està molt escampada. No és allò de la banlieu francesa. Hi ha una mica de delinqüència… Però la meva percepció és que l’emigració no constitueix un problema rellevant. No hi ha tampoc fenòmens xenòfobs. Vox és molt residual. Sense l’emigració, no podríem prendre ni un cafè, a Bilbao.
Com estan a Euskadi, després de tants canvis i avatars, els col·legues de Garay, l’empresari a qui li han cremat la fàbrica?
La gran indústria d’origen basc, mitificada, és ja cosa del passat. Fins i tot el Banc de Bilbao, que segueix mantenint una empremta basca, té de basc com el Santander, de la capital càntabra. Per al BBVA té, sens dubte, molt més interès la capital mexicana que Bilbao. Petronor, que encara té aquí la refineria, és també una multinacional. Iberdrola s’ha mantingut també com una empresa elèctrica de referència… Però, en general, hi ha una tendència al desenvolupament dels serveis. El turisme està creixent moltíssim, i la gent comença a queixar-se’n. Bilbao no és, en qualsevol cas, la imatge de la ria amb xemeneies que, a Pilar Careaga, exalcaldessa de Bilbao, li va fer dir: “Aquests fums per mi fan olor de dividends”.
Els joves s’hi queden majoritàriament, o es desplacen buscant millors condicions laborals?
El 80% dels fills dels socis de la Sociedad Bilbaína (el club d’elit, per excel·lència, a la capital biscaïna), se’n van a Madrid. El mateix passa amb els estudiants de la Universitat de Deusto… No és una cosa completament nova, però sí que crida l’atenció. Bancs, companyies d’assegurances, la mateixa borsa…, que abans eren aquí, se n’han anat. Podríem dir que hi ha més bascos a Madrid que a Bilbao. També n’hi ha molts que se’n van per Europa, a estudiar…
