Nico Williams ha tornat a dir no al Barça. Mentre a Barcelona es donava pràcticament per feta la seva incorporació, el jugador ha renovat amb l’Athletic Club fins al 2035 i ha incrementat la seva clàusula de rescissió per sobre dels 100 milions d’euros. El missatge no pot ser més clar: prefereix quedar-se a casa, envoltat dels seus, abans que entrar en un projecte incert, marcat per l’estretor econòmica i les promeses per complir del club blaugrana.
L’entitat que presideix Joan Laporta ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Fa un any, ja van intentar seduir-lo durant la gira pels Estats Units, però van topar amb el compromís del jugador i l’estabilitat que li ofereix el seu entorn. Aquesta vegada semblava que anava de debò: clàusula assumible (entorn dels 58-62 milions), contracte fins al 2031 pactat, l’aval de Deco i l’aprovació de l’staff. Però tot s’ha ensorrat per manca de garanties econòmiques i per l’exigència d’una clàusula de sortida que el Barça no podia permetre’s. La direcció esportiva sabia que tot estava lligat… menys el més important: poder-lo inscriure legalment.
Laporta queda en evidència. Aquesta operació torna a posar de manifest la seva manera de fer: prometre abans d’assegurar, generar expectatives abans de tenir lligats els recursos. El Barça, que volia donar un cop d’efecte i demostrar que continua sent atractiu per als talents emergents, ha rebut una plantofada pública. Nico no només ha refusat el Barça, sinó que ho ha fet amb un vídeo institucional impecable, carregat d’orgull i sentiment de pertinença. L’escenografia no deixa lloc a dubtes: no ha estat una decisió per diners, sinó de projecte i valors.
L’Athletic, mentrestant, en surt reforçat. Ha estat capaç de retenir una de les grans figures de LaLiga, sense grans artificis ni campanyes mediàtiques. Mentre el Barça es debat entre números, palanques i límits de massa salarial, a San Mamés es projecta continuïtat, coherència i orgull de club.
Nico també pren riscos. Amb una clàusula molt més elevada, les portes de sortida queden ara més estretes. Però ha escollit consolidar-se en un entorn on confien en ell, amb un entrenador que el fa créixer i una afició que el venera. Aquesta aposta pot ser vista com un gest de maduresa que contrasta amb la política erràtica d’un Barça que, ni tan sols amb el beneplàcit del jugador, ha pogut tancar l’operació.
Aquesta renovació és més que una negativa. És un símptoma del que passa quan es vol competir a primera fila amb els peus encara enfangats. El Barça segueix mirant grans noms mentre no resol les seves limitacions estructurals. I mentre Laporta busca titulars, l’Athletic escriu històries sòlides. Nico Williams n’és una.
