Orwell va publicar la seva novel·la més coneguda l’any en què es va crear l’Estat d’Israel, poc després de sortir La llengua del Tercer Reich. Hi va encunyar el concepte de doblepensament per designar la capacitat de mantenir simultàniament dues creences contraposades sortejant el principi de contradicció. La manera com descrivim la realitat és determinant per orientar l’acció; o la inacció, correlat necessari de la impunitat.
En bona mesura, la incapacitat d’enfrontar-se als crims contra la humanitat comesos per Israel s’empara en la premissa del «dret d’Israel a defensar-se» com a variant de la regla de la legítima defensa. Tot i això, les circumstàncies de la narrativa imperant relativa a l’Estat d’Israel, realçada precisament en els moments en què amb més virulència atropella els principis del dret internacional, motiven que en la pràctica el dret a defensar-se equivalgui a una patent de cors. Aquesta particularitat obeeix a l’assimilació d’una imatge que caracteritza Israel –segons l’expressió d’Amy Kaplan a Our American Israel i en sintonia amb la gramàtica del 1984– com a «víctima invencible».
L’oxímoron és producte d’una enginyeria narrativa que, amb la doble expressió de l’americanització d’Israel i la israelització dels Estats Units, ha forjat en la figura de la relació especial, el «vincle indestructible» ─expressió usada tant per Obama com per Trump─ entre els dos països, que ha vingut a acceptar-se com un fet natural malgrat el seu feble fonament fàctic. La relació especial és clau per entendre l’evolució del Pròxim Orient i el seu procés de balcanització.
En aquesta estranya parella hi ha una divisió funcional: Israel –especialment en funció del capital emocional de l’Holocaust que s’instal·la a partir dels anys 70 i amb un paper estel·lar de Hollywood– opera com a centre simbòlic i com a mirall indulgent de l’autoestima imperial tocada després de la derrota vietnamita; Els Estats Units assumeixen la funció de campió incondicional del dret d’Israel a defensar-se… de Gaza, Cisjordània, Líban, Síria, Iemen o Iran, a les Nacions Unides, aplicant-hi el veto a les resolucions adverses al seu protegit. En aquest sentit, cal dir que la part feble decideix, que la cua mou el gos. Això és factible per l’existència d’un lobby israelià poderós que pesa fermament sobre la política exterior nord-americana.
El parell inconsútil ha patentat una cartografia antinòmica en termes polemològics (amic-enemic) i axiològics (civilització-barbàrie; implícitament, Occident versus Orient). La tercera peça de la relació experimenta consegüentment una exclusió doble: existencial, perquè ha estat desplaçada de l’agenda; moral, perquè funciona alhora com a enemiga i com a aparador de la barbàrie. Aquest és el retrat robot dels palestins, el cabal negatiu de la víctima invencible. Aquí l’oxímoron es calca pel revers: els ciutadans de Gaza, assimilats via Hamàs a l’Amalec bíblic i al Hitler històric, resulten simultàniament perillosos criminals i covards impotents. Una víctima propiciatòria convenient per saldar, externalitzada, la culpa de l’Holocaust.
L’asimetria entre la realitat experiencial de les imatges i les xifres de destrucció (the facts on the ground) i la percepció cultural aclimatada pel marc narratiu, entre el Gran Israel in progress protegit per la doble cúpula d’acer militar i simbòlica, d’una banda, i la completa indefensió dels morts de fam i farts de bomba, per una altra, és un corolari de la ‘relació especial’ acceptada sense manies per bona part del món occidental. D’aquell Occident que va encunyar el “Mai més”, va plasmar el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquest ordre normatiu, perfectible però avui enyorat, jau també entre les víctimes i les ruïnes de Gaza. Que són més que un crim imponderable contra la població civil: una mena de laboratori del món que ens espera, si no es posa límit a la hybris dels prínceps de les tenebres. Hi ha iniciatives en aquesta direcció. Importa impulsar-les amb convicció per acabar amb la il·legalitat i la impunitat, per recuperar el valor de la dignitat igual de totes les vides, per fer reverdir l’esperança.
(N. B. Aquest article tracta del que tracta; no presumeix el menyscabament de les responsabilitats dels adversaris d’Israel).
