L’independentisme viu un dels seus pitjors moments. El moviment que va arribar a mobilitzar centenars de milers de persones a cop de xiulet es troba ara sumit en una dispersió extrema, amb propostes esbojarrades, que miren més al passat que al futur, plataformes xenòfobes i tancades en si mateixes, incapaces de bastir ponts amb tot aquell que consideren forà o aliè.
Hi ha un exemple que il·lustra el desconcert ideològic regnant, una espècie confusió política apreciable a primera vista o, en altres paraules, un falsejament de la realitat per ajustar-la als interessos propis. L’activista Toni Strubell és un dels exponents clars de l’atzucac en el qual està immers el moviment: “Quin dia diu que es reuneix la gent de Graupera, Dempeus, Laura Borràs i Carretero per parlar d’aquella única llista que ens pot dignificar de nou Parlament i país? O tornarem a fer el ridícul amb egos disparats cap a l’extraparlamentarisme?”, deia Toni Strubell el 24 de juny passat, després de la ressaca de l’acte de l’assalt a Montserrat per intentar impedir la visita del rei Felip VI.
El sobiranisme gaudeix d’una qualitat que el fa diferent d’altres ideologies: pot utilitzar els mateixos arguments per defensar una idea o per rebutjar-la. Aquesta qualitat es podria justificar pel populisme associat a la mateixa ideologia. Així doncs, l’independentisme pregona constantment la necessitat de la unitat però manté un gen defectuós que li fa impossible mantenir aquesta unitat d’acció sostenible en el temps.
El missatge de Strubell condensa aquesta contradicció. Amb l’agreujant, a més, que l’activista abona obertament el posicionament de la cúpula de l’ANC, obstinada a canviar quatre articles crucials del reglament de l’organització. Justament, els crítics de Dempeus que s’enfronten a la modificació que impulsa Lluís Llach són esmentats per Strubell en la seva piulada unitària.
Podria haver-hi una futura entesa entre Joan Carretero, Laura Borràs, Jordi Graupera i els crítics de l’ANC? Massa egos en tan poc espai. A més, tots (excepte Laura Borràs, que es manté en un segon pla pel que fa a iniciatives polítiques per raons òbvies) han fet en les últimes setmanes crides per captar activistes per a les seves files, la qual cosa no predica precisament a favor de la unitat d’acció.
Toni Strubell és dels que fiquen al mateix sac a tots els que no pensen com ell. És el sac dels dolents. Escriu: “Les coses com són: ni Òmnium ni ERC ni Junts ni CUP es mobilitzen per posar obstacles reals i de protesta visible de carrer a l’intent de ‘normalització’ i ‘girar pàgina’ que ens proposen els Borbons, Illa i Vox. Orgullós de l’ANC, constant i atacada per tots”. Es tracta d’una lectura esbiaixada de la realitat i una característica comuna de la majoria dels catalanistes hiperventilats.
Toni Strubell, que és un dels activistes en els quals es recolza Lluís Llach per seguir sent el president de l’ANC, és un exponent de la minoria minvant que s’oposa a tothom qui no li doni la raó. El catedràtic Hèctor López Bofill, en temps remots a les files d’ERC i després a les de Junts, és un altre dels que viu de rendes antigues i que proposa una realitat paral·lela per seguir sustentant un suposat esperit crític. “Amb el tema del Xi Li i les mascaretes d’Illa passa el mateix que amb les plantacions de marihuana de la família de Pere Aragonès: hi ha un consens en els poders fàctics catalans d’amagar-ho perquè es podria endur l’autonomisme per endavant”, alertava el 26 de juny.
Hi ha moltes evidències del desconcert de l’activisme independentista. Durant les setmanes anteriors a la visita dels reis a Montserrat, l’ANC i diverses plataformes hiperventilades presumien que no permetrien l’acte de commemoració del mil·lenari de l’abadia de Montserrat. Després del fracàs estrepitós de la convocatòria (només va reunir uns escassos 200 activistes), els dirigents de l’ANC i els més eixelabrats van treure pit. L’antic home de Podem a Catalunya i actual activista pro Junts Albano-Dante Fachín va ser a Montserrat, i la seva lectura reflecteix aquest cinisme impertèrrit de l’independentisme incapaç de fer autocrítica: “És molt més interessant el que va passar a les portes de Montserrat que el que passa al Tribunal Constitucional –va manifestar en relació amb la llum verda a l’amnistia, una peça fonamental de l’estratègia independentista–. Vull reivindicar aquesta capacitat de la gent que deia ‘bueno, sí, però no eren molts…’. Bé. Per a cada acció calen els que calen. I per aquella acció, els que hi hagués, que jo no els vaig comptar, ja n’hi havia prou. Òbviament, tots volem manifestacions de dos milions de persones, però crec que això també ens ha de deixar de preocupar. Normalment els activistes són grups reduïts. No és la gran part del país. Els activistes són grups reduïts que, tot i ser pocs, tenen capacitat de visibilitzar algo (sic) que existeix en la societat. Per tant, a mi, que no siguem dos milions a les portes de Montserrat, no em preocupa”.
Fachín no va desaprofitar l’ocasió per llançar els dards als seus enemics, però als situats a la seva mateixa trinxera. “Ara…, jo vaig veure per Twitter gent molt important, i no vull dir noms, gent molt important de partits autoproclamats independentistes… Junqueras feia tuits dient que bé i no sé què i no sé quantos (sic) i allà no hi era. I aquesta gent no va cridar per anar-hi ni hi va anar. I també he vist que la CUP feia tuits i no vaig veure ningú que jo reconegués com una figura destacada de la CUP”.
Una lectura interessada
La bipolaritat independentista s’aprecia també en la mateixa ANC, que va liderar aquesta protesta antiborbònica. “El Borbó ha hagut d’entrar per la porta del darrere i d’amagat”, presumia l’Assemblea, mentre s’engegava la maquinària per repicar per les xarxes la frase uns quants milers de vegades. “L’ANC planta cara al rei espanyol: centenars de persones ocupen la plaça i obliguen a canviar l’escenari de l’acte reial”, rematava després en un comunicat.
El fotògraf Lluís Brunet destacava: “Els reis espanyols, forçats a entrar d’amagat per la porta del darrere a Montserrat per les protestes independentistes”, un missatge repicat en xarxes, entre altres, per Miquel Sellarès, un dels fundadors de l’ANC i exdirector general de Seguretat de la Generalitat en temps de Pujol.
La intenció d’impedir l’acte ja havia passat a un segon pla, com si no hagués existít. La reacció de l’organització i els seus acòlits és una manera de tapar les vergonyes i d’autojustificar-se davant el fracàs de l’acte i la realitat que el procés s’ha acabat i que hi ha un cicle nou que no té res a veure amb la xenofòbia, l’aïllament i l’aixecament de barreres. La majoria dels catalans rebutgen el procés i, sobretot, les trampes i els tripijocs que els seus barruts timoners han emprat l’última dècada. El fracàs de Montserrat no ha donat oxigen a l’activisme independentista, però pot ajudar encara més a la seva imparable atomització.
Però hi ha un altre fenomen associat a la bipolaritat de l’independentisme: la propensió a mentir, tergiversar i manipular la realitat per fer-la coincidir amb els seus interessos. El president del Consell de la República, Jordi Domingo, assegurava des de Montserrat que el 3 d’octubre del 2017, en el seu discurs, el rei espanyol “va cridar ‘a por ellos’”. Aquesta declaració va ser després enviada a través de les xarxes socials per a consum d’una massa acrítica. Gairebé al mateix temps, Laura Borràs afirmava: “No hi ha res més espantós que l’eloqüència d’aquells que no diuen la veritat”, una frase de Thomas Carlyle. Acompanyava la reflexió amb una foto de Felip VI i Letizia, no de Jordi Domingo. Però no li faltava raó.
L’independentisme recorre a la faula per mantenir-se dret. Els dirigents confonen desitjos amb realitat i pretenen vendre coherència i honestedat deixant la major part de les vegades les seves vergonyes al descobert. “El moviment és avui una entelèquia que té 50 regnes de taifes, tots barallats entre si per qüestions personals. De tot aquest magma, possiblement Aliança Catalana sigui l’única que té una línia ideològica coherent. No cal estar d’acord amb les seves propostes per adonar-se d’això, però és l’única formació amb uns postulats clars, coherents i ben definits, més enllà que siguin d’extrema dreta”, explica un dels popes del sobiranisme.
L’independentisme es consola a la seva manera: desviant l’atenció sobre la seva pròpia història. Moltes vegades sembla que tingui memòria de peix. Però hi ha un fet que pot ajudar a comprendre clarament la jibarització que pateix el sobiranisme: els grups i les plataformes que participen gairebé cada setmana a la campanya Ponts per la Independència són conscients que als ponts on es pretén visibilitzar la reivindicació sobiranista, són només un grapat d’activistes els que van lligant les banderes i les pancartes. I, a més, des de fa un temps, als ponts ja hi ha més pancartes i banderes que activistes. Serveixi aquest exemple com un altre petit símptoma d’aquest gran fracàs.
*Pots llegir l’article sencer al número 1628 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
