Les informacions sobre corrupció, malauradament, són gairebé quotidianes, tant aquí com fora d’aquí. Els ciutadans convivim amb paraules com prevaricació, suborn o aprofitament del poder públic per a l’enriquiment personal. És un fenomen endèmic que es practica de manera freqüent a escala mundial i en diferents graus. Estem parlant, naturalment, de la corrupció il·legal. Els poders també poden legalitzar-la, per exemple, canviant un pla urbanístic.
Però aquesta aparent normalització no fa la corrupció menys intolerable. El que resulta realment preocupant és el seu ús com a arma política, alimentant una indignació sovint més selectiva que ètica. Quan un escàndol afecta l’esquerra, la dreta hi aboca un discurs de rectitud moral amb l’objectiu clar de desacreditar l’adversari i, no menys important, desmoralitzar-lo. Però, quan el cas esquitxa el seu propi entorn, el to es modera, es justifica o es minimitza.
Aquest doble raser no és nou, però cal denunciar-lo amb fermesa, ja que erosiona la credibilitat del debat públic i fomenta la desconfiança ciutadana. Al darrere d’aquest fenomen hi ha una qüestió de valors i expectatives.
S’aconsegueixen els objectius? El descrèdit, per descomptat. La corrupció d’un dirigent és una poderosa arma llancívola contra els seus companys i les sigles que representa. La desmoralització, també. Quan algú amb qui es compartia la defensa de la justícia social, la igualtat o la transparència cau en pràctiques corruptes, la decepció és doble: no només vulnera la llei, sinó també els principis que hauria de sostenir. És una traïció institucional i moral. En canvi, en certs sectors de la dreta, on predomina un pragmatisme cínic, la corrupció es tolera com un mal menor, gairebé com un peatge inevitable del poder. Aquesta indulgència és inquietant, però no eximeix ningú: la corrupció és inacceptable, vingui d’on vingui.
Tanmateix, limitar-se a assenyalar la hipocresia de l’adversari ens atrapa en el parany del “i tu més”, una dinàmica estèril que només aprofundeix l’apatia ciutadana. D’altra banda, no cal. Els fets parlen per si sols: la corrupció no entén de colors polítics, afecta esquerra i dreta, i cap ideologia n’és immune. Aquesta realitat, però, no ha de portar al cinisme ni a la resignació, sinó a reafirmar que els ideals i els projectes col·lectius estan per sobre dels individus que, malgrat proclamar-se’n defensors, els traeixen amb les seves accions.
Què poden fer les esquerres? Per preservar la seva autoritat moral, han de ser especialment rigoroses amb els casos que afecten els seus propis quadres. No pas per donar munició als adversaris, sinó per coherència, responsabilitat i respecte cap a una militància i una ciutadania que esperen respostes i creuen en l’ètica. Ho esperen i s’ho mereixen. La força de les esquerres no rau en els seus líders, sinó en la seva ideologia i en les milers de persones que, lluny dels focus, treballen amb honestedat per transformar la societat.
Tot i que la frase “fer de la crisi una oportunitat” pot sonar a tòpic, conté una veritat: els reptes ens obliguen a enfrontar-nos a les nostres fortaleses i debilitats. La clau per transformar una crisi en oportunitat és actuar amb valentia i rapidesa. Les primeres reaccions, les primeres respostes, apunten en la bona direcció: combatre la corrupció amb exigència, tallant de soca-rel qualsevol mala praxi i exigint transparència i exemplaritat. Aquesta és la via correcta.
Hi ha qui vol fer-nos creure —bàsicament les extremes dretes i esquerres— que la corrupció és sistèmica, que tots són iguals, que indignar-se és inútil, que res no canvia. Però aquesta és, potser, la forma més perversa de corrupció: la que neix del desànim col·lectiu i ens fa abaixar la guàrdia. Per això cal combatre la corrupció amb la mateixa determinació amb què es defensen les conviccions, no per salvar partits o sigles, sinó per preservar la confiança en la política com a eina de transformació.
La indignació no pot ser un gest oportunista ni una arma per desgastar l’adversari. Ha de ser un motor de canvi, un crit de coherència i una exigència permanent per construir un món millor. Si ens guanya la desesperança o el memfotisme, hauran vençut les estratègies tan ben construïdes per la dreta. Si preval l’exigència dels valors que l’esquerra sempre ha defensat, aconseguirem torpedinar-ho i que la desesperació passi a l’altra banda.
