“Ser president del Barça ha estat el millor i el pitjor que m’ha passat en la meva vida”, així resumeix Sandro Rosell, amb certa perspectiva del temps, dos fets que l’han marcat profundament des que va entrar a la directiva del FC Barcelona. D’una banda, ser elegit president el 2010; i, de l’altra, les conseqüències personals d’haver protagonitzat un mandat que, en contraposició a l’anterior de Joan Laporta des del 2003, va ser brillant, triomfal i modèlic en tots els vessants -social, esportiu, econòmic i patrimonial- en poc més de tres anys i mig de permanència en el càrrec.
El laportisme, en oberta i contrastada aliança amb les forces sobiranistes de Catalunya, les clavegueres de l’Estat i l’empenta de la llotja del Bernabéu, va aconseguir, a més de forçar Rosell a deixar la presidència del club, arrossegar-lo a complir dos anys de presó preventiva -rècord en la disciplina penitenciària i judicial a Espanya- sobre la base de càrrecs i un relat processal inventats per una magistrada de l’Audiència Nacional que, com a recompensa per aquella barbaritat, va ser premiada amb un ascens al Tribunal Suprem. Amb no pocs arguments i la impunitat que li atorga la seva provada innocència, que l’ha blindat davant l’administració de justícia, Rosell repeteix sobre la magistrada Carmen Lamela que “o és inútil o és corrupta”.
En el seu camí de retorn a una vida normalitzada, les confessions de l’excomissari José Manuel Villarejo han vingut a demostrar que dins de l’operació Catalunya, impulsada des d’aquest poder fosc, degradat i fora de la llei que opera des de les denominades clavegueres de l’Estat, Rosell va ser identificat, perseguit i abatut igual que Artur Mas, Xavier Trias i d’altres. El mateix Villarejo va especificar que l’entorn de Laporta i Xavier Martorell (exdirector general dels Mossos i cap de seguretat del Barça) van col·laborar amb el CNI passant informació d’una presumpta desviació de fons del Barça cap a l’independentisme.
Davant d’aquesta revelació, Laporta la va negar i va anunciar una querella contra Villarejo que, tanmateix, mai no va arribar a avançar, donant peu a un altre desencís entre Laporta i un Rosell que tracta el president actual del Barça de mentider en la seva última entrevista, publicada aquest passat diumenge al diari ABC.
Laporta o Villarejo
Sobre la credibilitat de Villarejo i l’intent de desmentiment de Laporta, aquesta ha estat la seva resposta: “Jo crec, sincerament, després de conèixer-lo i en la seva situació actual, que probablement [Villarejo] diu més veritats que mentides. O totes veritats. El que sí que va passar aquell dia és que ell va dir que, efectivament, sota la presidència de Laporta a mi m’havien investigat i que, a més, havien col·laborat amb el CNI per donar informes meus per intentar ficar-me a la presó o perjudicar-me o processar-me o el que fos. Però immediatament el president Laporta va reaccionar dient que li posaria una querella al senyor Villarejo per dir coses que no eren certes. Tot i això, jo mai no vaig veure la querella”. El que li fa pensar, afegeix, “doncs que potser Villarejo tenia raó, no? I després penso, ostres, potser vaig ser un burro de tornar a creure’m en Jan (Laporta). En el fons, en aquell moment m’ho vaig creure i vaig pensar que, efectivament, li posaria una querella. Com que no l’he vist, vaig pensar, potser té raó Villarejo. Perquè jo amb Jan sempre he tingut aquesta relació d’amor i desamor, que sempre he volgut creure’l, però després resulta que no era exactament com ell deia. En aquest cas, no era exactament com ell deia, perquè em va dir que no era veritat i que posaria una querella i no he vist mai una querella contra Villarejo per aquestes declaracions. Si no la posa és que potser al CNI hi ha algun informe que diu el contrari, no ho sé”.
Des de llavors, més enllà del context concret d’aquest testimoni de Villarejo, les possibilitats que Joan Laporta pogués haver dit una veritat, o de complir amb una promesa feta pública a través dels mitjans, ja eren, per estadística, extraordinàriament baixes per no dir gairebé nul·les. Es va limitar, com ha fet sempre, a respondre el que semblava políticament correcte i despreocupar-se completament del que li hagi pogut passar a Rosell, tenint molt clara la seva obligada actitud de protegir Xavier Martorell, jugador clau en els espionatges d’aquesta època barcelonista entre el 2008 i el 2010 que tants beneficis li van reportar a Laporta en tots els fronts. Això, després de dedicar centenars de milers d’euros a investigar amb detectius els mateixos socis opositors del club, els seus directius, a jutges, polítics, jugadors, amants i familiars del mateix president, i tot aquell personatge susceptible d’interès perquè Laporta pogués tenir l’esquena coberta en cas d’emergència.
El factor empresarial
En la mateixa entrevista, Rosell no ha deixat passar l’oportunitat de recordar que, sobre la seva persecució per terra, mar i aire, “en el meu cas concret, es van ajuntar dues coses. Una era la part política de l’operació Catalunya i una altra era un tema empresarial, que ja veurem si es descobreix i que va posar més llenya al foc”. Es refereix, ha explicat, “a gent a qui, per alguna raó, no li van agradar algunes decisions que vaig prendre com a president del Barça. Llavors es van sumar els poders polítics amb els poders empresarials per anar contra mi. Però com que no tinc proves, encara no puc dir qui és”.
Objectivament, aquestes decisions a què pot al·ludir Rosell dient que no van agradar, i entenent que aquesta apreciació també impliqués algun perjudici des del punt de vista empresarial, redueixen els sospitosos a tots aquells proveïdors que treballaven per al Barça en l’administració de Laporta i que, amb l’arribada d’una nova directiva, van veure tallats o no prolongats els seus serveis, com va succeir, a tall d’exemple, amb Mediapro abans de ser substituïda per Telefónica en matèria de gestió dels drets de TV, així com altres empreses i societats de menor volum.
També van afectar els canvis a agents de jugadors amics de Laporta que, amb Rosell, van passar a la situació de proscrits; a poderosos presidents d’altres clubs, va ser el cas de Florentino Pérez, que no van acollir precisament amb entusiasme l’aposta del Barça de congelar els ingressos de TV dels dos grans clubs d’Espanya per ampliar el repartiment del pastís a la resta; i als estaments com la FIFA i la UEFA, forçats per la pressió del Barça, liderant una gran ofensiva, a recompensar generosament als clubs per la cessió de les seves estrelles a les seleccions.
Sandro Rosell no es va dedicar a fer amics perquè, com es va imposar en el seu mandat, va prioritzar la defensa dels interessos del Barça. Per això es va guanyar grans i perillosos enemics des de llavors. Però l’amenaça principal per a aquells que s’havien servit del club en benefici propi mitjançant abusos, monopolis i amiguismes va ser que, després de fitxar Neymar i que el Barça continués guanyant títols, a més de centenars de milions, i d’haver generat un estat de confort i satisfacció social sense precedents, la seva presidència podia consolidar-se en el temps. Aquests presumptes enemics, alguns encara per identificar, no estaven disposats a tolerar-ho.
