Hi ha tradicions que perden el seu sentit quan se n’apodera una ideologia concreta. Durant el franquisme un munt de tradicions i festes van ser desvirtuades pel poder de la dictadura. Es ballaven sardanes en honor al sàtrapa o es feien castells humans per commemorar festes patriòtiques espanyoles. Amb l’arribada de la democràcia, l’alegria i la llibertat van inundar unes festes majors en les quals ja no calia fer reverències i concessions als franquistes.
A Catalunya, des de fa anys hem patit l’apropiació de festes i tradicions per part dels independentistes. Ja no es pot anar a Berga a participar o xafardejar els actes de la Patum sense caure en les urpes dels independentistes en forma de crits o de bestiari guarnit amb estelades.
Òmnium Cultural, que el franquisme va tolerar, ha expulsat dels seus actes les persones que no combreguen amb la voluntat independentista dels seus dirigents. L’últim exemple en va ser la vergonyosa cridòria que va acompanyar el president de la Generalitat, Salvador Illa, en l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. Les lletres catalanes o les escriuen independentistes o no es mereixen els premis d’Òmnium.
Òmnium també ha assumit l’invent de la Flama del Canigó. Els focs de Sant Joan han existit des de temps immemorials i se celebren a molts llocs d’Espanya i Europa. Un bon dia, el 1955, FrancescPujade va tenir la brillant idea que les fogueres de Sant Joan s’havien d’encendre amb el foc d’una flama conservada al cim del Canigó, a la comarca del Rosselló. Òmnium diu que la voluntat és que sigui “un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana”. I cada any es repeteix una curiosa cerimònia en què la flama del Canigó és rebuda al Parlament de Catalunya. Com es reparteix després per tots els racons dels Països Catalans s’explica igual com els Reis reparteixen els Jocs el 6 de gener. Els independentistes estan acostumats a viure d’il·lusions.
Els que no són independentistes fan les seves fogueres sense esperar que els arribi el foc patriòtic, han deixat d’anar a la Patum i hi tornaran quan se’ls passi la fal·lera estelada i ni se’ls acut participar en les festes literàries sectàries d‘Òmnium Cultural.
Convindria fer un esforç per preservar els joves d’aquests usos interessats de les tradicions culturals. Fa uns dies, en un concert d’un festival de nom rebel -Cabró rock- es va animar els assistents a cridar independència i a cantar el Virolai. Des de l’escenari, Lo Pau de Ponts els va incitar a cantar allò de “Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra. Guieu-nos cap al cel”.
Els joves se sabien lo d’in-inde-independència però no la lletra de la cançó escrita per Jacint Verdaguer el 1880. Lo Pau de Ponts els va ocultar l’estrofa que no lliga amb l’independentisme que es vol associar amb aquests concerts: “Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilars de fortalesa, pels pecadors el port de salvament”.
La festa hauria de ser festa i prou. Si algú vol organitzar una festa patriòtica que no pretengui imposar-la a tothom. Apropiar-se de les festes que haurien de ser de tots és lleig i les fa antipàtiques als qui no comparteixen les idees dels qui se n’apoderen.
Durant el franquisme, els demòcrates no participaven de les festes organitzades per lloar el dictador tergiversant el sentit de les tradicions catalanes. No caiguem en el mateix error canviant els crits de ‘Viva España’ pels de ‘Visca Catalunya lliure’.
I, a tot això, Trump bombardejant l’Iran!
