Estats Units, Itàlia, Polonia, Països Baixos, Alemanya, França, Argentina, Portugal, Hongria. A tots aquests països, de cultura occidental i altres que vindran, governa o puja substancialment l’extrema dreta gràcies als vots d’aquells sectors socials que en principi haurien de veure’s més perjudicats.
L’esquerra tradicional i benpensant es troba perplexa i despistada preguntant-se el perquè d’aquest fet i on ha fallat. I segurament ho fa, ho fem, sense mala fe des d’una posició de superioritat moral, dipositaris d’allò que ha de ser correcte per assolir una societat més justa.
Resulta difícil en l’espai de que disposo tractar amb profunditat la complexitat de la qüestió. Per això apunto només quatre qüestions per si ajuden a reflexionar i a redreçar la confiança en les polítiques de progrés.
El passat dilluns 26 de maig, en un acte organitzat per Federalistes d’Esquerres a Sant Cugat del Vallès que s’etiquetà com El món ja no és el que era el catedràtic de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la universitat de Vic Josep Burgaya va contestar una pregunta formulada per l’exsenadora Victoria Camps sobre el perquè d’aquest vot estrany. Josep Burgaya va venir a dir que l’esquerra més radical havia abandonat el discurs més social, més econòmic en detriment de les classes més desfavorides. Al seu parer s’ha fomentant un discurs més enfocat a les identitats i llibertats personals en perjudici del sentit de pertinença social i problemes més immediats com el dret a un habitatge i treball digne. Falta, va dir, un discurs sòlid en benefici de les noves classes més precaries.
El 26 de maig Iván Redondo va publicar a La Vanguardia un article que titulà El fill del veí. En síntesi deia que quan un ciutadà, qualsevol fill de veí, no podia accedir a un treball amb un sou digne i tampoc a un habitatge ja sigui de lloguer o de compra, podria percebre que la democràcia l’era un destorb, una cosa prescindible. També feia esment a les declaracions del CEO de Renault Luca de Melo que va dir que en l’actualitat un treballador de Renault tenia serioses dificultats per comprar-se un cotxe dels que fabricava. Per Ivan Redondo: “la corrosió de la democràcia va del fill del veí i no de la batalla cultural que no és més que el marc per a la comunicació política. Es tracta d’oferir y garantir un lloc al món com a projecte polític”. I afegía: “El vell món social els agredeix i opten per un líder fort que els torni el seu lloc al món, encara que sigui a costa dels valors democràtics i, atenció, de desprotegir les minories”.
El 31 de maig el periodista d’El País, Angel Munárriz feia referència a l’assaig del consultor Antoni Gutiérrez-Rubí, Polarització, societat i algoritmes. Una radiografia de les noves generacions (Siglo XXI, 2025). Va aplegar en una conversa 48 joves entre 19 i 29 anys per extreure conclusions. A continuació resumeixo les 10 frases que transcriu de l’assaig i que identifiquen aquesta generació:
– Si els nostres pares seguien un guió, tenien el futur assegurat. Seguir els passos ara no garanteix res.
– Tots són el mateix. T’intenten enganyar. La política com a farsa.
– Alvise diu coses sensates.
– Vas amb por a la discoteca, no existeix la presumpció d’innocència per l’home.
– No pots opinar si no ho fas com la gran majoria.
– No veig les noticies. No me les crec.
– A Instagram, et sembla tot de la teva ideologia.
– Els loops infinits (bucles d’immersió per continuar mirant) són horribles per a l’ansietat.
– Una hora de sèrie és un esforç. No aguanto dos de pel·lícula.
– Tot s’imputa a que som tous.
I, finalment, una reflexió personal. En la sessió de control al govern celebrada al Congres dels Diputats el passat 29 de maig, Pedro Sánchez a una pregunta de Nuñez Feijóo va contestar fent ús de les dades sobre el bon estat de l’economia, del creixement del PIB i de l’IBEX. Nuñez Feijóo va contestar d’una manera inaudita en ell i al meu parer encertada: “El PIB no es menja”.
I és que entre d’altres dades tenim que el 25,8% de la població està en risc de pobresa o exclusió social i en el cas dels menors de 16 anys el percentatge és d’un insuportable 34,7% segons dades de l’INE. I els joves necessiten l’estalvi de 16 anys no per pagar un pis, sinó per poder pagar l’entrada. Tenim un problema greu de desigualtat social, de distribució equitativa de la riquesa que genera el país.
Atenció que el PP, la dreta, pot avançar a l’esquerra per l’esquerra fent veure que reivindica valors de l’esquerra.
