Hi va haver un temps en què ser progre era font d’alegries i satisfaccions. Durant el franquisme era un motiu d’autoafirmació que et situava en el bàndol dels valents que lluitaven contra la dictadura. Ser progre, jugar-se-la, era un mèrit inqüestionable.
Va arribar la democràcia i els progres van saludar amb satisfacció i esperança els nous temps, tot i que electoralment la dreta es va fer amb el poder a Madrid, amb la UCD, i a Catalunya, amb Jordi Pujol i el seu nacionalisme tot terreny. El 1982 va ser el clímax del progressisme amb la victòria abassegadora de Felipe González i el PSOE a les eleccions generals. Durant uns anys semblava que els progres ho tenien tot fet a Espanya. A Catalunya, però, el llast del pujolisme havia de durar fins el 2003, ja entrat el nou segle.
Va arribar un moment, però, que als tradicionals adversaris dels progres -els rics, els poderosos, els mitjans de comunicació decantats cap a la dreta- s’hi va afegir un altre enemic: la corrupció interna. Alguns personatges ens van fer descobrir que amb l’excusa de defensar la causa del socialisme i el progrés hi havia gent que es dedicava a fer diners aprofitant l’accés als que reparteixen les administracions públiques. Fins i tot un director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va ser enxampat en aquesta pràctica.
Ha estat també un departament de la Guàrdia Civil el que ha posat al descobert que aquest mal és ben viu en l’espai socialista. La Unitat Central Operativa (UCO) d’aquest cos de seguretat ha elaborat un informe on queden retratats com a corruptes dos secretaris de Organització del PSOE -l’actual, Santos Cerdán, i l’anterior, José Luis Ábalos– i un dels seus amics i col·laboradors més propers, Koldo García. Ábalos, a més, va ser ministre de Foment i de Transports, als executius presidits per Pedro Sánchez.
En circumstàncies normals, la reacció immediata és pensar que Sánchez hauria de dimitir de tot. De president del govern i de secretari general del PSOE. Però què passaria si ho fes? Espanya té una de les pitjors dretes d’Europa. Quan António Costa va dimitir com a primer ministre portuguès davant unes informacions que l’involucraven en un cas de corrupció que després es va demostrar fals sabia que si el substituïa la dreta ho faria sense pactar amb la ultradreta. A Espanya, la dreta suposadament moderada i la fatxa van de la mà des de fa molt temps. Han pactat tot el que ha fet falta per tocar poder als ajuntaments i les comunitats autònomes.
Si Sánchez se’n va i convoca eleccions avançades, l’escenari que es dibuixa ens situa el políglota Abascal de vicepresident del govern. Dirigeix un partit que vol eliminar les comunitats autònomes, rentar la imatge del franquisme, criminalitzar els migrants i carregar-se els serveis socials que rep la ciutadania.
Què hem fer els progres, doncs?
Quan dius que més val que aguanti Sánchez per estalviar-nos el mal que amenaçaria la democràcia, l’estat del benestar i els ciutadans més vulnerables et retreuen que ja estàs jugant un altre cop la carta de “que ve la dreta”.
Tal qual. Surti el que surti. Que no vingui la dreta. Sobretot aquesta dreta.
