Doctora en Filosofia. Ha estat professora, catedràtica d’institut, i també directora. Ha impartit conferències, escrit articles i publicat diversos llibres sobre filosofia i educació. Entre aquests, El aula desierta i, amb altres autors, Pedagogía y emancipación. Ara surt a les llibreries Teoría poética del aprendizaje. Una alternativa al enfoque competencial (El Viejo Topo).
Com podem entendre la teoria poètica de l’aprenentatge?
Podríem dir que, en general, la idea del llibre és posar en valor l’escola com un lloc sagrat, on passen coses molt importants. És on estan citats els coneixements i les arts de tota la humanitat. També és on hi ha la nostra generació jove, els nens i adolescents. I és on els docents posem tot això en circulació. També vull ressaltar aquest espai de descobriment, d’entusiasme pels coneixements, de comprensió de les coses… També del pas d’una generació a una altra. En aquest sentit, també cal reconèixer la professió docent, que avui dia està una mica en dubte. Perquè els mestres, els professors són els que realment produeixen aquest canvi generacional, aquest llegat.
És una cosa que, en part, potser ve també del passat, és heretada…?
Si, té unes connotacions que podríem denominar tradicionals. El que es posa en valor aquí són els coneixements, les arts, i aquest espai de revelació, descobriment, curiositat. Des d’aquesta tradició, podríem dir, es volen recuperar aquests coneixements. Però, per descomptat, amb una visió actualitzada al nostre moment, la nostra situació, la nostra realitat social, cultural… Perquè no podem, de cap manera, seguir repetint els valors tradicionals.
Educació enciclopèdica…, diguem-ne?
Sí, l’educació de tradició il·lustrada, basada en “coneixements verdaders”. Un corpus que cal traslladar a les noves generacions. Una cosa que jo defenso i que em sembla que constitueix una mica l’essència de l’educació, però que té les seves limitacions. En primer lloc, pel que fa a l’accés a l’educació generalitzada, del 100% de la població, cosa que ha estat molt lluny de produir-se. Aquest coneixement il·lustrat era, en certa manera, elitista. Fins encara no fa gaire, a l’escola hi anava una part petita de la població. I, així i tot, quan alguna cosa no funcionava, l’alumne era expulsat. Aquesta educació era per a un petit sector de la població.
Aquella educació estava marcada, a més, per una visió autoritària?
En l’educació tradicional també hi jugava un paper molt important l’autoritarisme disciplinari. Una cosa que hem de reconduir al principi d’autoritat. És a dir, l’autoritat del professor, que la té i li és reconeguda pels seus alumnes. A partir de la base que posseeix els coneixements, és la persona que el pot protegir, que li pot fer veure el món, acompanyar, que el fa créixer. En aquesta educació il·lustrada, els coneixements eren verdaders, per dir-ho així, el corpus de ciència verdadera que calia explicar a les noves generacions. Avui dia ja sabem que la veritat no existeix, que el que tenim són coneixements. El que l’ésser humà ha aconseguit saber i construir respecte al món. I que aquests coneixements no són eterns, veritables. És una cosa que es va adaptant.
Quan parles d’educació, et refereixes a tots els nivells, o poses un èmfasi especial en algun?
En un sentit molt abstracte, tots els nivells són semblants, però jo em refereixo, sobretot, a l’Ensenyament Primari i Secundari, en els quals es pot incloure el Batxillerat, que és el que jo he viscut, perquè els professors de filosofia fem classe a Batxillerat. El públic de secundària és una mica del que estic parlant.
Ara, amb el neoliberalisme, l’enfocament competencial ha vingut a ocupar, urbi et orbi, el territori de l’ensenyament?
El postmodernisme, en aquest sentit, diu: com que no hi ha coneixements verdaders, res és veritat, tot és canviant… doncs, llavors, no els aprenem. Els deixem a Internet i els anem agafant. Així arribem a l’educació competencial, que no està basada en els coneixements sinó en les competències. Els alumnes han d’adquirir competències. Aprendre a vendre, competència ciutadana, digital, medi ambient, matemàtica… Això es fa mitjançant una sèrie de tècniques didàctiques que no inclouen impartir coneixements. Aquest enfocament té com a objectiu crear individus adaptats a la productivitat en una societat canviant. És una cosa que diuen l’OCDE, la Unió Europea, el Banc Mundial…, que han creat aquest sistema educatiu i l’han expandit a nivell mundial. Es tracta de crear capital humà, amb un enfocament mercantilista de l’escola en tot l’àmbit educatiu.
En qualsevol cas, aquest aprenentatge poètic que proposes és gairebé tan revolucionari com plantejar la fi de l’ordre dominant de les coses?
Aquesta educació poètica que jo proposo es refereix al concepte grec de poiesis, que significa creació. El que intento explicar amb això és que tot el que passa en l’àmbit escolar és un acte creatiu. D’una banda, els coneixements i les arts de la humanitat, que són creacions; en la mesura en què els éssers humans creem, donem noms a les coses. Així, anem generant una parcel·la de realitat. Si algú ha creat alguna cosa significa que ha mirat, observat, experimentat la realitat humana. Aquest moment en què ens reunim a l’aula estudiants i docents és, al seu torn, un acte creatiu, en la mesura en què els alumnes es crearan a si mateixos a través d’aquests coneixements. Coneixements que no són coses que es troben a Internet, sinó que són alguna cosa que ens concerneix, formen part de nosaltres. Cadascú de nosaltres, de les persones, som el que coneixem, el que hem après, llegit, experimentat. Aquests coneixements formen part de nosaltres, dels éssers humans. A través seu, es crea una visió de la realitat i una veritat de si mateixos.
Considerem, és clar, cada vegada més, que el coneixement és una cosa externa, instrumental, que és aquí, i que només ens concerneix quan, aparentment, ens interessa?
D’això és precisament del que tracto quan parlo de poiesis, que l’alumne es crea a si mateix, a través d’aquests coneixements. És el coneixement encarnat. Formarà part de la seva pròpia personalitat, de la seva subjectivitat. No són, per tant, una cosa aliena, com si fossin “veritats”, d’aquestes que dèiem abans. Els coneixements formen part dels éssers humans, són el seu capital humà, el nostre patrimoni, diguem-ne per entendre’ns. A partir d’aquí, estem posant l’alumne en condicions de crear els seus propis productes. Tot el procés educatiu és un acte poietic.
La supeditació de l’educació al mercat no està potser contribuint també a la pèrdua de la curiositat, una cosa que ens connota com a humans?
L’ésser humà, per naturalesa, té aquesta espècie d’estranyament, de sorpresa, davant les coses. Quan arriba al món, l’ésser humà s’ho troba tot fet, i no s’explica ben bé per què. En aquest sentit poètic, cal aprofitar en l’educació aquesta mena d’estranyament. Als alumnes, la filosofia i jo crec que totes les matèries els sorprenen. Això, la curiositat que senten, han de ser un esperó per a l’aprenentatge. L’educació poètica ha de posar l’alumne en disposició d’aprendre de primera mà, de fer-se i fer preguntes. La curiositat provoca unes inquietuds. S’ha de reconèixer que de vegades costa donar-los resposta, però s’ha d’intentar. El llenguatge és la clau en aquest procés. Com a generador de realitat, va canviant i transformant-se. És l’arxiu històric de tot el que l’ésser humà ha aconseguit conèixer. Les paraules que se li diuen a un alumne el condicionaran. Determinen, en certa manera, la manera en què tu ets i tractes l’altre. Cal ser conscients del llenguatge. Així, el professor ha de ser una mica hermeneuta.
Com i per què s’inclouen en el llibre històries reals, de vida, que tu has viscut en l’educació?
Aquest llibre, en la seva part teòrica, està explicat en un concepte filosòfic, però està intercalat d’històries. Experiències que jo he viscut al llarg de la meva vida com a docent i que, d’alguna manera, han quedat en la meva memòria. També de coses que m’han explicat. Tot això amb la intenció que es vegi, que es prengui consciència de l’aula. Un àmbit ple del que jo anomeno “incidències”, qüestions que influeixen el discórrer, en la normalitat, de l’aula. És una cosa important, perquè aquí és on es veu la complexitat, la diversitat de les persones, i que permet mostrar situacions que es mantenen invisibilitzades. Cal parar esment a tot això. Sense esbiaixar-ho, penalitzar-ho. Hem d’aprendre a saber què significa tot el que hi ha darrere dels comportaments.
