El món independentista és un volcà en ebullició, situació que no oculta una greu crisi del sobiranisme. La ruptura del bloc independentista ja és una realitat innegable i l’atomització dels grups representa, ara com ara, el principi de la fi del que els seus propagandistes anomenaven “el moviment”, malgrat les connotacions funestes que té el nom.
Les baixades electorals dels partits tradicionals (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) van en consonància amb la debacle de les organitzacions cíviques, que en altres temps mobilitzaven centenars de milers de persones a cop de xiulet: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) viu el seu pitjor moment des que va ser creada, amb una amenaçadora fractura molt a prop. Òmnium Cultural s’ha retirat a les seves casernes d’hivern per meditar sobre la seva estratègia per sobreviure. I altres organitzacions, com el Consell de la República, no només gairebé han desaparegut del mapa, sinó que estan totalment desprestigiades i amb fortes tensions internes.
En l’univers independentista, l’única cosa que funciona ara és Aliança Catalana, el partit que, liderat per Sílvia Orriols, l’alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament, és observat per molts com la taula de salvació dels “autèntics patriotes” i al qual els sondejos electorals auguren un increment molt important de vots i escons. En concret, li vaticinen fins a una desena de representants en el pròxim Parlament, cosa que implicaria multiplicar per cinc els seus actuals dos escons.
Però l’independentisme s’ha vist sacsejat aquesta setmana passada per un altre factor: la presentació pública de la plataforma Dempeus per la Independència (DxI), una entitat que neix amb la convicció que pot canviar la història del secessionisme. La seva gestació es va fer des de dins de l’ANC, com a contestació a la falta de cintura del president d’aquesta entitat, Lluís Llach.
Dempeus ha nascut a partir del sector més crític de l’ANC amb els partits processistes. Aquest sector crític està format per una amalgama d’interessos, units només per la intenció de fer naufragar el projecte de Lluís Llach, a qui consideren un peó de Carles Puigdemont. A les files d’aquest sector crític s’hi enquadra, per extensió, l’exvicepresident del Parlament Josep Costa. Però el seu gruix està format per un grup encapçalat per l’anterior presidenta, Dolors Feliu, i el seu equip de confiança, provinent en la seva major part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). En aquest grup s’hi compten la seva mà dreta, Uriel Bertran; la secretària d’organització de SI, Ester Beltrán; el secretari de mobilització, Josep González Gil; el secretari de formació, Lluís Tenas; el secretari general de SI, David Folch; el secretari de relacions institucionals de SI, Francesc Fíguls; i Carles Santacruz, que havia tingut càrrecs de rellevància a SI i després va crear Unitat per la Independència i Acord per la Independència, la plataforma que va registrar jurídicament el domini de Dempeus. Tots els que tenen càrrec a l’executiva de SI són militants de l’ANC i s’han sumat al carro dels crítics, cosa que ha creat una tensió interna que pot fer perillar l’estabilitat del mandat de Lluís Llach.
Solidaritat va sotmetre a consulta amb la seva militància el seu paper en aquesta nova plataforma. El 97,2% dels consultats va abonar que el partit enfoqui la seva acció política “al suport de Dempeus”, encara que seguirà “atenent tots els compromisos i projectes que tenim oberts arreu dels Països Catalans”.
Conflicte d’interessos
D’aquesta situació s’extreu una conclusió important: hi ha un fort conflicte d’interessos en el sobiranisme. Fonts del moviment reconeixen a El Triangle que “la situació és molt delicada. Pot haver-hi ruptura de l’ANC? Sí. En aquests moments, hi ha un sector molt crític i amb prou feines hi ha diàleg amb la cúpula oficialista. Hi ha un sector de la premsa independentista que atia el foc de la discòrdia i juga a desbancar Lluís Llach i a recolzar els crítics. El paper de Solidaritat és obvi, però hi ha gent oculta que també està treballant en el projecte per fer-li la vida impossible a l’actual direcció de l’ANC”.
Aquest 5 de juny es va presentar en societat Dempeus. A primera fila hi havia Josep Punga, que li va disputar a Llach la presidència de l’ANC el maig de l’any passat. Una dada rellevant és que els quatre portaveus de Dempeus provenen de l’ANC: Josep Punga, Mariana Muchnik, Manel Manzanas i Josep Lluís Rodríguez. La ruptura està més a prop.
El xoc de locomotores en l’independentisme és inevitable. El motiu és que s’ha obert la batalla per guanyar l’hegemonia. Un sector de l’independentisme vol canviar els seus líders. Ja no li serveixen els dirigents que van pilotar la nau del procés. Volen una altra pantalla, encara que els postulats continuen sent els mateixos. I apareixen alternatives a Junts com a partit majoritari en l’espectre nacionalista, amb la proposta d’Aliança Catalana, i a l’ANC com a entitat cívica en l’àmbit social, amb la creació de Dempeus. Són dues cares de la mateixa moneda que tracten d’aprofitar el desencantament del sobiranisme per intentar agafar les regnes de la situació.
En realitat, Dempeus és una resposta a Llach i un desafiament frontal. Entre altres coses, perquè la seva intenció és formalitzar una llista cívica de cara a les pròximes eleccions autonòmiques, perill que Llach havia aconseguit conjurar des de la presidència de l’organització. “Ningú de nosaltres ha votat la rendició i els grans partits no han tingut mai cap voluntat d’aplicar el mandat de l’1-O”, va dir Punga, un càrrec mitjà del Banc Sabadell, en la presentació a la ciutadania de Dempeus el 5 de juny passat.
Hi ha noms coneguts que acompanyen l’aventura unilateralista de Dempeus davant l’ANC tradicional. Elisenda Paluzie, expresidenta de l’organització, dona suport als dissidents, igual que l’exvicepresident David Fernández. També recolzen aquesta plataforma l’exjuntaire Roger Español o Josep Manel Ximenis, l’alcalde que va donar cobertura al referèndum local d’independència d’Arenys de Munt. Altres destacats adherents són els actors Carme Sansa i Sergi Mateu; Albert Juanico, exsecretari del Cercle Català de Negocis (CCN) i membre del patronat de la Fundació PuntCat, o Carles Fité, excandidat d’ERC, exmembre del secretariat i vocal de la Cambra de Comerç de Girona.
A l’altre cantó de la balança, hi ha organitzacions i grupuscles hiperventilats que treballen per apuntalar el projecte de Sílvia Orriols. Entitats com Nosaltres Sols!, Renaixença Nacional Catalana o el Moviment Identitari Català (MIC) li donen suport, prova que hi ha interessos convergents en la dreta més extrema. El MIC difonia fa poc un escrit en el qual advertia que “en els identitaris tindreu sempre el braç que us acompanyarà a la batalla per la supervivència de la pàtria! Un braç, per cert, sempre disposat a donar-vos la mà a la resta de patriotes. […] Nosaltres, el MIC i la seva opció política Renaixença Nacional Catalana reiterem la nostra eterna predisposició a unir ponts entre els nacionalistes de combat, sense sectarismes ni personalismes. […] No saben si som ‘d’extrema dreta’, però sí que saben que som ‘d’extrema catalanitat’, i estem disposats a donar-ho tot per una Catalunya catalana i lliure de totalitarismes!”.
És una rendició d’honors incondicional a Aliança Catalana. De fet, els seus canals socials recolzen amb entusiasme les propostes i iniciatives del partit d’Orriols. L’alcaldessa de Ripoll ha tingut en els últims dies un suport inesperat: el candidat a la presidència del Barça Toni Freixa va mostrar el seu suport explícit al seu projecte. “Una persona que ara a mi m’agrada molt el que diu és l’Orriols, perquè crec que s’està atrevint a dir el que tanta i tanta gent que viu de la política no pot dir. I tanta i tanta gent que avui diu una cosa i demà diu la contrària perquè li convé a ella, no al país”, va dir Freixa en una entrevista.
El professor Ramón Cotarelo, després de passar per tot l’espectre ideològic, ha caigut finalment rendit als encants d’Aliança. I l’exTerra Lliure Fredi Bentanachs, que dona suport a Dempeus, també recolza al mateix temps les tesis d’Orriols. “Només és parla d’extrema dreta i de la Catalunya dels vuit milions o dels deu. Mentrestant, els corruptes processistes s’han fet la barba d’or amb la DGAIA i el català se’ns escola entre els dits amb un 35% de parlants que sovint callem davant d’una immigració que a casa nostra ens exigeix el castellà. Es reprimeix el català i s’islamitza la nostra cultura, els nostres costums, que suposadament ofenen els forans”, escrivia el 6 de juny. El convuls univers sobiranista es va ressituant a poc a poc.
*Pots llegir l’article sencer al número 1625 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
