He parlat moltes vegades de l’assetjament escolar. És un tema dur, esgotador, però necessari. L’he abordat des de diferents perspectives: des del que es comenta a les xarxes, des de testimonis de víctimes, des del que expliquen mares, pares, docents i experts. I continuo fent-ho, no perquè en tingui ganes, sinó perquè les històries es repeteixen, el dolor s’acumula i les respostes, quan arriben, ho fan tard o malament. Cada història és diferent, però totes comparteixen un patró: infants i adolescents maltractats de manera sistemàtica, mentre l’entorn mediàtic mira cap a una altra banda, minimitza o directament calla.
Però avui no vull parlar només d’assetjament. Vull parlar del que massa vegades ve després, o fins i tot és la causa principal d’aquest assetjament. Del que passa quan aquest patiment, aquesta soledat, aquest dany emocional, es converteix en la porta d’entrada per a persones que mai haurien d’estar a prop d’un menor. Avui toca parlar de monstres.
No em refereixo a personatges ficticis. Parlo de persones reals: Equip docents i directius dels centres, monitors, tutors responsables… en definitiva, adults amb autoritat que, en lloc de protegir, abusen. A vegades s’amaguen rere una imatge respectable, de confiança. Però al darrere hi ha una altra cosa. També hi ha dones. També hi ha pedòfiles. Encara que incomodi reconèixer-ho, és una realitat que sovint s’amaga, es silencia o s’ignora.
L’assetjament escolar no només fa mal: també deixa exposades les víctimes. Trenca la seva autoestima, la seva confiança, el seu sentit de pertinença. I aquí és on apareixen aquests adults manipuladors. S’hi acosten amb amabilitat, amb atenció, amb promeses de suport. Es presenten com a salvadors. Fan sentir el menor especial. I el que comença com una protecció, acaba sent una relació criminal i terrible per a qualsevol infant.
Conec casos de prop. Històries reals d’adolescents que, després de patir assetjament, van ser atrapats per aquest tipus de figures. També conec famílies que no s’atreveixen a denunciar per por o perquè saben que l’abusador té poder, respecte o suport institucional. I joves que ni tan sols tenen paraules per explicar el que van viure, perquè ningú els va ensenyar que allò era un delicte, perquè creuen que ningú els creurà o perquè temen que el mal encara sigui pitjor si parlen.
I el més pertorbador és quan aquests abusadors no només s’acosten a la víctima, sinó que també manipulen els agressors. Sí, els mateixos que fan bullying. Els ofereixen validació, confiança, poder. Els fan sentir protegits o fins i tot admirats. I així els converteixen en instruments per acostar-se a qui realment volen controlar. Al final, tots queden atrapats en una xarxa de manipulació i abús que ningú detecta a temps.
Les conseqüències són devastadores. A vegades, irreversibles. El suïcidi és la més tràgica, però no l’única. Molts arrosseguen durant anys trastorns d’ansietat, depressió, insomni, malsons, por, desconfiança en els adults… una por terrible. L’estrès posttraumàtic s’instal·la a la seva vida sense nom ni diagnòstic. És un dolor invisible, que poques vegades troba justícia.
I mentrestant, què fa la societat? Què fan les institucions? Això no va de colors ni de campanyes electorals. No es tracta d’ideologies. Es tracta de la infància, de protecció, de drets humans bàsics. Els infants tenen drets. Estan escrits, signats i ratificats a la Convenció sobre els Drets de l’Infant i al nostre Codi Penal. Però, qui els fa complir?
Ens toca parlar clar. Ens toca creure’ls quan expliquen coses que incomoden. Ens toca fer preguntes, estar atents, no idealitzar figures d’autoritat sense abans observar-les amb criteri. Ens toca formar els bons professionals, i també tenir el coratge de denunciar els que no ho són. Perquè cap adult, per molt respectat que sigui, està per sobre del benestar d’un infant. Els menors no es toquen, i qui ho faci hauria de ser empresonat de per vida.
Prevenir l’assetjament no és només fer campanyes o penjar cartells. És intervenir, actuar, protegir. I també és revisar amb lupa qui són les persones properes als nostres fills, com es relacionen amb ells, quins senyals emeten, quins vincles generen, com dormen. L’abús no sempre ve amb crits. Moltes vegades arriba en silenci, fins i tot amb un somriure amagat darrere d’una por atroç.
Parlar d’això no és exagerar. És cuidar. És prevenir. Perquè mentre continuem callant, aquests monstres seguiran actuant impunement, disfressats de salvadors, guanyant-se la confiança de qui més necessita ser protegit. Quan diem que el bullying és la punta de l’iceberg, a vegades és per les causes i conseqüències que l’envolten.
Per això torno a escriure. Perquè algú ho ha de dir, encara que incomodi. I ho continuaré fent.
Stop Bullying, Stop Abusos, Stop Pedofília… i, sobretot, Stop Silenci.
