La setmana passada es van produir dos fets lamentables: l’espantada de Isabel Díaz Ayuso a la Conferència de presidents autonòmics quan els de Catalunya i Euskadi van parlar en català i en basc i els crits d’independència amb què va ser rebut Salvador Illa en l’acte d’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural. Dos palaus de Barcelona -el de Pedralbes i el de la Música- van ser els escenaris d’aquests espectacles tristos.
Els dos fets desprestigien la presidenta de la Comunitat de Madrid i la plataforma que es va crear per la defensa del català en ple franquisme i que s’ha convertit des de fa anys en una crossa privilegiada de l’independentisme.
Díaz Ayuso va amenaçar que si algú parlava en un idioma que no fos l’espanyol a la Conferència de presidents s’absentaria de la sala. I ho va fer. Ho va fer a mitges perquè se’n va anar quan van parlar Illa i Pradales però es va quedar quan ho van fer els presidents de les Illes i Galícia, Marga Prohens i Alfonso Rueda, en català i gallec, respectivament. Prohens i Rueda són del mateix partit que Díaz Ayuso. Illa és socialista i Pradales del PNB. Va quedar, clar, doncs que la seva sortida de la sala on es reunien els presidents autonòmics no responia a una aversió a les llengües cooficials sinó als representants de partits polítics diferents del seu.
A l’acte d’Òmnium Cultural va passar una cosa semblant. Els assistents que van cridar ‘independència’ quan Illa va entrar al recinte on es feia l’acte d’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el que volien era mostrar el seu disgust per la presència d’un president català que no era de la seva corda política.
Ayuso i Òmnium Cultural caminen en la mateixa direcció però en sentit contrari. La presidenta de la Comunitat de Madrid vol presentar Catalunya i la seva llengua com una amenaça per la unitat d’Espanya. Òmnium Cultural, de la mà ara de Xavier Antich i abans de Jordi Cuixart, vol presentar Espanya com enemiga de Catalunya i el català.
Ignoren o ho pretenen que hi ha espanyols i catalans que no volen participar en aquest joc. Que creuen que les llengües i la política estan, o haurien d’estar, al servei de la comunicació i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans.
Els populistes i l’extrema dreta han descobert ja fa anys que polaritzar la societat els dona bons resultats electorals. Que potenciar el maniqueisme, l’odi, l’insult i la xuleria, amb el suport eficaç de les xarxes socials, mobilitza una part de la societat la qual cosa els resulta rendible electoralment.
Una part de l’independentisme considera que escridassar el president socialista de la Generalitat és una bona idea. Que desitgen que quedi clar que no el volen en actes teòricament concebuts per premiar les persones que han prestigiat l’ús del català. Que renuncien a atreure a la seva causa els prop de 900.000 catalans que van votar el PSC a les eleccions autonòmiques del maig de l’any passat.
L’Espanya que representa Díaz Ayuso i la Catalunya que representa l’Òmnium de Xavier Antich, Mònica Terribas i David Fernández no arribaran mai a cap acord. No es poden entendre perquè no volen. No és un problema de ‘pinganillos’. És un problema de donar per perduda la batalla del diàleg i el consens constructiu per millorar la qualitat i la dignitat de la vida de madrilenys, catalans, espanyols, parlin la llengua que parlin.
