La conquesta de la Champions per part de Luis Enrique no es pot deixar d’interpretar en clau blaugrana per moltes raons i connotacions que arrelen amb el passat que tant interessa esborrar o criminalitzar sistemàticament a l’actual junta directiva de Joan Laporta. Aquesta és la seva única regla d’or: negar que el Barça està per sobre de qualsevol personalisme anterior a la imposició del relat actual, totalitari i laportista, segons el qual la història del FC Barcelona es redueix al període posterior al 17 de març del 2021, data de la beneïda arribada del salvador del FC Barcelona, Joan Laporta, encarnat en la figura d’un president feixista, mentider i balafiador a qui el temps jutjarà segurament quan ja sigui massa tard.
Qüestions directives al marge, el fet és que, després d’uns quants anys, hi ha tres jugadors que han pogut demostrar les seves qualitats futbolístiques després de ser expulsats del Barça de la pitjor manera i, bàsicament, per haver estat fitxats en un determinat moment i circumstàncies al llarg de la presidència de Josep Maria Bartomeu. Un d’ells és Ousmane Dembélé, a qui l’entorn opositor laportista a la directiva va martiritzar des del primer dia pel què havia costat i perquè el fitxatge que tocava era el de Kylian Mbappé.
Aquest va ser el mantra que el va perseguir al llarg de la seva carrera blaugrana des del primer dia, juntament amb les informacions interessades que l’acusaven d’aplicar-se una conducta nutricional horrible i ser descuidat en els seus hàbits, dues coses que han resultat ser, com tantes altres acusacions, completament falses. Avui, però, transcorreguts vuit anys, Dembélé ha guanyat una Champions més que Mbappé, de la mateixa manera que un altre dels fitxatges de l’època, el brasiler Coutinho, també va marxar del Barça per guanyar una Champions triomfal amb el Bayern entrenat aleshores per Hansi Flick (triplet inclòs) i prèvia golejada al Barça (8-2). Si li interessa a algú, l’altre futbolista d’aquest trident maleït amb el qual es crucificava Bartomeu, Griezmann, també va marxar del Camp Nou per continuar triomfant vestit de l’Atlètic de Madrid com un dels jugadors més sòlids, regulars i top de la Lliga. Tots tres van marxar deixant ben poc a la caixa blaugrana, especialment Dembélé i Griezmann, pràcticament regalats al PSG i a l’Atlètic de Madrid.
Dembélé, a més, està entre els candidats a la Pilota d’Or després d’una trajectòria espectacular sota les ordres de Luis Enrique, jugant en una posició més centrada i no a les bandes que, com va demostrar a la històrica final davant l’Inter, li va donar ales al seu equip en una exhibició de visió, generositat i intel·ligència tàctica que tant se li negaven com a blaugrana, a més d’aquella despesa física i de disciplina per a la qual, segons la premsa barcelonista, estava completament incapacitat.
Poc importava que, sent tan jove, ell intentés ser millor per al Barça, la resposta sempre era la mateixa: crítica, recel, falsos testimonis i l’ús desagradable del seu nom i de la seva problemàtica per disparar a Bartomeu per elevació.
Ni tan sols la comprensió, l’afecte i la confiança que li va donar Xavi van impedir que Laporta, a l’hora de la veritat i malgrat haver dit que “Dembélé és millor que Mbappé”, se’l tragués de sobre per gairebé 25 milions tan bon punt va tenir l’oportunitat, per gastar-se’n gairebé 50 milions en fitxar Vítor Roque. El francès era un fitxatge del passat que embrutava el seu mandat i que no deixava cap rastre de comissions, mentre que al del brasiler li podia donar aquell toc seu de Tigrinho, vendre’l a la premsa com un crac, i revestir-lo de comissions que empesten a milers de quilòmetres de distància.
Pel que fa a Luis Enrique, entrenador que ha fet de la seva al·lèrgia i rebuig als cracs el seu propi credo, ha pogut reivindicar davant el món aquella certesa i honestedat que al Barça li va costar el càrrec: primer, perquè preferia Nolito a Neymar; i, segon, perquè va ser capaç d’igualar el triplet de Guardiola jugant a l’estil Barça, amb el seu propi ADN, tot i que reforçat amb un major esforç físic, perfeccionant el joc directe i defensant també amb un altre tipus d’equilibri. Malgrat els seus èxits incontestables, com preferir Bravo a la porteria en comptes de Ter Stegen, i fer evolucionar l’estil Barça com el mateix Guardiola va fer després al Bayern i al City, el talibanisme guardiolista i cruyffista, alimentat per la mateixa oposició laportista que necessitava el fracàs esportiu del primer equip per fer fora Bartomeu de la presidència, mai no els va admetre. Al contrari, el van criticar per apartar-se del camí, de la fe i la doctrina guardiolista i del mestre Cruyff fins a fer-li la vida impossible, el mateix que després va passar amb Ernesto Valverde i, més tard, amb Ronald Koeman, perquè no es tractava de l’entrenador, de si era millor o pitjor, sinó d’assetjar i escapçar la presidència de Bartomeu un cop eliminat Sandro Rosell.
El cas és que Laporta, en el seu retorn, ha volgut acaparar tal protagonisme històric que, fins i tot, ha fitxat un entrenador com Hansi Flick per imposar un nou estil, diferent del que tant reivindicava el seu aparell anti-Bartomeu quan estava a l’oposició, que es desmarqui i superi el record de Guardiola i de Cruyff perquè també són el passat, que superi l’era de l’ADN Barça i que aprofiti el talent de Lamine Yamal, Gavi, Pedri, Fermín, Balde i Cubarsí, però que no s’identifiqui ni amb la Masia ni amb l’herència que, com el femení, ha rebut com l’únic tresor i patrimoni que li queda després d’haver destrossat la resta del club.
“L’ADN Barça soc jo”, va declarar i reivindicar Luis Enrique l’any passat quan va eliminar el Barça als quarts de final de la Champions amb Mbappé i Dembélé a les files del PSG, una doctrina de joc i filosofia futbolística que aquesta temporada ha pogut sublimar després de la marxa de la seva principal figura al Reial Madrid “gràcies al fet que ara, sense Kylian, que jugava com una peça lliure, controlo la totalitat del joc”.
Convertint el PSG en una màquina que va esmicolar l’Inter en 90 minuts antològics, brillants i d’absoluta excel·lència futbolística, Luis Enrique va tornar a reclamar la vigència d’aquell model que les atroces crítiques, campanyes mediàtiques i intoxicacions del laportisme en contra seva van empènyer fora del Barça.
La lliçó és que fa anys la consolidació del laportisme com l’única fe barcelonista legal, tolerada i feixista per definició ha conduït el Barça a una espiral d’autodestrucció que, malgrat tot, només la vella tradició de la Masia, almenys fins al 2021 quan Laporta va tornar a carregar-se sencer l’staff responsable d’aquesta segona generació d’or, manté en peu la institució.
