Cada 5 de juny es commemora el Dia Mundial del Medi Ambient i trobem una infinitat de notícies que ens recorden que afrontem com a humanitat un moment crític per la imminència del canvi climàtic. En els últims anys, s’ha començat a popularitzar l’ecoansietat com a terme per denominar a l’afectació en la salut mental que pot generar el fet de ser conscient de viure en un planeta que experimenta desastres naturals. Per a poder entendre millor aquesta problemàtica, com ens afecta i com poder gestionar-la, parlem amb la Teresa Franquesa Codinach, biòloga amb un màster en psicologia social i autora del llibre Canvi climàtic i ecoansietat. De la preocupació a l’acció.
Què és l’ecoansietat i l’ansietat climàtica? Són el mateix?
La paraula ecoansietat s’ha popularitzat per descriure les emocions difícils que experimentem quan prenem consciència dels problemes ambientals, en particular de la gravetat del canvi climàtic i les seves conseqüències per a la humanitat. De vegades es parla d’“ansietat climàtica”, i en general s’utilitzen com a sinònims. Tot i això, el terme ecoansietat pot generar confusió. No hi ha una definició única, i de vegades es pot entendre com si fos un trastorn d’ansietat quan, en realitat, en la majoria dels casos, no és cap patologia. De fet, preocupar-se pel canvi climàtic és una resposta normal i saludable. Demostra que ens sentim part de l’entorn i que ens importa conservar-lo. A diferència d’altres formes d’ansietat que neixen d’una por irracional, aquesta té una base real, objectiva. És un senyal de salut psicològica i de sensibilitat ambiental. Malgrat la seva ambigüitat, el terme ha fet fortuna i ha estat adoptat tant a l’acadèmia com als mitjans. I cal dir que ha sigut útil: ha permès posar nom a una experiència compartida que abans no es reconeixia i ha obert la porta a parlar de l’impacte psicològic de la crisi climàtica.
Diversos estudis mostren que els joves són els més preocupats per l’escalfament del planeta. Com es manifesta l’ecoansietat?
L’ecoansietat pot afectar qualsevol persona, però entre els joves té una presència especialment marcada. Molts d’ells senten que hauran d’afrontar les pitjors conseqüències de la crisi climàtica al llarg de la seva vida. De fet, el que més va contribuir a divulgar el concepte va ser una investigació internacional a gran escala, dirigida per la psicoterapeuta Caroline Hickman, publicada el 2021 a The Lancet, que va tenir molta repercussió mediàtica. Es van enquestar 10.000 joves de 10 països diferents i gairebé el 60% deien estar molt preocupats pel canvi climàtic. A més, més de la meitat expressaven emocions com tristesa, angoixa, ràbia, impotència o culpa. És una resposta emocional que comparteixen moltes persones arreu del món davant d’un mateix problema: la degradació ambiental que afecta tothom. I aquí les xarxes socials hi tenen un paper important, ja que han estat clau per difondre informació i generar consciència, però també poden amplificar l’angoixa i la sensació de desbordament.
Ha dit que l’ecoansietat no és un trastorn patològic, però sí que pot alterar el benestar general, augmentar el nivell d’estrès i alterar la vida de moltes persones. Com es pot afrontar?
És cert que, en casos extrems, hi ha qui pot sentir-se aclaparat fins al punt de patir insomni o atacs de pànic. Però cal entendre que sentir-se afectat pel canvi climàtic no vol dir estar malalt. És una reacció comprensible davant d’una situació realment preocupant. El psicòleg Thomas Doherty ho explica molt bé: “La funció de l’ansietat no és fer-te feliç, sinó mantenir-te viu”. Les emocions, en general, tenen això: ens sacsegen, ens posen en alerta. I en aquest cas, la por pel futur, la tristesa per allò que es perd, o la ràbia davant la inacció, poden ser motors per actuar. De la mateixa manera que la febre ens avisa que alguna cosa no va bé al cos, l’ecoansietat ens avisa que alguna cosa no va bé al nostre entorn vital. El problema no és sentir-nos remoguts, sinó quedar atrapats en aquesta sensació sense fer res. És important deixar que aquestes emocions ens moguin: que ens facin parlar amb altres, buscar alternatives, implicar-nos en accions col·lectives. No només per sentir-nos millor, sinó per contribuir, de veritat, a canviar les coses. També convé cuidar els aspectes més bàsics: dormir bé, moure’ns, dosificar el consum d’informació ambiental, evitar la saturació… Són accions senzilles, però fonamentals.
Hi ha eines psicològiques o comunitàries que hagin demostrat ser efectives per fer front a aquesta problemàtica?
Una de les coses més importants és recordar que no estem sols. Sintonitzar amb els altres i compartir la nostra inquietud és indispensable. Quan ens trobem amb gent que se sent com nosaltres, no només ens sentim acompanyats i compresos, sinó que ens reforcem mútuament per passar a l’acció. Aquesta connexió amb altres que comparteixen els nostres valors i inquietuds pot transformar el malestar en un propòsit comú, i això té un efecte molt positiu sobre el nostre benestar emocional. En aquest sentit, iniciatives com els “cafès climàtics”, els grups de suport emocional o els espais de conversa facilitada són cada cop més habituals. Ofereixen un entorn segur on poder expressar com vivim la situació i trencar la sensació d’aïllament.
Concretament a Barcelona, ha vist iniciatives orientades a fer front a l’ecoansietat? Considera que s’està gestionant adequadament aquest tema col·lectiu?
La xarxa Barcelona + Sostenible és un espai clau en la lluita contra l’emergència climàtica a la ciutat. Agrupa vora dos milers de persones i organitzacions que col·laboren en projectes per promoure la sostenibilitat, la justícia climàtica i la millora de l’entorn urbà. A través d’aquesta xarxa es fomenten iniciatives col·lectives que no només tenen un impacte socioambiental positiu, sinó que també generen vincles comunitaris i espais de participació activa. La dinàmica de la xarxa —basada en la creació contínua de grups de treball— ofereix un entorn ideal per incorporar-hi aquest vessant emocional de la crisi climàtica. Parlar obertament d’aquestes emocions i compartir estratègies per gestionar-les pot esdevenir una línia de treball important dins del compromís col·lectiu per garantir la qualitat de vida futura a la ciutat.
