Hansi Flick va ser el primer a percebre l’estat d’eufòria per sobre del desitjable quan l’equip va tancar la seva extraordinària campanya amb tres títols, probablement assaborits i celebrats per sobre de l’habitual perquè a l’inici de la temporada el seu gran rival, el Reial Madrid, era el principal favorit per guanyar tots els títols, un escenari de pànic que Joan Laporta va intentar combatre amb fitxatges fantasma com el de Nico Williams i altres per l’estil, després d’afirmar que el “Barça està en condicions d’efectuar grans operacions”.
La colossal reacció del baby team de Lamine Yamal ha causat, des d’aquesta perspectiva, un impacte bestial i ha disparat la lògica ambició i expectatives entre el barcelonisme.
L’únic fre a aquesta desfermada alegria l’ha anat posant -o millor dit, matisant- el mateix entrenador, al qual s’atribueix el miracle d’aquesta temporada històrica. L’alemany va ser qui va retirar els seus jugadors del camp de l’Estadi RCD després de la victòria, veient que eren capaços de provocar algun tipus d’incident o escena no desitjada després de l’esclat immediat en acabar el partit amb la victòria que certificava el títol de Lliga.
I va ser també Hansi Flick qui va prohibir als seus jugadors i a la mateixa directiva fer ús del micròfon després de la volta d’honor a Montjuïc en el darrer partit oficial a casa. Els parlaments de rigor es van suprimir tot i estar inicialment al guió, fet que va sorprendre la graderia.
El motiu radica en el fet que els cicles victoriosos en el futbol -és a dir, mantenir-se al cim i continuar guanyant- constitueixen el repte més gran per a qualsevol equip, per gran o poderós que sembli. Només cal analitzar la trajectòria dels darrers deu campions de la Champions i comprovar que, al marge del Reial Madrid, guanyador de quatre títols en els darrers deu anys, la resta dels equips no ha pogut anar més enllà d’aixecar el títol més preuat de tots i patir després el desgast del temps, implacable. El Barça, que la va guanyar el 2015 per última vegada després de tres trofeus entre 2006 i 2011, no només no va poder repetir, sinó que el relleu generacional el va portar a pagar el peatge de la renovació, fins i tot arribant a disputar dues edicions de l’Europe League en mode de repesca.
La resta, Manchester City, Chelsea, Liverpool i Bayern Múnic, tampoc no han pogut iniciar un cicle com el blaugrana o el merengue, dominadors de les dues últimes dècades. El mateix Hansi Flick va patir en carn pròpia el cost d’un triplet (2019-20, inclòs el 8-2 al Barça als quarts de final), veient-se obligat a deixar el club poc després i no tenir l’èxit esperat a la selecció alemanya, el seu següent destí. Un altre exemple il·lustratiu és el del City de Guardiola, finalment campió el 2022-23 i al cap de dos anys amb problemes per classificar-se per la Champions a causa també de la necessitat de regenerar l’equip.
Al Barça de Lamine Yamal se’l situa ara que ha derrotat directament al Reial Madrid en les tres competicions nacionals a l’inici d’un cicle guanyador llarg, brillant i generós, amb Champions i la Pilota d’Or entre els seus primers èxits pendents, tenint en compte la mitjana d’edat baixíssima de la seva columna vertebral i el precoç estrellat de Lamine Yamal, clau en aquest sistema de joc de pressió, robatori de la pilota i atac elèctric que exigeix un enorme esforç físic de tot l’equip.
El problema que ningú millor que Flick coneix per experiència és que la matemàtica i l’essència del futbol no responen a cap criteri que garanteixi l’èxit per bons futbolistes i millor planificació que un equip pugui acreditar abans de començar la temporada.
De fet, la plantilla blaugrana és la que més allunyada està avui de percebre aquest risc, no només de les dificultats internes de lluitar cada dia contra la pressió i el cartell de ser favorit que l’espera a partir d’ara -beneïda inconsciència atribuïble a la seva inexperiència-, sinó sobretot de la reacció dels seus rivals que, lògicament, començant pel Madrid, ja s’estan rearmant. De la mateixa manera que els Mbappé, Vinicius i Bellingham eren el trident a batre l’any passat per la seva condició de favorits a guanyar tots els títols, ara ho és el Barça, encarnada aquesta superioritat en la figura de Lamine Yamal, convertit ja en la diana de la resta dels grans d’Europa.
És en el que Flick està treballant preventivament des del segon u de la conquesta de la Lliga a l’estadi de l’Espanyol, quan anava caçant futbolistes ja desgavellats i quan va preferir que cap d’ells, ni el president tampoc, es deixessin portar per la festa de Montjuïc en la clausura del curs.
Conscient del tresor gairebé fortuït que li ha caigut en sort, ja que fa un any el pla de Laporta i Deco eren Vítor Roque, Joao Félix i el fitxatge impossible de Nico Williams, Hansi és conscient que, més enllà de treballar cada minut com lleons, una exigència tendent a graduar-se quan l’estómac està més ple, sempre hi haurà un altre Inter disposat a tallar-li el pas al Barça en el camí de la Champions, on eliminar el Benfica i el Dortmund com aquest any no servirà de res, i que tant la Liga, com la final de la Copa del Rei, no els ha permès gairebé cap respir. La superioritat que s’espera d’aquest Barça a partir d’agost serà, malgrat les aparences, molt més complicada i difícil perquè l’entorn la dona per feta, i pot ser que el mateix vestidor, inconscientment, també en un cert percentatge. Per començar, un cicle no és només una bona collita, també requereix un major esforç, més sacrifici, més humilitat i bones decisions des de la directiva, començant per resoldre problemes i no creant-los.
No sembla, per exemple, que començar a embolicar la troca amb el fitxatge d’un porter com Joan Garcia, sense tenir encara fair play financer assegurat, sense haver resolt el futur de Szczęsny i sabent que Ter Stegen no suporta la competència, sigui la millor manera de començar un cicle. Problema gros a la vista si al final Laporta tampoc no és capaç de fitxar Joan Garcia.
I caldrà veure si premiar a Lamine Yamal anticipadament per una Pilota d’Or que encara no ha guanyat acaba sent una bona estratègia.
